Cas obert, cas al calaix: deu anys de la detenció d’Emili Puig

Una dècada després, el cas continua obert però resta al calaix. La investigació, les diligències, pràcticament no s’han mogut respecte del que hi havia dos mesos després de l’esclat del cas. Llavors Puig va sortir de la presó sota fiança havent justificat bona part sinó totes les despeses que se li atribuïen com a delictives. Certament, hi havia deixadesa. Molta de la paperassa del club la tenia el gerent a casa seva. Però la majoria de les despeses efectuades i que suposadament constituïen una administració deslleial que s’imputava al director-gerent del club havien estat reconegudes per la pròpia entitat. Sovint, aquelles despeses estaven autoritzades pel president del club. [related:articles:1] François Moliné presidia l’FC Andorra. Puig, certament, n’era l’ànima, la cara visible i feia i desfeia. Potser en alguna ocasió més del compte. Però sempre hi va haver la sensació d’un excés de zel per part de l’administració. El cap de Govern de llavors, Toni Martí, amic personal de Moliné almenys llavors, va ser qui va empènyer en gran mesura la causa. La intervenció general de l’Estat va ser clau perquè la Justícia decretés la detenció i empresonament del gerent, que el 7 de setembre, ja amb la llibertat provisional recuperada, va veure com el Tribunal Constitucional declarava que la seva detenció havia estat il·legal. El director-gerent i ànima del club llavors no oblida. Però prefereix no parlar públicament del cas. La diria massa grossa. És un dels ‘morts civils’ que periòdicament genera la Justícia Deu anys després, tot continua com llavors. Penjat. Al calaix. I Emili Puig processat. La instrucció ni tan sols s’ha tancat. Fa anys que no es mou res. Per no moure’s, no es mouen ni les dificultats que persegueixen Puig. És un dels ‘morts civils’ que periòdicament genera la Justícia. No jutjant-lo però tampoc arxivant la causa, amb el cas als llimbs, l’exdirector-gerent d’aquell FC Andorra que ben poc té a veure amb l’actual té serioses dificultats en el seu dia a dia. Laboralment mai s’ha acabat de refer. Arribar a final de mes tot sovint és una aventura. Però n’hi ha més encara. Com que l’FC Andorra rebia subvencions governamentals, l’Estat va collar. I va collar fort malgrat que Martí es va encarregar de protegir el president, que tot i haver de testimoniar en la causa no va tenir mai cap repercussió judicial. A Emili Puig se li van bloquejar comptes. I encara avui, en estar processat, no pot operar amb normalitat amb les entitats bancàries del país. Almenys al seu nom, no pot tenir res. No li permeten ni tan sols tenir un compte per pagar el rebut de l’aigua, per dir-ho d’alguna manera. Puig no oblida. Però prefereix no parlar públicament del cas. La diria massa grossa. Més encara veient com han anat altres coses. La seva defensa, que tampoc no entén res i lamenta obertament la situació, segueix l’afer de prop. Ho observa com una ridiculesa més d’un sistema judicial que tot sovint, massa sovint fins i tot, és de tot menys just. Deu anys després de la detenció, amb bona part de les acusacions que es formulaven el 29 de maig del 2013 desvirtuades, el cas continua obert. Però al calaix. Amb els greuges que això suposa per a l’implicat. L’únic implicat.