El costat fred del coixí

El coixí del llit és una mica com les bigues o les canonades de les cases, creus que forma part de l’estructura de l’habitatge. Hom diria que et fan entrega del teu amb les claus del pis o quan t’inscriuen en el Registre Civil. Un coixí, un ciutadà, un vot. Per això escollir-ne un és més complicat que entendre el tema de la vinyeta turística. Sempre es parla més del matalàs que del coixí. És l’aplicació al dormitori de l’anomenat ‘efecte Matilda’, aquest biaix en contra del reconeixement dels èxits de dones científiques, el treball de les quals és menystingut o fins i tot atribuït als seus col·legues homes. Així que, com sempre passa amb tot el que et proposes, vas acabar convertint una tasca prosaica en una marató. Paràlisis per anàlisis. D’encàrrec senzill a enviar una nau a Mart perquè els venedors tampoc ajuden. Hom proposa un coixí que omple el buit craniocervical en la posició del decúbit dorsal com si allò en comptes d’una botiga fos la consulta del doctor House. Et quedes amb la mateixa cara que un animal retratat per un fotògraf del National Geographic. En una altra botiga proposen el Gosa Vädd, que podria ser un caçador d’aurores boreals a Groenlàndia, un escriptor suec de novel·la negra, o una versió finlandesa del licor Jägermeister. Però és un coixí. Com el ‘vibrating anti snore pillow’, que inclou un artefacte detector dels roncs. “A la xarxa fins i tot hi ha un fòrum de debat dels motius pels quals les fundes dels coixins es tornen grogues” Cap et convenç, així que navegues per internet en un acte de suprema heroïcitat només comparable a intentar creuar Canillo un dia d’agost, tot descobrint entusiastes dels coixins, al·lèrgics a les plomes, i fins i tot hi trobes negacionistes: persones que sostenen que els nostres avantpassats, com ara els de la balma de la Margineda o altres assentaments prehistòrics, mai van utilitzar cap tipus de suport per dormir i per això mai van tenir torticolis, ni mal a l’esternocleidomastoideo, i després es despertaven, caçaven mamuts i fugien dels dinosaures. A la xarxa fins i tot hi ha un fòrum de debat dels motius pels quals les fundes dels coixins es tornen grogues. Hi ha pàgines web amb ofertes de coixins de làtex, d’espuma, de plomissol, de carboni, de boletes de poliestirè, llargs i curts, gruixuts i tous, ergonòmics i de tota la vida. Et pots passar hores llegint sobre fermesa, nuclis, viscoelàstica, papallones, silicona, transpiració, postures i multiperforacions: més que un coixí sembla que estiguis buscant el local més sòrdid de Patpong, a Tailàndia. Així pots entendre que la futbolista Aitana Bonmatí viatgi a tot arreu amb el seu coixí, que en un futur pot entrar a formar part del Museu del Barça, o que Joan Laporta l’inclogui en alguna de les seves famoses palanques. De la importància del coixí també n’era conscient l’escriptor Lewis Carroll, el d”Alícia al país de les meravelles’. Les seves últimes paraules abans de morir a causa d’una pneumònia van ser: “Tregui’m aquest coixí, ja no el necessitaré”. Perquè el coixí s’adapta a nosaltres, a les nostres postures impossibles, per absurdes i antinaturals que de vegades puguin semblar, a les nostres manies, a les nostres pitjors nits, a aquestes matinades febrils i als terrors nocturns. A les angoixes, dubtes i pors. Pot fallar tota la resta a la teva vida, però el coixí no et deixarà mai. Fins i tot quan el llit està desfet, el coixí continua allà, mantenint la dignitat, incòlume. En aquestes nits d’agost, pocs plaers més reconfortants existeixen que aquell moment de fer la volta per trobar el costat fred del coixí. La vida és plena d’aquests microsegons de felicitat i de serenitat. Només cal saber esperar i no complicar-se la vida pel camí buscant assolir una perfecció que mai no és tal. Així que decideixes continuar amb el mateix coixí. Cada vegada que li dones la volta sembla nou.