“En la igualtat de gènere i en els drets humans estem passant una molt, molt mala època”

Agencia inmobiliaria en Andorra todo tipo de propiedades para comprar alquilar o invertir en Andorra

Acumula més de 25 anys d’experiència en relacions internacionals i especialment en justícia de gènere, com valora la situació de la dona a nivell global? Primer de tot he de dir que el multilateralisme ha evolucionat molt per reconèixer que el que està al centre de la qüestió és la necessitat d’equiparar la igualtat entre els gèneres. Amb la resolució 1325 del Consell de Seguretat es va posar al nucli del nexe pau i seguretat la igualtat de gènere. Però el multilateralisme és un món dominat pels homes. Només cal veure qualsevol cimera mundial. Hi ha hagut una evolució però jo he vist que on es decideix, on es creen aquests estàndards internacionals que després s’han de posar en pràctica, és un món molt masculí. Abans era molt sexista i ara no ho és tant, encara que malauradament hi ha una regressió amb la promoció de la condició femenina. En tot cas, l’any 2000 vaig trobar que havia canviat el paradigma, quan el Consell de Seguretat va posar al centre de la qüestió que la manca d’igualtat de gènere i la violació flagrant dels drets de la dona i dels drets humans constitueix una amenaça directa a la pau i a la seguretat. Això és el que va canviar aquesta mentalitat. Però no és fàcil. Jo el que he vist, havent representant un petit país, és una evolució d’aquesta construcció falsa, discriminatòria i sexista, diguem-ho així, del que és la jerarquia dels gèneres. He vist que ha anat evolucionant a favor de la condició femenina, però què ens està passant, i la crisi de la Covid ho va posar en evidència? El sexisme malauradament hi és més que mai. Encara que hi ha hagut un avenç amb el que és reequilibrar una mica el diàleg, que ens veuen a les dones com a actius claus del desenvolupament del multilateralisme, de la pau i de la seguretat, hi ha molts estereotips, moltes pràctiques i hi ha encara lleis discriminatòries que fan que la igualtat de gènere no està com hauria d’estar. “Hi ha pràctiques i discursos populistes que fan el que sexisme sigui molt present, hem anat enrere” És optimista? Jo que m’he especialitzat en la lluita contra la violència sexual i sexista relacionada amb conflictes, que és realment el punt final de l’explotació i la discriminació flagrant dels drets de la dona, no vull ser pessimista, perquè s’ha de reconèixer que hi ha hagut avenços i els he vist, però no podem mirar enrere. Hi ha hagut i hi ha pràctiques, discursos populistes, que fan que el sexisme sigui molt present. I en aquest sentit trobo que hem anat enrere, no només amb el que és igualtat de gènere en rols de lideratge, a mi el que em preocupa més són retòriques populistes que tornen a calibrar aquesta jerarquia entre els gèneres que és sexista en la base. Veiem casos com l’Afganistan, i no m’agrada parlar de països perquè en igualtat de gènere ens hem de posar tots les piles, però hem vist com les nenes a l’Afganistan no poden anar a l’escola i les dones no van a la universitat i estem parlant del 2024. Per tant, trobo que hi ha hagut avenços, però en algunes esferes estem retrocedint i no ens podem aturar. Parlava del tema dels conflictes. Vivim en un context de guerra molt propera a Europa i hem estat testimonis d’autèntiques atrocitats causades a dones. En casos així, les dones segurament acaben sent dobles o triples víctimes. Exacte. I jo en el que m’estic especialitzant, és en la necessitat d’enfocar el dret internacional sota una perspectiva feminista. Perquè es parla que les dones són víctimes, però és perquè se’ls ha posat el focus des del principi. En temps de pau hi ha aquesta jerarquia i les dones no tenen cap importància, les violacions i les altres atrocitats sexuals no estan vistes com a crims al mateix nivell que la tortura o altres crims de guerra o crims contra la humanitat. Té tota la raó, és en situacions de crisi que les dones patiran perquè són les que es veuen com a objectius més fàcils, i a més, sense tenir cap importància. Com deu saber, malauradament, en alguns casos la utilització de les armes per matar homes o dones són diferents perquè s’aplica la jerarquia. En el cas dels genocidi dels rohingya, per exemple, a les dones se les cremava perquè se les veia com a propietat i la propietat es crema, però és que també es va arribar a dir que les dones no valien una bala. Per tant, el que està a la base és aquesta desigualtat de gènere i aquest sexisme i això explota de la manera que explota. Es referia també a aquests corrents de regressió. Com es veu l’auge de l’extrema dreta i el discurs que defensen en aquest àmbit que arriba a posar en qüestió la violència masclista? Els discursos populistes són sexistes i racistes, ja ho sabem. Però és font de preocupació perquè hi ha una jerarquia populista patriarcal que veu els representants de la societat o la població com a segona classe o tercera. I no dic que totes les societats patriarcals són populistes, però és això el que ressurt. És aquesta falsa jerarquia que s’ha establert en societats molt sexistes i normalment racistes. Quan jo veig aquests discursos populistes a tot arreu del món, no només a Europa, em preocupa que es tingui tan poca memòria. Tots tenim encara pares, avis o tiets o tietes que van sobreviure a la Segona Guerra Mundial, per tant, no ens n’oblidem. Si tornem a aquests discursos les primeres a patir seran les nenes i les dones. I el més preocupant és quan ens demanen de justificar amb estadístiques: ‘Com podeu dir que hi ha una regressió? Què vol dir que si hi ha discursos populistes hi haurà regressió dels drets humans?’ És que ja està demostrat, no cal demostrar-ho més, i també tenim l’evidència històrica. A més, amb aquests discursos populistes i sexistes els que també queden afectats primer és la comunitat LGBTI+. Jelena Pià. Udeaku Chikezie Hi ha col·lectius més febles contra qui sempre es dispara. I es deshumanitza molt. Jo que m’he especialitzat en la relació entre violacions de drets de l’home i atrocitats massives, i es comença per aquí, per aquests discursos populistes, deshumanitzar, posar categories, jerarquies, nosaltres i els altres, i per tornar al que era la seva pregunta, aquesta dicotomia de gènere és molt preocupant. No ens ho podem permetre. “Quan veig els discursos populistes arreu del món em preocupa que es tingui tan poca memòria” Hem vist estudis que mostren que els joves són més masclistes que els seus pares o fins i tot que els seus avis. Es parla molt del paper que ha de jugar l’educació, però l’escola té prou recursos? En la meva trajectòria, ara que estic sobretot en la docència, veig que hi ha una manca de coneixement del que és la diversitat i la igualtat. Però la igualtat de gènere i el respecte pels altres es comença a l’escola però també a casa. L’escola ha de tenir currículums i llibres que no siguin sexistes. Ho hem vist, la història no dona crèdit a les dones científiques, polítiques o pioneres i n’hi ha hagut. I la mentalitat sexista es comença amb l’educació. Que tots som iguals ha de sortir als manuals escolars, que no només els homes són líders, o el que és la definició del que és masculí o femení. No només és recursos, és repensar-ho tot: els rols que de vegades hi ha al pati o quan es fan esports, tothom té dret a jugar al mateix. No n’hi ha uns que tinguin un rol menor als altres, perquè això el que fa és fer-los créixer amb aquesta jerarquia sexista i després que no ens estranyi que aquests joves diguin que tota la vida li han dit que ‘soc el campió número u’. És molt greu que els joves d’avui en dia no siguin més cultivats. Però es comença des de la base, hem d’anar un altre cop a la base. Exemples com tenim ara de futbolistes dones que estiguin jugant competicions internacionals, que tinguin un ressò mediàtic, ajuden? Absolutament. I no només la mateixa cobertura mediàtica, els patrocinadors també. S’ha de valorar. Encara tenim diferències en els premis en metàl·lic o en els salaris que cobren. Exacte. Jo crec que per canviar el xip els nens també s’han d’inspirar, però és clar, si veuen que hi ha el mateix respecte i la mateixa valoració, sobretot, o que les nenes poden jugar a futbol i no passa res, al contrari; o que poden anar a les forces armades… Jo veig molt aquest canvi de xip en països que han sobreviscut al conflicte, quan es trenquen aquestes barreres no només estructurals però també culturals, les dones poden fer carrera al servei militar. Òbviament a Andorra no tenim exèrcit, però tenim policia. Sí, però és un dels àmbits on encara falta presència femenina, com també als bombers. El fet que n’hi hagi més o menys, és tot qüestió de referents? O de quotes? Tot i que per molta quota que hi hagi si cap dona està disposada a fer-ho, no les tindrem mai. Exacte, però també s’ha de crear un entorn que es pugui permetre. No ho dic pel cas d’Andorra, però m’he trobat en casos que el motiu pel qual les dones no volen anar a una caserna és perquè no hi ha vestidors per a dones, o no hi ha una ginecòloga. Hi ha d’haver guarderies… Ens queda camí. Ens queda camí, tot i que a Andorra ho tenim molt millor, òbviament. Però per exemple, jo no estic en contra de les quotes, hem vist que en alguns casos s’ha començat per les quotes, però hi ha d’haver aquest acompanyament i aquest entorn perquè hi ha barreres estructurals. És a dir, si la dona pot anar a treballar és perquè hi ha guarderies i les pot pagar, però si volem que la dona sigui activa en el que és l’economia del país, sigui en la posició que sigui, òbviament els salaris hi han de ser, però les condicions també. S’han de canviar els estereotips sexistes, com deia. Jo crec que si hi ha la voluntat política s’hi pot arribar, els fons es poden trobar. Però si ens posem a reflexionar, com em demanava al principi, jo crec que, no només amb el que és la igualtat de gènere, també amb els drets humans, estem passant una molt, molt mala època. “La igualtat de gènere i el respecte pels altres es comença a l’escola, però també a casa” Com valora la feina que ha fet Andorra per avançar en la igualtat de gènere i la lluita contra la discriminació? Segur que tenim feina pendent i potser la conciliació de la vida laboral i familiar seria un aspecte a tocar. Exacte. Sí, sí. Andorra és una ‘success story’ amb el que és la participació femenina a la vida política. A Andorra hi ha dones que tenen el seu petit o gran negoci, n’hi podria haver més, però hi ha dones empresàries. En la lluita contra la violència, jo me’n recordo quan estava a la diplomàcia i acompanyàvem la societat civil femenina i feminista andorrana, que no n’hi havia tantes, elles lluitaven perquè hi hagués cases segures i ara hi són. Per tant, hi ha hagut molts progressos però té raó, potser no hi ha tantes dones bomberes o policies, potser hi podria haver més dones empresàries, potser hi podria haver més doctores, encara que n’hi ha moltes, però jo trobo que a Andorra, amb el que és el lideratge femení en la vida política el que sempre he apreciat molt és que hem tingut ministres amb carteres que normalment són molt masculines: finances, economia, exteriors… Jo vinc de la diplomàcia i en els meus primers anys érem dels pocs països amb dones ambaixadores o jo com a representant permanent adjunta. Hi ha països molt a prop que encara no han tingut mai una representant permanent a Nacions Unides i nosaltres sí. S’ha avançat moltíssim, encara que sempre es pot fer millor, però com a andorranes podem estar orgulloses d’on hem arribat. Jelena Pià al costat d’Elisenda Vives. Twitter El camp dels drets sexuals i reproductius és una altra assignatura pendent? Com es veu des de fora el fet que a Andorra l’avortament encara estigui penalitzat? En el tema de l’avortament, mirant la meva trajectòria, òbviament defenso que els drets de la dona són tots els drets. I és veritat que a Andorra s’estan fent avenços en això. El tema de la salut reproductiva i sexual en general és molt important. I sobretot en l’àmbit en què m’he especialitzat, en el marc internacional penal, a nivell internacional és molt important que es puguin respectar aquests drets de la dona. Sí, jo trobo que Andorra… ja sabem perquè tenim la situació que tenim, però crec que hi ha la voluntat de trobar una solució dins del nostre marc constitucional, tots sabem d’on ve la dificultat legal, però trobo que s’estan fent avenços. Jo soc resident en un país [Estats Units] que… També és un exemple de regressió. Sí, a Andorra s’avança i als Estats Units tirem enrere. Però de fet no cal creuar l’Atlàntic, hi ha països a Europa, i no m’agrada assenyalar, on hi ha aquesta regressió. Està claríssim que els drets estipulats en el dret internacional s’han de respectar. “S’ha avançat moltíssim i sempre es pot fer millor, però com a andorranes podem estar orgulloses d’on s’ha arribat” Fins al gener no comença el mandat a la Cedaw, però ha començat a entrar en matèria i treballar els objectius que es posa sobre la taula pels propers quatre anys? Sí, els objectius els estic polint. El que he vist durant tota la campanya, que m’he trobat amb més de 180 països, és que realment es necessita un acompanyament bàsic perquè hi ha un endarreriment amb els informes i l’aplicació de les conclusions del comitè. M’agradaria fer part d’aquest subgrup que és un grup de treball sobre els mètodes de treball -sona avorridíssim- però a veure si podria ajudar una mica a què el ‘reporting’ tingui més sentit, sigui més àgil, sigui més fàcil perquè simplement, a la propera ronda d’anàlisi no hi haurà tant a dir. També la recomanació general 30, que fa la relació entre el dret penal internacional i el dret internacional humanitari i la situació de les dones en conflicte i postconflicte, que m’agradaria posar-la al dia, precisament perquè no es perdi l’enfocament feminista. Alguna cosa més? La candidata del Nepal, Bandana Rana, que va quedar primera, ja m’ha reclutat al seu grup de treball per lluitar contra els estereotips i crec que podré aportar bastant amb l’experiència que tinc. Vull veure com podem lluitar encara més, armant millor els estats part per lluitar contra la violència de gènere i la violència sexual. Hi ha la recomanació 35 que aquí sí que compto amb els mitjans de comunicació, el treball en xarxa de la societat i els grups feministes perquè es doni a conèixer. És una compilació del marc legal, jurídic i normatiu, no només de la Cedaw, també d’altres convenis. Però el que realment m’agradaria fer és que he vist que hi ha petits països que presenten els informes i m’agradaria ser relatora de petits països, dels països hispanoparlants i francòfons, quan estigui preparada. Jo crec que amb 4 anys, si puc haver ajudat als estats part a que no sigui un exercici molest i que l’aplicació es faci de manera més eficaç, ja estaré molt satisfeta. Aquest és el meu objectiu principal. No és poc. I també ajudar en aquest ‘norm setting’ que hi ha contra les lluites sexuals i basades sobre el gènere i més que mai veient que s’ha de tornar a posar en relleu la necessitat de com aquest sistema de drets humans pot acompanyar, no només amb l’aplicació de la Cedaw, també altres tractats, en situacions de conflicte. Igualment estic mirant amb universitats perquè m’agradaria crear un programa de beques i segons les tasques que em donin al comitè, veure com ajudaran aquests estudiants -també hi vull tenir homes- que facin part de les formacions. També és molt important que no hi hagi bretxa generacional. Per tant, amb aquests convenis que vull fer per tenir becaris i becàries, vull intentar que no hi hagi una bretxa generacional. Deu n’hi do! És molta feina! Sí, i l’últim objectiu. Vull parlar amb membres d’altres comitès per com es pot optimitzar el ‘reporting’, però també m’estic especialitzant en un enfocament interseccional en la discriminació i vull treballar amb altres especialistes, amb altres experts independents que estan en altres comitès per poder reforçar aquest marc internacional de drets humans. Sí, són uns objectius ambiciosos, són quatre anys, és pro-bono, per tant, a sobre de totes les altres responsabilitats que tinc, però és un comitè de 23, jo soc una més i és intentar trobar la meva veu, on puc fer la diferència segons la meva experiència i els meus coneixements. [Sobre l’avortament] “Òbviament defenso que els dret de la dona són tots els drets” Què suposarà per Andorra tenir una persona nacional en aquest comitè? Jo crec que es veu: ara hi haurà més gent que sabrà que hi ha un comitè, que hi ha una convenció, que Nacions Unides no només és a Nova York sinó també a Ginebra… Espero que podré tenir una relació més fluïda amb les associacions feministes d’Andorra, amb l’Institut de la Dona… Jo no seré relatora d’Andorra, però crec que aquesta candidatura i tenir-me a mi com a andorrana encara que hi vaig com a independent, farà que hi hagi més sensibilitat i més coneixement sobre aquest marc jurídic. M’agradaria poder anar a les escoles, a les universitats, a les juntes de les associacions només per venir a parlar, explicar el comitè, el què es fa… Crec que donarà més llum al marc internacional de drets humans i també es veurà, espero, que hi haurà nenes i nens a l’escola que diran: ‘jo també puc fer una carrera internacional’. I no dic que la gent marxi d’Andorra, però es pot fer carrera a fora. A Andorra es viu molt bé, però és veritat que els adolescents tenen preocupacions, per tant jo espero que això també pugui servir d’exemple. En la primera roda de premsa que va fer va insistir molt en la seva independència. No hi ha cap objectiu ‘de país’ en la tasca d’aquests 4 anys? No de país específic, però jo he vist que és un multilateral molt anglosaxó. I aquí no ho som, som poliglots. Per això vaig insistir en fer acompanyament als països amb capacitat més limitada, perquè jo vinc d’un petit país i entenc perfectament per on van. Jo poso a disposició la meva experiència però també el que suposa venir d’un petit país multilingüe i multicultural. *Fotografia principal: Udeaku Chikezie