Estupor i tremolors (primera part)

Agencia inmobiliaria en Andorra todo tipo de propiedades para comprar alquilar o invertir en Andorra

Era un matí a primera hora. Molt a primera hora. El sol tenia mandra d’aixecar-se i l’atmosfera era de colors gris. La meva filla cursava el seu darrer any al Lycée i marxava a Nàpols en un viatge educatiu amb una selecció d’estudiants de llatí i de grec clàssic. Eren els preferits dels professors d’aquestes matèries Amb aquells alumnes pressuposaven que no haurien de patir per si incendiaven l’hotel. El Lycée tenia un pressupost limitat, així que va decidir que el viatge fos amb autobús. Els alumnes havien d’estar preparats a primeríssima hora davant del Lycée. Els pares i les mares anàvem empassant saliva, com acostuma a passar, quan toca acomiadar la canalla que marxa de viatge sense nosaltres. Snif. Glups. Al llarg de tota l’operació de col·locació de motxilles i maletes, veure on seia la nena, l’arrencada del bus, fer un somriure forçadíssim i dir adeu amb gestos histèrics amb els dits i la mà donant voltes per significar que la trucaria més tard, estava sent observada molt atentament per un guàrdia de circulació d’Andorra la Vella. “La seva actitud em deia moltes coses sobre aquest agent. Estava cansat, necessitava amb urgència demostrar superioritat davant d’algú, i buidar molta ràbia o frustració acumulades, i necessitava marcar el seu estatus de mascle alfa que no pot passar de lambda” Em venia seguint des de la recta de Sant Coloma. Estava tan enfadat amb mi que penso que em seguia per si en algun moment jo acabava incorrent en alguna irregularitat i zas! Saltar sobre l’ocasió per humiliar-me i dibuixar una zeta sobre la meva panxa. Com he dit en començar aquest escrit, era molt aviat, posem que les sis de la matinada i havíem de ser puntuals. Així que la nena i jo vam pujar al cotxe i van posar rumb al Lycée. A Sant Coloma, vam trobar davant nostre una grua del servei de circulació de la parròquia. Anava lenta, com és normal en una grua. Aquests vehicles no acostumen a avançar per l’esquerra o a derrapar per excés de velocitat en una rotonda. La grua i el meu cotxe eren els dos únics elements en moviment a la carretera en aquell moment. No tenia sentit anar en processó darrera d’aquell vehicle a 30 km/h quan havíem d’arribar puntuals al Lycée. Així que vaig posar en marxa l’intermitent corresponent i vaig fer l’avançament de rigor. L’agent de circulació que conduïa la grua, va posar en marxa tots els senyals i recursos possibles, d’il·luminació i d’acústica, per fer-me parar ipso facto. Vaig aturar el cotxe i vaig quedar a l’espera de conèixer el motiu de la comminació de l’agent. Va arribar ràpidament amb una veu poc modulada, amb pics aguts i atacs de tos. Em va preguntar que què feia i per quin motiu l’havia avançat. És que potser no havia vist, que allò que ell conduïa, era un vehicle oficial? Eh? Eh? Amélie Nothomb, escriptora belga de relats molt intensos, va publicar el 1999, Stupeur et tremblements, en català Estupor i tremolors. El llibre roda per casa, no sé on, però recordo el títol perfectament. Suposo que era l’efecte que l’agent buscava produir-me. Provocar en mi un estat que em portés a encongir-me davant d’ell. D’entrada, era un home d’alçada discreta i la seva fesomia no em semblava amenaçadora. A més, encara no entenia què m’estava retraient. La línia de la carretera era discontínua, la meva velocitat era adequada. Per què m’havia aturat? Estava enfadadíssim. Fora de si. L’havia avançat! A ell! Oh ell que conduïa una grua! Sí! Vaig dir, l’he avançat! A vostè! Que condueix una grua! I…? La seva actitud em deia moltes coses sobre aquest agent. Estava cansat, necessitava amb urgència demostrar superioritat davant d’algú, i buidar molta ràbia o frustració acumulades, i necessitava marcar el seu estatus de mascle alfa que no pot passar de lambda. El conjunt resultava ridícul. A més m’estava fent perdre temps. M’havia tocat la xina. Em va preguntar que per què l’havia avançat. Vaig pensar que si li explicava que era perquè anava molt lent, la cosa s’eternitzaria. Així que li vaig dir que acompanyava la meva filla a la sortida d’un viatge escolar i que havia d’arribar d’hora. Va fer veure que jo feia veure que tenia una urgència per justificar la meva falta de respecte envers la grua i el seu conductor. Perquè en el fons, el meu avançament havia subratllat la seva condició d’‟avançable”. Ell hagués volgut estar al volant d’un cotxe de l’autoritat més alta, tan alta, que ningú s’atrevís a avançar-lo. Crec que va ser conscient de la inconsistència de la seva maniobra i que els seus arguments eren més fluixos que una bleda assolellada. Així que va intentar posar en dubte la veracitat del meu objectiu. Jo sabia per experiència que quan tens davant un home que únicament té el patriarcat com a argument d’autoritat, era millor no intervenir gaire, callar i deixar-lo sol en la immensitat de la buidor del seu cervell. Va comprovar que la meva actitud era més aviat seriosa. Havíem d’arribar a l’hora i no tenia intenció d’alimentar el seu deliri. Se’n va tornar al volant de la grua tan oficial i jo vaig continuar el camí fins al Lycée. Un cop allà, com és normal i d’agrair, vaig veure altres vehicles del servei de circulació d’Andorra la Vella que ajudaven la gent i els vehicles a salvar l’espai que quedava al voltant d’aquell autobús enorme. Vaig sentir la temptació de buscar l’agent de rang més alt per recomanar-li que donéssim un descans al gruista o tindrien un disgust amb la propera senyora que s’atrevís a avançar-lo. Però amb la seva grua, oficial i lenta, l’agent enfadadíssim per la vida, va arribar una estona més tard, ja que avançava a poc a poc. Al cap i a la fi era una grua. M’havia seguit. Es va quedar fora del vehicle, dempeus, proferint amb la seva presència el seu crit desesperat. Eh! Jo soc una mica important.