Ho explica Carles Mancho, catedràtic en història de l’art de la Universitat de Barcelona i un dels descobridors de les pintures d’Anyós. Ha estat un dels participants a la taula rodona organitzada amb motiu de les jornades europees del patrimoni per parlar sobre el procés de recuperació de l’art romànic andorrà. Reconeix el cas d’èxit, per exemple, de la recuperació de les pintures murals de Sant Esteve, però també admet que algunes “no tornaran mai”. Per aquest motiu la seva recomanació per als andorrans que lamenten que el conjunt no estigui complet és clara: “gaudiu de les que teniu aquí que són magnífiques i seguiu batallant per si podeu aconseguir les altres”. Trobar peces ‘a l’exili’ sovint és fruit de l’atzar. “El que acostuma a passar és que són aquestes peces les que et troben a tu”, exposa, perquè potser, en mig d’una recerca, de cop apareix una imatge que són capaços de relacionar-la amb unes pintures que tenies memoritzades fruit del treball de documentació que s’ha dut a terme, “com em va passar amb les d’Anyós”. Un cop localitzades, però, el procés de recuperació queda en mans de les institucions o dels propietaris privats. En el cas del romànic són pintures que desapareixen als anys 20 o 30 i malgrat que alguns processos no són massa clars “i ara no complirien els estàndards”, en la major part dels casos consta un venedor i un comprador “i hi ha alguna cosa semblant a un contracte”. De detalls i anècdotes sobre tot plegat n’ha descrit un bon grapat Jacint Berenguer, acadèmic andorrà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, durant la taula rodona, que ha compartit també amb Cristina Tarradellas, doctora en història de l’art i Alba Pampalona, tècnica de l’Àrea de Patrimoni Cultural. “Una de les lleis de la museografia és no desmembrar les col·leccions, encara que això comporti voler mantenir un patrimoni que en origen no era del lloc”, ha destacat Mancho Segons Mancho, a l’hora de recuperar-les “l’única cosa que hi pot comptar és la bona voluntat de les parts per arribar a un acord”, i aquí considera que serà més complicat quan toqui negociar amb institucions públiques que tenen les peces en una col·lecció que s’ha consolidat. “Una de les lleis de la museografia és no desmembrar les col·leccions, encara que això comporti voler mantenir un patrimoni que en origen no era del lloc”. En tot cas, la seva aposta és utilitzar les eines que es tenen en l’actualitat per estudiar aquest patrimoni i així poder-lo “difondre i promoure’l” perquè la gent en pugui gaudir i entendre’l. I és que tal com ha recordat quan les pintures van ser arrencades, “la major part d’andorrans, catalans o italians no haurien mogut un dit perquè aquestes peces es quedessin aquí perquè culturalment no interessaven per molts motius”. Per tant, ara que interessen, mirem de tenir-les ni que sigui en forma de “succedani de qualitat”. Terradellas, de fet, ha sigut clara a l’hora de retreure que molts andorrans “han sigut els primers de viure d’esquena a aquest patrimoni, molts ni saben que a les esglésies hi havia pintures”, i tothom ha celebrat l’interès institucional per estudiar-les, difondre-les i mirar de recuperar-les. Cosa que segon Berenguer no fa tants anys que passa, i és que ha recordat, per exemple, que als anys 60 una carta enviada al Consell General tractant la qüestió ni tan sols va ser contestada. El que és clar és que ara la mentalitat ha canviat i la prova són les pintures murals de Sant Esteve. Des que estan exposades al Columba han estat un reclam important per als visitants. L’espai museístic ha rebut 3.000 visitants durant el mes d’agost, triplicant la xifra normal de visites, i amb un gruix important de persones del país, que justament s’ha mostrat molt interessades per les pintures. Qui encara no les hagi vist, té temps fins al 31 d’octubre per fer la visita de manera gratuïta.
