La carta de la mestra seixanta anys després

Benet participa en algunes tertúlies radiofòniques. I un bon dia, acudint als estudis de Cadena Pirenaica, compartint micròfon amb l’animador radiofònic Enric Fontbernat, el net de l’històric Josep Fontbernat que fa tres quarts de segles que va ser enviat pel govern francès a intentar muntar a Andorra la que seria Sud Ràdio, van sortir a parlar del Lycée. I xerrant xerrant va sortir el nom de Mme. Girvés. Fontbernat va explicar-li a Benet que eren família. I que l’antiga mestra a Andorra encara era viva. Aquells dies, principi de març, Claude Benet havia d’anar a la ciutat francesa, però l’antiga mestra no estava disponible. D’aquí que Benet acabés enviant-li una missiva que unes setmanes després ha tingut resposta per part de la interlocutada. A Andorra hi ha qui es recorda de la mestra, perquè va exercir al país una bona colla d’anys, i hi ha qui es recorda del seu marit, que tenia una farmàcia a les galeries a cel obert París, en front de les galeries Meritxell, a l’avinguda Meritxell, al cantó de l’antiga benzinera Shell. Escriu que no mereix els elogis que recorden una professora ideal a la que s’hauria agradar assemblar “però els accepto si les meves classes us han permès convertir-vos en adults responsables, conscients dels vostres deures i dels vostres drets” Mme. de Girvés escriuria una lletra de tres pàgines l’1 de maig que ha arribat no fa gaires dies i que Benet ha exposat amb emoció a les xarxes socials. Claude Benet va gaudir, perquè aquesta és la paraula, de les classes de la mestra de 1960 a 1962. Els més ‘antics’ que van passar per l’aula quan la senyora de Girvés hi alliçonava van ser-hi el 1957. Compartir la carta ha despertat emocions, records. En la missiva la dona, que aquest 15 de maig ha fet 94 anys, s’excusa per no haver contestat abans ja que ha tingut alguns problemes de salut. Mme. de Girvés va caure i es va fer mal a l’esquena, cosa que li ha impedit escriure i té problemes a les cames. No volia encarregar a algú altre que fes la resposta a la carta. Els demana que la perdonin per la seva escriptura però que la carta dels antics alumnes li ha donat ànims en un moment difícil. Escriu que no mereix els elogis que recorden una professora ideal a la que s’hauria agradar assemblar “però els accepto si les meves classes us han permès convertir-vos en adults responsables, conscients dels vostres deures i dels vostres drets”. Guarda un molt bon record d”Andorra on va començar la seva carrera professional de manera ideal i es refereix a alguns alumnes dels quals guarda un record especial i demana què s’ha fet d’ells. En general, té molts i bons records d’Andorra, de les classes i dels alumnes amb els quals va tractar. Es dirigeix a Claude Benet i li aprova el nivell de francès que mostra en la missiva. De fet, li diu que està escrita en un francès impecable. I en aquesta resposta que enviat també recorda els altres professors amb qui hi havia un vincle d’amistat com M. Paris. També fa referència a dos alumnes andorrans que esdevindrien il·lustres com a mínim en el camp de la música. I és que va fer classes a Gerard i Lluís Claret i va coincidir amb ells a un festival Pau Casals a Prada de Conflent. Parla també de la madame Molné i de la família Roca de la Granja Roca. Tota una repassada a les emocions, als records, a la història. I com diu Enric Fontbernat, qui al final ha estat una mica el catalitzador de tot plegat, “estic content per ells i per les alegries que poden donar les casualitats de la vida”.