Canvi de parelles (i tots a la Batllia)

L’home -resident català de 53 anys- està acusat d’agredir amb un drap de cuina la seva llavors dona. Era el setembre del 2019. Just un dia de partit del Barça. Una nit europea blaugrana. El rival el Borussia Dortmund. Pare i fill es preparaven per veure el matx. Bufandes incloses. Abans, el menor estava sopava. Verdura amb pit de pollastre. Tenia massa pollastre i el pare, per no sentir més soroll -“en això era més tolerant”-, va acabar llançant a la brossa dos o tres talls, davant la indignació de la mare. Aquell dia va ser el punt i final de la relació conjugal. Si llavors havia estat una relació “tempestuosa” -tot plegat són explicacions del processat- després la situació derivaria cap a d’altres verals. Segons la denunciant, aquell dia “la policia el va treure de casa i em vaig dir que la meva vida havia de canviar i va canviar”. Com a mínim, va ser el punt de partida del que, de portes en fora, sembla un petit embolic de faldilles. I costa d’explicar així en un article escrit. Però cal intentar-ho, perquè avui tots quatre eren a la Seu de la Justícia, encara que només tres han passat per davant del tribunal. Seguirem amb el cas en sí, però abans, quedi clar que tant querellant com querellat han refet la seva vida a nivell relacional. És a dir, tots dos tenen parella. L’home, l’acusat, està aparellat malgrat no viure junts amb l’exdona de l’home que actualment i des de ja fa uns quants anys -encara que amb alguna ruptura pel mig- manté una relació amb la víctima de les agressions presumptes del cas enjudiciat. De la querellant, en definitiva. Un canvi de parella en tota regla. I dins la sala, un continu reguitzell de retrets. ELS INICIS Els grans protagonistes de la història jutjada al Tribunal de Corts han explicat històries totalment diferents. I l’actual parella de l’acusat i ha acabat posant la salsa amb algun àudio que no s’havia incorporat fins la causa a partir d’ara. Sí que hi ha consens totalment en què l’exmatrimoni ara enfrontat es va conèixer el 2010 i dos anys més tard van ser pares alhora que al mateix 2012 es casarien. Segons l’acusat, “la setmana que neix el meu fill va acabar sent la pitjor setmana de la vida vida, i això és molt trist”, perquè presumptament la dona va patir un brot, una crisi, i va arribar a amenaçar el nadó amb unes tisores. L’home i la seva defensa mantenen que no hi ha cap prova de res. I que si aquell setembre del 2019, quan la policia es va presentar al domicili per la trucada de la dona, els funcionaris no van detenir, és perquè no hi deuria haver res. Per tant, reclamen l’absolució Aparentment una depressió postpart després d’un embaràs “molt bo”, segons el processat. El naixement del fill li hauria permès descobrir tot uns antecedents d’una dèbil salut mental que venia de molt enrere. I de seguiments i tractaments psicològics i psiquiàtrics des de l’adolescència que l’home suposadament desconeixia. La querellant ha admès bona part d’aquests tractaments. Però ha assegurat que des del 2012, quan neix el fill que tenen en comú, fins al 2019, quan es trenca la relació, els tractaments van funcionar, la seva situació mental es va estabilitzar, i si tot plegat va sortir de mare va ser per culpa d’ell. L’home, ha assegurat, “s’ha sentit constantment maltractat”. La denunciant, en canvi, ha descrit un comportament de l’home totalment distint. Addicte al joc (fins i tot s’hauria gastat els diners que havien estalviat pel fill) i, per conseqüent, també a la beguda, fet que aparentment el feia ser violent. Obsessiu, maniàtic de l’ordre i agressiu. Els insults, segons la dona, estaven a l’ordre del dia. “Em deia que era un penco, que no servia per a res, que era una puta, que anava vestida com una puta, que anava vestida com una pallassa…” Aparentment la pegava, sobretot cops de cap. I alguna estrebada del cabell. “Són coses que costen de pair, que normalitzes, que ho vols emmascarar”, ha explicat la dona, que assegura que va respirar quan aquell dia del Barça-Dortmund la policia el va fer fora de casa. Segons ell, li va recomanar que passés la nit fora per calmar l’ambient. Mai més tornaria al domicili conjugal. I malgrat l’infern que ell ha assegurat haver passat, temps després intentaria tornar amb la mare del seu fill. Una gran contradicció segons el representant del ministeri fiscal. La fiscalia i l’acusació particular consideren que caldria imposar 18 mesos de presó condicional amb un termini de suspensió de quatre anys en els quals tindria prohibit entrar en contacte amb la seva exdona i hauria de fer un seguiment del programa per a relacions no violentes En canvi, la defensa de l’home ha destacat que després d’interposar la denúncia, quan es va arribar a un acord de separació i sobre la custòdia del menor, que inicialment va assumir la mare, que rebia una pensió, l’acció legal va fer marxa enrere. En canvi, quan el pare va demanar que la custòdia passés a ser compartida -circumstància que els tribunals han acabat acceptant i acordant- la dona va reprendre l’acció judicial. Fins a data d’avui, que s’han vist les cares al Tribunal de Corts. Amb tot, l’home manté que no hi ha cap prova de res. I que si aquell setembre del 2019, quan la policia es va presentar al domicili per la trucada de la dona, els funcionaris no van detenir, és perquè no hi deuria haver res. De fet, són aquests elements esgrimits davant el Tribunal de Corts que han portat la defensa a demanar l’absolució de l’home. La fiscalia i l’acusació particular, però, mantenen que tot hauria quedat acreditat. I, per tant, que caldria imposar 18 mesos de presó condicional amb termini de suspensió de quatre anys en els quals tindria prohibit entrar en contacte amb la seva exdona i hauria de fer un seguiment del programa per a relacions no violentes. I indemnitzar la seva exdona amb 5.000 euros, que és el que demana l’acusació particular, més allò que s’acrediti en fase d’execució de despeses mèdiques arran del trastorn adaptatiu que li hauria quedat. En fi, les magistrades tindran feina a decidir quina de les múltiples històries és la bona. Perquè ssi s’escolta l’embolic de faldilles que hi ha rere tot plegat, n’hi ha per llogar-hi cadires. Però com han deixat clar les integrants del Tribunal de Corts, això haurien de ser figues d’un altre paner. I jurídicament, legalment, ho hauran de ser.