Com vull viure quan sigui gran?

Fa pocs dies em va contactar una veïna i amiga de la parròquia per fer un cafè i preguntar-me si en les planificacions del Govern per a la construcció d’habitatge de lloguer assequible hi havia algun projecte d’habitatge col·laboratiu o ‘cohousing’, un model d’habitatge residencial amb serveis compartits per a gent gran que incentiva la cooperació entre els residents i on es presten serveis de suport si són necessaris. Cadascú resta a casa seva i facilita una millor optimització dels serveis socials i sanitaris que es puguin requerir. Aquest model és on es basen els projectes de pisos amb serveis, al qual es fa referència en el Pla Nacional de Serveis Sociosanitaris i amb el qual alguns comuns ja hi treballen, però amb una diferència important: que estan pensats des de la concertació dels serveis i la inversió pública o publico-privada, però no des de la inversió i tria personal dels futurs usuaris. “La idea de poder planificar amb anterioritat com i on voldríem estar rebent aquest suport ofereix molts avantatges. No únicament personals sinó també d’eficiència dels recursos públics” El que la Rosa em plantejava és que ella vendria la seva propietat i invertiria en un pis més petit, però on pogués gaudir de companyia de les amigues, fer activitats conjuntes com treballar a l’hort, que pogués gaudir de la seva independència i que gaudís de la tranquil·litat de disposar de serveis d’atenció sanitària i social quan fossin necessaris. És cert que no són poques vegades que les persones grans que tenen necessitat d’una residència venen la seva propietat per poder sufragar les despeses de l’atenció que necessiten quan passen a ser dependents. Però la idea de poder planificar amb anterioritat com i on voldríem estar rebent aquest suport ofereix molts avantatges. No únicament personals sinó també d’eficiència dels recursos públics. De fet, tot això no és nou; ja existeixen als països veïns el servei de promotores que s’ocupen de la gestió de cooperatives de habitatge on les persones que viuran es posen d’acord en els espais i serveis comuns que volen i on el sector públic coordina i concerta els serveis assistencials necessaris. Però a Andorra no existeix encara aquest model i de fet no seria massa complicat reconduir algunes àrees ja existents per a convertir-los en models col·laboratius. Sí que hem estat capaços d’avançar en la definició d’un model semblant en la llei de l’economia digital, l’emprenedoria i innovació, on es defineixen espais comuns complementaris o ‘coliving’ com “Edificacions d’ús residencial formades per espais d’ús privatiu i d’altres comuns d’ús compartit, la característica principal de les quals és que els espais comuns d’ús compartit representen una superfície superior a la destinada a l’ús privatiu i tenen com a finalitat complementar l’ús i el gaudiment dels espais privatius per dotar-los de tots els serveis necessaris per a la residència de les persones usuàries”. Doncs, si aquesta idea la utilitzem per reglamentar els criteris de pisos amb serveis i espais comuns compartits per la gent gran, no estaríem tan lluny. Tenint en compte que el nou Govern i Consell General reobriran la legislació en matèria d’habitatge estaria bé poder afegir aquesta qüestió a la taula i obrir noves possibilitats d’habitatge assequible per a gent gran amb millor qualitat de vida i millor eficiència i optimització dels serveis socials i sanitaris a futur.