“Ens hem aprofitat de la dificultat de països sense les nostres condicions laborals i és vergonyós”

Quin balanç fa del primer any de legislatura? Ha estat un any força tranquil legislativament parlant, però ens va bé per planificar l’acció política perquè som la meitat de consellers dels que érem en el període anterior i va bé poder anticipar-te. Aquesta reducció de recursos la deuen haver trobat molt en la manera de treballar. Sí, t’has d’adaptar i seleccionar. Jo veig com enfocava les lleis la legislatura passada, que tenia més temps d’anàlisi tècnica, i aquesta ens centrem més a fer política, impulsarem l’acció parlamentària lligada al programa 2023 i a intentar posar en valor allò que és ideològicament rellevant per nosaltres, més enllà dels aspectes tècnics. Et permet més fer política en majúscules. “La nostra posició ideològica és molt clara i en cap cas pensem que un encaix amb DA ens pugui representar” Com s’ha sentit en el rol de presidenta de grup parlamentari? Bé, una mica forçat… Quan un té vocació de liderar un projecte ho enfoca d’una manera diferent que quan és una situació sobrevinguda. Jo mai he tingut esperit de liderar el projecte socialdemòcrata, però intento imprimir el màxim de compromís pel bé dels meus companys i del partit i a partir d’aquí intentar facilitar que es produeixi aquest relleu en el lideratge d’una manera tranquil·la, pausada i sense massa conflicte. Vostès es van presentar conjuntament amb SDP i malgrat que no hi havia cap conseller electe, es va dir que hi hauria treball conjunt. Hi ha presència d’SDP encara, al grup parlamentari? En el moment que concorres amb una altra formació política que té legítimament la seva manera de treballar i de fer política, a la llarga… Nosaltres, com a grup parlamentari socialdemòcrata, els tres som membres del PS, per tant tenim un retorn molt potent i constant amb el partit. I potser, trobar-te amb altres formacions i després sostenir una manera de fer política que no té perquè estar enfocada de la mateixa manera, al final acaba col·locant les coses al seu lloc. Llavors quin és el paper d’SDP? Cap? Actualment la relació entre persones és cordial, però políticament no hi ha estructura de coordinació, sobretot, després de les comunals. No tenia cap sentit… Primer, SDP va anar en coalició amb DA a la majoria de territoris, cosa que ja fa un fet diferencial, i en altres, fins i tot en contra nostra, per tant, acabem decidint que cadascú té la seva idiosincràsia, que és molt respectable. Com a opció política en el partit hi va haver un abans i un després quan fem l’intent d’aglutinar entorn d’un projecte polític, oblidant les persones que ens vam separar i després et trobes defensant posicions que poden arribar a ser antagonistes. La nostra posició ideològica és molt clara i en cap cas pensem que un encaix amb DA ens pugui representar. Nosaltres no trobàvem un espai de confluència i a partir d’aquell moment la coordinació s’esvaeix. “La manera en què ens han presentat el pla de xoc és una acció de pedaços en comptes d’abordar la problemàtica global que passa primer per definir el model de país” Deia que s’han prioritzat a enfocar l’acció política. Quines prioritats tenen a sobre la taula? El que ens ha permès aquest inici de legislatura és començar a fer un buidat del programa i intentar prioritzar què va abans, què va després. Des d’un projecte ideològic cal que transformem també el model econòmic i de país perquè per nosaltres les persones estan al centre i encara que pugui sonar a tòpic, l’interès general és el que ens mou a fer política: la lluita contra les desigualtats, intentar una societat cohesionada, més justa i igualitària. Ara tenim una proposició de llei en cartera que és PS, que és fruit d’un compromís electoral i que via esmenes intentem assolir un segon compromís electoral que va en el sentit de la defensa i la protecció de la gent o dels drets humans. I per tant, una vegada evacuem aquesta ens plantejarem continuar treballant en un altra. L’habitatge ha acaparat bona part de l’atenció. Vostès han estat crítics amb les mesures presentades fins ara pel Govern. No podem entendre massa l’últim experiment comunicatiu d’anunciar alguna cosa que encara estem treballant. Si vols anunciar un projecte de llei, entra el text i la resta ja serem capaços de veure el què, més enllà d’anunciar-lo dos mesos abans. Però bé, cadascú ho enfoca a la seva manera. Però darrerament hem estat molt crítics amb la utilitat que el Govern li ha acabat donant a la taula de treball per l’habitatge. Vostès han abandonat el grup. És clar, perquè més enllà del fons de les mesures, amb què podem estar més o menys d’acord i amb matisos perquè les solucions miracle no hi són, en el grup de treball vam identificar habitatges d’ús turístic, pisos buits i llei per garantir el dret a l’habitatge com a essencials línies d’actuació que havíem d’abordar per trobar les solucions. No té massa sentit tenir una tasca encomanada, ens van demanar que els féssim arribar allò que crèiem que havia de contenir una llei d’habitatge, i que dues setmanes després el cap de Govern ens anunciï la seva llei d’habitatge amb el que per nosaltres son carències importants. “No ens esborrem de la solució per l’habitatge, continuem treballant i de valent, però no convergim amb les maneres de fer demostrades pel Govern” Per exemple? Com podem estar tractant igual el petit propietari que al gran? Estem acostumats que al Consell se’ns retregui que anem en contra dels petits propietaris, d’aquells que es compren un pis amb els estalvis… No! No anem en contra d’aquests, del que anem en contra és que de l’habitatge se’n faci un negoci i sense cap control, de manera que es restringeixi el dret a l’habitatge digne. Per tant, una llei d’habitatge sense definir què és habitatge a preu assequible, què és habitatge d’ús social, a partir de quan es considera grans tenidors… Ens dona la sensació que la manera que ens han presentat ara aquest projecte de llei és novament una acció de pedaços legislatius en comptes d’abordar la problemàtica des d’una visió global que forçosament ha de passar primer per definir quin model de país i quin nivell de creixement volem. I a partir d’aquí, comencem a legislar. Sorgeixen dubtes de com es plantejarà tot això sense tenir clars els resultats dels estudis de càrrega dels comuns o del que va encarregar el mateix Govern sobre turisme. És la política curtterminista. A vegades tinc la sensació que hi ha projectes polítics que només tenen una vocació de durada dels propers 4 anys i hem de ser capaços de tenir una mirada molt més llarga. Aquesta política de pedaços ens porta on ens ha portat. Per tant, si no fas una acció coordinada legislativa que vagi vinculada a l’elecció d’un model de país i de creixement determinat, tenen la perdurabilitat que tenen les mesures. I és una mica llastimós tenint en compte la situació que tenim. Comprenen que hi hagi gent que no hagi entès la seva postura després de l’anunci de les mesures. S’acusa al Govern de fer polítiques d’esquerra, veiem que el PS no acaba d’estar còmode amb el que es presenta. No, perquè no estem parlant del fons de les mesures. És a dir, una mesura tant controvertida com la cessió d’ús, jo mateixa en vaig parlar al grup de treball de l’habitatge i la portàvem al programa, parlàvem d’altres fórmules que permetin ocupar els pisos buits. Al final convergim en la necessitat d’alliberar habitatge d’ús residencial. El que no compartim és que es faci veure que estem treballant tots de manera conjunta, coordinada, compartint la presa de decisions i després ens assabentem que les decisions ja hi ha qui les pren, molt legítimament, i intenta implementar-les. Això no vol dir que nosaltres ens esborrem de l’actuació política que cal. “La pena és que no ens devem més als programes electorals amb els quals concorrem a les eleccions” Què vol dir? Nosaltres fa molts anys que reclamem un pacte d’estat d’habitatge, que al final no li van dir així perquè semblava que era donar-nos la raó, però la proposta era nostra: crear un grup de treball heterogeni per abordar la problemàtica per assolir una presa de decisions compartida. D’alguna manera, de posicions més de dretes com representen Ciutadans Compromesos, a una de més d’esquerres com la nostra, hi ha una escala de grisos que nosaltres enteníem que és la manera que les polítiques es facin perdurables. El que no estem d’acord és amb les formes. Ara bé, continuem tenint un tràmit legislatiu i que ningú es pensi que ens presentaran un projecte de llei on el grup parlamentari socialdemòcrata no hi tindrà res a dir. Intervindrem com amb totes les altres lleis via esmenes per intentar modular segons els nostres postulats polítics. Hem anunciat una comissió específica d’habitatge, per tant, no ens esborrem de la solució per l’habitatge, continuem treballant i de valent, però no convergim amb les maneres de fer formal demostrades pel cap de Govern i el Govern en el seu conjunt. És fàcil trobar la mà estesa per treballar conjuntament quan al davant hi ha una majoria absoluta? Hem de ser raonables i aquest és el resultat electoral amb el sistema que tenim. Però des de la majoria s’ha dit que estendrien la mà per buscar consensos. Sí, però ja l’hem vist la mà estesa. Tu tractes amb aquesta mà un grup de treball i abans que tingui la propera tasca sobre la taula, surto i m’ho faig unilateralment. Legítim? Sí, tenen la majoria que tenen, però que no diguin que volen consens. El consens també requereix compartir la presa de decisions. Que nosaltres diguem amén al què se’ns proposa perquè ells tenen majoria, no és consens, és fer valdre la teva majoria absoluta. En altres temes han trobat la manera de treballa conjuntament? Fins ara, amb la llei de salaris o la de les pròrrogues vam ser capaços d’arribar a consensos, la del català, que ha portat molta feina legislativa, per tant, quan baixes al detall, s’intenta buscar consensos. És més difícil quan parteixes de posicions totalment oposades, però més enllà d’això crec que hem de ser realistes amb els resultats de les eleccions, de banda i banda. Tenen majoria absoluta però en vot, la resta de partits tenen el doble de vots que ells. Per tant, també és una realitat a la que haurien d’estar amatents. Concentrem més del doble de vot en contra del projecte de DA, però el que no farem ara és una discussió del sistema electoral i de legitimitat moral del sistema. El que no és de rebut és que t’estiguin venent una falsa idea de consens que quan t’interessa tires pel dret i no comptes amb ningú. “És certamen indignant el tracte que ha rebut gent al nostre país quan vivim un ‘boom’ de la construcció amb un negoci que comporta molts i molts diners” Des dels grups de la majoria es parla de modular, polir o matisar aquest pla de xoc. Pensen que es poden desvirtuar les mesures? Jo crec que una mica va per aquí la política de globus sonda. Primer ho llenço i després vaig mesurant el termòmetre social per acabar de construir la proposta. Potser la pena de tot això és que no ens devem més als programes electorals amb els quals concorrem a les eleccions. Nosaltres tenim la tranquil·litat que tenim un programa electoral al darrere que ens avala i ens sosté tota la legislatura, és el compromís que adquirim amb la gent. Ens encantaria que hi hagués una llei que exigís un mínim de compliment dels programes electorals perquè sinó, què ha passat, que ningú es creu res. En el nostre cas tenim la tranquil·litat de dir: l’acció legislativa que hem de fer és intentar assolir el màxim del programa electoral que vam proposar. I deu n’hi do amb un any de legislatura la feina que anem fent. I la que ens queda. I amb el pla de xoc pot passar, que no hi hagi el que es va anunciar, també per les pressions que hi ha des de determinats sectors. A mi no m’agrada fer política-ficció. No puc dir com quedarà. No seria la primera vegada que partim d’A per acabar a C i mentrestant hem anat testant la societat. Jo parlo des d’una posició amb una solidesa ideològica que fa que allò que defenses és el que creus que has de defensar per l’interès general i és molt més fàcil que quan fas política d’anar acontentant a tothom però després ja veurem quin control es fa. Un dels canvis que inclou el pla de xoc és el tema dels treballadors desplaçats, que s’elimina aquesta figura. Una problemàtica que vostès ja havien denunciat la legislatura passada. Arriba tard? Això és una vergonya. No és que arribi tard, és que no és la bona solució. Aquest país pot requerir el desplaçament de treballadors per feines que són molt tècniques i específiques i que el nostre mercat no té nínxol ni pot oferir. Però aquí, a partir d’una mala interpretació, d’una pèssima interpretació legal, s’ha permès fer habitual una conducta que la llei només preveu per casos puntuals i específics i l’hem normalitzat. I ara, la manera? Ens carreguem la figura perquè se’ns n’ha anat de les mans. No, se’ns en va de les mans perquè el Govern ha sigut… ho deixo, és que realment, és certamen indignant el tracte que ha rebut gent al nostre país quan vivim un ‘boom’ de la construcció i un negoci que comporta molts i molts diners i ens hem aprofitat de la dificultat de països que no tenen les nostres condicions laborals. És vergonyós. I la manera de sortir i dir: ‘ja ho arreglo. Em carrego la figura’. No, el que no s’hauria d’haver fet és permetre això, perquè la llei no ho permet i la llei és clara, contràriament al que estan dient. Al final fan passar la gent per ruc i això molesta. Ja està bé que ho intentin arreglar, no compartim la manera, però que arreglin allò que ells sols han malmès. El raonador apuntava tràfic de persones i la fiscalia sembla que finalment actua. Fins a quin punt el Govern ha pecat d’inactivitat o els mecanismes que té l’Estat no han controlat prou. Jo vull pensar que es va fer per ignorància absoluta. “Sembla que el servei d’Inspecció de Treball no fa res, però no és el cas, està sobresaturat i té pocs efectius” Un s’arriba a preguntar si realment hi ha inspeccions de treball. No ha sigut només un cas i n’hem vist quan ja s’havia denunciat la situació. Comencem a parlar de les coses pel seu nom. Hem de controlar el mercat del treball. Quants inspectors tenim per controlar més de 40.000 cotitzants? I si a més els donem altres tasques… Quan jo vaig sortir del servei d’Inspecció de Treball teníem una mitjana de 20.000 consultes telefòniques a l’any. Això és el que ha de fer un servei d’Inspecció de Treball? Informar a la gent dels seus drets i deures? En països civilitzats, informar ho fan els sindicats. Aquí passa el que passa. Però si tu com a inspector has de deixar d’inspeccionar empreses per estar atenent consultes telefòniques o per estar fent formacions de seguretat i salut en el treball a les escoles o per estar definint l’annex de dret laboral… Al final sembla que el servei d’Inspecció de Treball no fa res, però no és el cas. És que està sobresaturat, té pocs efectius. L’últim cop que vaig demanar en seu parlamentària si hi hauria contractacions la ministra em va dir que sí i el que s’havia previst era cobrir baixes. I els edictes no troben candidats per treballar. Perquè demanes una especialitat i els salaris no estan d’acord amb el que demanes. Al final, qui vols que ho faci? En drets laborals falta camí per recórrer? Més enllà dels drets laborals el que tenim molt camí a recórrer és en la manera com els establim. Amb allò recurrent que nosaltres insistim, que és el diàleg social. Només amb concertació de patronal, sindicats i administració podrem tenir legislacions que siguin equilibrades. Això no passa, no es produeix. Ara tenim el CES, que el tenim per imposició d’Europa. Qui ens demana mecanisme de diàleg social és la direcció general d’ocupació de la Comissió Europea. Què fa Govern? Fa el CES. Si volem que les polítiques socials, i parlo del treball, no d’afers socials, siguin equilibrades s’han de fer entre patronal i sindicats. Però l’única manera és que patronal i sindicats tinguin les mateixes eines, perquè sinó la discussió és desigual, absolutament. On està la inversió pública en sindicats? Zero. En canvi tenim altres mecanismes, com la Cambra de Comerç, que se la finança públicament. Ja hi estem d’acord! No diem que es deixi de fer, però també cal posar mesures per la defensa dels treballadors, per igualar. Només hem de veure que els únics sindicats amb capacitat i que negocien són de la funció pública. Ningú es para a pensar que a la funció pública no aplica l’acomiadament lliure? Per això hi ha sindicats més forts. És una reflexió que s’ha de fer molt des de la base. I torno al model de país, quin model social volem i a partir d’aquí dotem-lo d’eines per possibilitar aquest model social i fins ara no s’ha fet. “El sí o el no a l’acord d’associació ha de condicionar el futur no només immediat, sinó a llarg termini del nostre país, per tant, no es pot llegir en clau de partit” L’acord d’associació facilitarà aquests canvis que hi ha d’haver en polítiques socials i laborals? De ben segur. D’entrada, encara que pugui sembla tímid, hi ha un annex específic que parla exclusivament de drets laborals. I ens posem l’autoritat europea en diàleg social, que és europea i no dels Estats. Andorra amb l’associació amb Europa n’ha de formar part, d’aquesta autoritat de diàleg social que és l’europea. I nosaltres en som uns ferms defensors, perquè no podem competir legislativament de cap de les maneres. És a dir, l’avançament que permet les feines de la comissió europea que estan organitzades en direccions generals de diferents àmbits, aquesta producció normativa de gent que només es dedica a això, et permet una especificitat que permet avançar i que nosaltres no tenim. Jo he de legislar igual del raonador que de treball. Per tant, aquesta maquinària de què disposa la UE i que està estructurada en garantir condicions d’igualtat al mercat únic per a tots els operadors, fa que tinguis estructures que només es dediquen específicament en un àmbit de treball concret i per tant, no aprofitar aquest ‘know how’… Nosaltres hem de poder legislar, però si podem aprofitar el coneixement d’institucions que només tracten d’allò no és comparable. Amb el tema de la UE sí que hem vist un posicionament alineat amb el Govern. Són l’única força parlamentària que es manté al pacte d’Estat. És un projecte que ja defensàvem abans que DA en parlés. Nosaltres, ja a l’inici de la creació del partit, defensàvem un acostament a Europa. És un acord fortament inspirat de l’estatus que té l’Espai Econòmic Europeu. L’altre dia fèiem un acte amb 4 excaps de Govern i el que s’escenifica amb això és que és un projecte de país, no de partits. Llegir-ho en clau de partit no és suficient. És un projecte que el sí o el no ha de condicionar el futur no només immediat, sinó a llarg termini del nostre país, per tant, no es pot llegir en clau de partit. S’està fent bona feina des del Govern per explicar l’acord? Amb aquest tema sí que hi ha hagut consens entre les forces polítiques del pacte d’Estat. I més enllà d’una bona campanya pedagògica, situaria la gent en la dificultat d’explicar un projecte tant absolutament tècnic a una societat que no té perquè estar tan tecnificada. Jo vaig ser cap de fila de l’annex 18, i el conec bé perquè l’he treballat, però si em parles de l’annex 20, ja no domino. “Hem de ser capaços d’explicar que en el seu conjunt, el que ens demana de compromís l’acord és molt més inferior que el que ens dona de bon resultat” Hi ha hagut queixes perquè l’acord no es feia públic, però si és tan tècnic, la gent l’entendrà? Quan no es tenia el text es deia que alguna cosa s’amagava, ara ens queixem perquè no està en català i un cop el tinguem en català, hi haurà molta gent que continuarà sense llegir-se’l sencer perquè és tècnicament molt complex. L’esforç que s’ha de fer és canviar el registre, abandonar el registre de negociació tècnica i fer el llenguatge assequible a tota aquella gent que no tenen coneixement tècnic. Hem de ser capaços d’explicar que en el seu conjunt, el que ens demana de compromís l’acord és molt més inferior que el que ens dona de bon resultat. Que en el fons, les polítiques que articulen el mercat únic estan pensades per establir regles de competència lleial entre empreses, per establir mecanismes de defensa dels consumidors, per establir mecanismes que facin que els mínims que es consideren decents hagin de ser assumits per tots i que ha de ser un mecanisme que no només ara, sinó a futur, ens ofereix més possibilitats de les que tenim. D’entrada, jo aquesta defensa de l’status quo, parlem-ne després de 8 anys negociant. Ens diuen que no es pot fer política de la por, però tampoc política de la por de dir que ens vindrà a envair tothom i que els andorrans ens morirem de gana. Cal ser capaços d’explicar què ens aporta i què ens resta. Suposant que poguéssim mantenir-nos amb les condicions que tenim ara, és suficient? La gent està contenta amb el que tenim? I en tot cas, mes enllà de mantenir-nos com ara, que no està clar que es pugui, jo no he sentit cap altra política que m’ofereixi una alternativa que sigui creïble. I això és el que hem de començar a exigir a les posicions del no. Els beneficis individualment analitzats són suficients? Segurament no, però el conjunt és una millora absoluta. I s’ha negociat aconseguint que es respecti l’especificitat andorrana amb un acord d’associació que és desigual: ens dona més possibilitat que les que ens exigeix. És optimista de cara al referèndum? No sé què dir-te, soc optimista en general i no deixo de pensar que la campanya dura de comunicació de l’acord està lluny encara. Hi ha temps. Ens falta l’estudi d’impacte de l’AR+I que és cabdal per saber si econòmicament és rendible o no. Ara és molt d’hora i hi ha poca informació accessible a la societat en general. Hem de continuar treballant per defensar un projecte en el que creiem i dotar-nos d’elements que vagin més enllà dels coneixements tècnics puntuals. Sinó que analitzin la panoràmica globalment, que siguem capaços d’explicar a la gent amb un llenguatge que entenguin.