Futur ximple

Hem passat del ‘carpe diem’ als plans quinquennals de l’economia de la Unió Soviètica, de la improvisació esbojarrada a la por de l’agenda en blanc. Només així s’entén que la majoria d’entrades per al concert d’Antònia Font a Escaldes-Engordany el proper mes d’octubre hagin volat ràpidament i evidentment quan vaig entrar a la pàgina web me’n vaig haver de quedar un parell al galliner. Ja sé que són només set mesos però poden semblar una eternitat i més si es compara amb altres casos. Així, a Espanya el personal s’ha tornat boig per comprar les entrades d’una sèrie de concerts que Dani Martín oferirà el desembre de 2025, que sense discutir la seva vàlua no és un Bruce Springsteen. Intentar contrarestar la maleïda incertesa comprant entrades amb tanta antelació és desafiar el futur: quantes parelles que les han adquirit no arribaran juntes ni a l’estiu; quants tindran un compromís que faran que el seu seient del sector 05 del segon pis es quedi buit si no troben un comprador de darrera hora. Perquè el futur no és simple com el temps verbal; és ximple, de poc seny i poca-solta. “No hi ha cap pitonissa al món que pugui preveure allò que ens depara el futur” A mi, que no miro més enllà de demà passat, em sorprèn aquesta previsió per apostar en uns esdeveniments que ens han de procurar satisfacció a tants mesos vista sobretot pensant en Luis Enrique i el seu “el futur no existeix”. Perquè no hi ha cap pitonissa al món (ni aquella que tirava les cartes a l’editora Carmen Balcells abans de fitxar un escriptor) que pugui preveure allò que ens depara el futur. Ni que consultéssim amb el professor d’Arbó o tornéssim a reunir a tots els participants d'”El Castillo de las Mentes Prodigiosas”, aquell programa esbojarrat que va ajuntar la bruixa Lola amb Paco Porras, el vident de les hortalisses, i sis col·legues del ram. També sempre queda el recurs de la quiromància, aquest art de predir el futur mitjançant l’examen de les línies, prominències i altres característiques de la mà. A Tailàndia hi ha una tatuadora reciclada com a quiromàntica: et llegeix els palmells i si veu que les línies de la vida, de l’amor i de la sort et porten cap al penya-segat, te’n tatua unes de noves que et porten cap una existència llarga i fructífera i t’asseguren l’assistència a tots els concerts futurs. Per això, disposat a anar més enllà de demà passat m’he pintat unes línies als palmells amb retoladors però el resultat sembla la carretera d’accés a Canòlich. Les esborro no sigui el cas que em quedi sense anar al concert dels Antònia Font.