L’electe i el bambú

Feia 13 anys que no escrivia una columneta o un conte per a un diari. Ho havia fet amb regularitat. Però aleshores treballava per a una administració pública en l’àrea de comunicació i el contacte directe amb els electes és un exercici de resistència i agilitat a la vegada. Com el bambú. Aquest material presenta una resistència a la tensió similar a l’acer i una resistència per fer front a la compressió equiparable al formigó. He escrit 3 vegades resistència. Ho sé. “L’electe, potser no en la totalitat dels casos, posem que amb un 95% de freqüència, considera que amb el càrrec, adquireix l’habilitat de dominar les competències que fan d’ell un fenomen mediàtic. Però catxis la punyeta, no ocupa la portada, ni la pàgina 3 ni pot situar-se davant de Selena Gómez en el rànquing de persones amb més seguidors a Instagram. I no ho entén” L’electe, potser no en la totalitat dels casos, posem que amb un 95% de freqüència, considera que amb el càrrec, adquireix l’habilitat de dominar les competències que fan d’ell un fenomen mediàtic. Però catxis la punyeta, no ocupa la portada, ni la pàgina 3 ni pot situar-se davant de Selena Gómez en el rànquing de persones amb més seguidors a Instagram. I no ho entén. Així que un dia, convocada al despatx de l’electe del moment, fa anys quan encara em pujava la cremallera de la talla 36, se’m va retreure amb ferocitat que dos mitjans escrits em publiquessin escrits amb regularitat. Però a l’electe ni cas. Li volia explicar que si vols ocupar espai mediàtic, has de fer alguna cosa. Ni que sigui el ridícul. No vaig obrir la boca. L’explicació no hagués traspassat el còrtex prefrontal del meu interlocutor. Vaig decidir deixar d’escriure lliurement i limitar-me a l’escriptura per a l’alimentació. No fa gaire ens vam divorciar l’administració i jo, amb mutu consentiment per diferències de caràcter. Ningú en va tenir la culpa. Tampoc hi van haver terceres persones. És allò que va escriure en Serrat per començar el tema Vagabundear: harto ya de estar harto ya me cansé. Han passat molts anys i molts electes pel meu antic lloc de treball i moltes persones i aventures per la meva vida. Entre la gent, he escollit aquells que són més intel·ligents que jo, aquells que m’ensenyen, em fan riure, o tot a la vegada. Quant a les aventures, espero que continuïn. La vida és curta i estreta. El món té un diàmetre de 40.075 quilòmetres i vuit mil milions d’habitants. Permeteu-me tancar una etapa dedicada al dia a dia local i que comparteixi altres històries. Locals, internacionals, innecessàries o reivindicatives. Això últim ho escric per què al final, soc una dona. De les que han hagut d’explicar sense perdre la paciència que no, no soc la secretaria de ningú. De les que han estat arraconades contra una paret per què un homínid bípede mascle estava convençut que ell sabia allò que jo no sabia, però ell sí. Jo no ho sabia, però ho volia sense saber-ho. Jo no ho sabia, però ell sabia que jo sabia que sense saber-ho ho sabia, i que si l’apartava de mi amb una empenta, era que jo no sabia allò que ell sabia. Prou. Canvi de rumb. Si he de ser un tronc de bambú, vull que sigui en un bosc com el de Juknokwon, Corea del Sud, on la llum del dia entra a ràfegues entre les plantes que no deixen de créixer. Sempre amunt.