L’eruga del pi ‘envaeix’ els boscos i posa en perill els gossos

D’erugues aquests dies n’hi ha per tot arreu. Són molt visibles i fan relativa impressió. També depèn, és clar, d’aquella o d’aquell que la vegi. El seu cicle biològic fa que, a la primavera, amb la pujada de les temperatures, les erugues surtin dels seus nius i, guiades per una femella, surtin alineades a buscar un lloc en el qual enterrar-se i formar les crisàlides. L’alineació i moviments de la processionària pot cridar l’atenció del gos, i fer que s’acosti per a ensumar-les o intentar jugar amb elles. També pot trobar nius d’eruga que han caigut a terra i el ca podria intentar agafar-los. Les conseqüències d’aquest contacte amb les erugues o amb els seus nius poden ser molt perilloses. El contacte directe amb els pèls de la processionària és la principal amenaça contra els peluts. Aquests pèls contenen una substància tòxica anomenada taumetopeïna que, en contacte amb la pell o les mucoses, produeixen alliberament d’histamina, podent ocasionar lesions greus per inflamació i necrosi de teixits. De fet, per exemple, en un dels casos d’afectació lligats a les Pardines s’haurà d’amputar un tros de llengua de l’animal. Els gossos, generalment, s’acosten a la processionària amb les seves potes o la seva boca, de manera que els símptomes que normalment es detecten si l’animal s’ha exposat a la processionària solen ser nerviosisme, intents ràpids d’empassar-se la saliva, tocar-se la cara o la boca amb les potes, hipersalivació i edema o inflamació de la zona de contacte.