Maletes

Tot el ventall d’emocions humanes s’aplega al voltant de la cinta de recollida d’equipatges d’un aeroport. Ara que arriba l’estiu i amb ell l’augment de viatgers, és un espectacle que cal contemplar. Nerviosos, a punt de desencaixar el maxil·lar inferior i amb la mirada fixa sobre l’aparell veus com el pànic es va apoderant d’ells. Miren el rellotge. Comencen a visualitzar la seva maleta abandonada en algun país de l’Europa de l’Est amb passat comunista. A cua d’ull observen els passatgers que recuperen el seu equipatge i ja pensen en el sidral que muntaran mentre busquen el lloc on hi ha el taulell de reclamacions. Per sort, apareix la maleta, amb un bony i alguna ratllada que no hi era quan la van facturar. Com si hagués passat per un interrogatori en una presó de Sibèria. Però ja tenen la maleta. Prova superada. “Aquesta por que et perdin l’equipatge durant un viatge és com el pànic que tots tenim a una intoxicació per ostres” Aquesta por que et perdin l’equipatge durant un viatge amb avió és com el pànic que tots tenim a una intoxicació per ostres: mai t’ha passat a tu, però l’ha patit una tieta en un viatge a la Bretanya o l’amic d’un amic en una mariscada en un local que faria empal·lidir el Chicote de ‘Pesadilla en la cocina’ per celebrar la culminació del camí de Sant Jaume. Saps que et pot passar, que potser està escrit en algun lloc. Ja amb l’equipatge recuperat sempre pensen que hi haurà algú que els esperi amb la seva mateixa expectació per recuperar la maleta. Quan surten hi ha una gentada i per un segon tots els ulls els miren, esperant que siguin el familiar o l’esportista que ha guanyat una medalla en alguna competició internacional. Durant aquell segon són el centre d’atenció fins que ho deixen de ser: no són la persona que esperaven. Es queden amb un pam de nas i amb la maleta.