Mari Carmen ‘canvia de casa’

‘Mari Carmen’ passa a engruixir la galeria d’art a cel obert que es pretén fer al bell mig del principal pulmó verd de la capital del país. El trasllat és d’allò més recent. De fet, la peça que data del 1966 encara s’ha d’acabar d’assentar al Parc Central. I a la rotonda de Tobira s’hi han d’acabar de fer els treballs per tornar a deixar l’espai central del punt rodó, com a mínim, ben colgat. El que és clar és que el comú ara dirigit per David Astrié aposta fermament per l’art al Parc Central. Per l’escultura sense cel i sense embuts. Igual com Viladomat s’inclinava en la seva obra per un realisme extrem. Detallista. Equilibrat. Real. I la nuesa i la dona eren dos dels elements d’inspiració de l’escultor. L’espai que ocupava fins ara, encara remogut. El ‘Nu femení sedent’ és un exemple privilegiat de la combinació d’aquests dos elements clau en molta de l’obra de Viladomat. Nu i dona. Viladomat filava prim. No es quedava orfe de detalls. Ans al contrari, s’hi esmerçava a donar-los forma. Les seves escultures poden ser de bronze o de marbre. Poden ser de guix o de tants altres materials com l’artista, traspassat a Escaldes el 1989, va usar durant la seva producció. Però això no els resta ni un sol mil·límetre de semblar obres de carn i os­sos. La peça, ‘Mari Carmen’, adopta un nom tan corrent com el de la noia que va servir Viladomat de model. Una dona que representa els cànons en la perfecció buscada per l’home nascut a Manlleu i que es va aixoplugar a Andorra, com tants altres catalans suposadament republicans, després de la guerra espanyola. L’obra que fins ara es podia divisar a la rotonda de la Baixada del Molí, xamfrà amb Prat de la Creu de la capital, no és l’única ‘Mari Carmen’ que hi ha al món. Ni tan sols l’única que hi ha al país. El Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CEE) en té un altre exemplar. Era habitual que Josep Viladomat donés vida a una escultura que acabaria tenint multitud de germanes bessones. Més altes, més baixes. De diferents colors… O sigui, modelades sobre materials diversos i de formats i dimensions molt variats, també. Sigui la ‘Mari Carmen’ que des d’ara farà estada al Parc Central o sia la que hi ha al CAEE, en tots dos casos és una escultura exempta femenina de mida natural. ‘Mari Carmen’ sota els efectes de la pluja que va i ve ja al Parc Central. Toni Solanelles Un exemple estricte, o encara més, exacte, d’aquell ideal femení perseguit per l’avantpassat dels màxims accionistes de Saetde. La bella del nu de Viladomat està asseguda amb la cama esquerra flexionada cap endavant aguantada per les dues mans que agafen el genoll. La cama dreta també està flexionada. En aquest cas, però, tocant la base, de pedra granítica, i sota la cama esquerra. El cos manté les proporcions perfectes segons els barems de l’escultor, que probablement serien uns barems majoritaris com a mínim els anys en què la va modelar. ‘Mari Carmen’ té el cap sensiblement girat. Dóna així una sensació de moviment que la mirada, frontal, impertèrrita, s’encarrega d’aturar. Una peça exquisida. Com la bellesa que desprèn tota ella. Una de les obres més reeixides de l’etapa final de l’artista. Un nu que abraça, amb elegància, el noucentisme i la tradició més clàssica. Un nu que reforça el Parc Central com a galeria d’art a cel obert i que, de ben segur, tindrà molt més impactes on és ara que d’allà on n’ha sortit i hi ha fet vida les darreres dècades.