Poca oferta, preus per sobre del que es podien permetre moltes butxaques. Aquesta era la situació del mercat del lloguer en els anys daurats del mercat immobiliari, els anys precrisi. S’havia construït, i molt, però majoritàriament per a la venda. Amb aquest escenari l’administració comença a impulsar accions i ja el ministeri de Finances del darrer gabinet Forné crea un departament d’Habitatge i aprova les subvencions al lloguer per a les rendes més baixes. Una prestació que encara avui es manté, amb canvis propis a l’època. Encara aquest any s’incorporen novetats per tal “d’impulsar i facilitar l’accés a l’habitatge”. I és que es torna a viure un escenari complicat i novament la necessitat d’impulsar mesures per facilitar l’accés a l’habitatge està a la taula de l’administració. El Govern valora a hores d’ara 1.198 sol·licituds, una xifra molt similar a les 1.282 de la convocatòria del 2017. Però l’executiu ja anticipa que hi haurà més demandes amb resposta favorable. L’any passat se’n van rebutjar 410, de les quals 86 per un criteri que s’ha suprimit en la nova convocatòria: tenir deutes amb l’administració. Un altre dels requisits que deixa de ser vigent aquest any afecta els treballadors per compte propi. Els treballadors que tinguin a càrrec ja deixen de ser un condicionant i el que es tindrà en compte seran els balanços financers dels autònoms amb l’objectiu d’“evitar perjudicar els petits empresaris”.
Però per abordar la problemàtica de lloguer ja no són suficients les ajudes per sufragar-lo. Perquè el que s’està patint torna a ser una mancança d’oferta i la seva conseqüència inflacionista. Per tant, fa dies que el Govern va anunciar que es plantejarien accions.
I la darrera notícia és una llei òmnibus amb mesures per incentivar que hi hagi més pisos de lloguer al mercat. En tot aquest temps s’ha construït molt poc i una part important d’aquells immobles que van quedar als llimbs per l’esclat de la crisi han trobat una altra sortida: esdevenir pis turístic. Precisament una regulació més estricta amb els apartaments turístics és una de les receptes que es plantegen. Però una de les més cridaneres és la taxa per als pisos buits sense motiu, per mirar de treure’ls al mercat.
L’any 2005, amb el Govern d’Albert Pintat, el departament d’Habitatge es convertia formalment en ministeri i Meritxell Mateu passava a ser-ne la titular. Era, recorda l’exministra, l’època “de l’especulació immobiliària”. Hi havia poc lloguer i a preus molt elevats, com succeïa amb la compra. Qüestions com la dels pisos buits ja es van abordar amb força. Fins i tot es va fer una estimació dels que podrien ser: 3.000. La mesura que es va plantejar llavors per mirar d’incentivar que sortissin al mercat va ser la borsa d’habitatge, que es va crear per decret l’any 2006. El Govern feia d’intermediari entre propietari i llogater amb l’objectiu de fer atractiu el projecte per als uns i per als altres. Hi havia una assegurança que cobria el propietari fins a dotze mesos de quotes mensuals impagades i el preu de l’arrendament havia d’estar un 20% per sota en relació amb el del mercat.
Però va arribar la crisi. “Quan es va posar en marxa el mercat va canviar, era l’inici de la crisi i va començar a haver-hi pisos de lloguer de sobres”, recorda Mateu. El resultat del projecte és realment pobre. Tal com recorda el Govern, “durant els deu anys de vigència de la borsa d’habitatge –es va acabar derogant a través d’un decret l’any 2016– es van signar onze contactes i des de l’any 2012 no es va rebre cap sol·licitud de demanda”.
“És el problema dels tempos entre que es proposen les mesures i la seva implementació”, admet l’exministra. D’altres accions projectades per aquell primer ministeri d’Habitatge ni tan sols es van acabar posant en marxa. “Vam fer un avantprojecte de llei de registre de la propietat i es va quedar al calaix”, exposa. Al text li mancaven suports, admet, també a conseqüència de l’època en què es va plantejar: “El fet que hi hagués un registre de dades públiques de les propietats privades tirava enrere. Eren uns altres temps i la mentalitat ha canviat.” Però la ministra entén que entre les conseqüències d’aquest nou registre hi hauria hagut localitzar els pisos buits. Comparant aquella època i la que es viu ara, diu, “tinc la sensació que és un tornar a començar”. Però no hi va haver temps de desenvolupar “tot allò que havíem projectat”.