¿Qui paga dotze anys d’esclavatge?

“Durant set anys, (l’home esclavitzat) ha viscut a la finca de Casa Auvinyà, on disposava d’una habitació petita per dormir, sense calefacció, on compartia lavabo amb la família del masover. Li feien menjar, una vegada al dia, diferent del de la resta de la família, sovint amb productes congelats des de feia molt temps, i on es rentava la roba al carrer, amb una mànega de pressió. En les diverses ocasions que l’home ha patit accidents laborals havent-se fet mal a la cama dreta, a les costelles -degut a què li va caure a sobre una màquina de tallar herba- i a altres llocs, l’home no ha estat mai visitat a urgències o al metge.” “Treballava des de les 6.30 hores del matí fins, aproximadament, les 20 hores del vespre, sense parar; únicament descansava els diumenges a la tarda, sense vacances ni festius” A Andorra segur que no. De fet, ni tan sols va poder obrir mai un compte bancari. Durant dotze anys en Fernando -un dels seus noms de pila, el que usa menys- va ser legalment invisible al Principat. El compte bancari, a la Seu. La vegada que una vaca li va donar una cosa que el va deixar estabornit, també el varen baixar al Sant Hospital. “El masover pagava en concepte de salari l’import mensual de 1.200 euros cada principi de mes, en metàl·lic, sense haver fet mai les corresponents declaracions a la Caixa Andorrana de la Seguretat Social, ni haver fet mai els tràmits per tal de regularitzar la seva situació a Immigració.” I això que Fernando havia entregat al masover i suposadament empleador seu -¿segur que els propietaris de la finca on prestava serveis durant… dotze anys! no sabien res de la seva situació legal?- “documents, com els seus antecedents penals, per tal que regularitzés la seva situació laboral i d’immigració, i el masover li havia contestat sempre que ‘no hi havia cupo’.” Es tracta del cas d’un home de nacionalitat portuguesa que el 6 de novembre del 2019, a la tarda, va patir un gravíssim accident laboral. “Li feien menjar, una vegada al dia, diferent del de la resta de la família, sovint amb productes congelats des de feia molt temps, i on es rentava la roba al carrer, amb una mànega de pressió” Feia tasques de ramaderia, va posar el peu malament damunt una pedra -“pensava que estava fixada al terra i no ho estava”, explica en un portuguès tancat complexe d’entendre, sort encara d’un company de pensió que ajuda a comprendre’l- i va rodolar una vintena de metres avall per un terraplè. Aquell accident va permetre descobrir les condicions en què vivia Fernando, un home nascut prop d’Aveiro, al nord de Portugal, fa 53 anys, i que va arribar al Principat el 2007. Des de sempre i fins al 2019 que va treballar en condicions d’esclavatge a Casa Auvinyà. Només descansava alguns diumenges, i encara hi havia ocasions en què el seu amo -el masover de la finca-, que li demanava que li anés a donar un cop de mà ja que no tenia res més a fer. Les lesions sofertes arran de la caiguda d’aquell 6 de novembre -i per la qual encara avui arrossega seqüeles- el van mantenir 44 dies a l’UCI i prop d’un mes més en una habitació ordinària a l’hospital, on havia arribat en helicòpter. LA PÍRRICA CONDEMNA “Va patir politraumatismes, diverses fractures a les costelles i fractura complexa de pelvis, lesions amb pronòstic greu i necessitat de tractament mèdic posterior.” Totes aquestes explicacions. Tot el reconeixement de la situació que vivia, que va viure l’home que estava explotat laboralment, que vivia en situació d’esclavatge, formen part de l’ordenança penal, la sentència, que va condemnar per la via ràpida el 27 de febrer del 2020, després que el ferit sortís de l’hospital, el masover que tenia ‘contractat’ en Fernando. “Va patir politraumatismes, diverses fractures a les costelles i fractura complexa de pelvis, lesions amb pronòstic greu i necessitat de tractament mèdic posterior.” Va estar 44 dies a l’UCI La condemna fa vergonya. És pírrica i un insult a l’Estat de dret i els drets humans. Llegeixin: “Condemnar el masover com autor responsable d’un delicte menor d’imposició de condicions abusives de treball, a una pena de dos mesos d’arrest nocturn condicional qualificat a satisfer l’import que es fixi en concepte de responsabilitat civil en un període de dos anys.” És a dir, una broma. Ni una sola nit ha hagut de trepitjar aquell home que en tractava un altre com a esclau la presó. I la propietat ni s’esmenta. Casa Auvinyà queda al marge de tot en virtut del fet que el masover presta serveis a la finca des de l’any 2000. I va presentar un contracte de serveis agro-ramaders signat el 2015 que atorga qualsevol responsabilitat en matèria laboral, de contractació de personal o d’ús de maquinària al masover en qüestió, un altre resident portuguès de la mateixa edat que l’esclavitzat i d’una zona relativament propera, més al nord encara de Portugal que Aveiro, a Barcelos, concretament. ¿Però, i del 2007 al 2015 què? ¿Realment la propietat no va veure mai un home que vivia allí mateix? ¿No era conscient que no tenia papers, que quan es feia mal el duien en ‘pick up’ a la Seu o si volia tenir un compte bancari també l’havia de subscriure en un banc a la capital urgellenca? Sembla que ningú no en sabia res. En Fernando era invisible a ulls d’aquells que l’explotaven, fins al punt que quan va patir l’accident que va permetre descobrir tot l’entramat, que va posar de relleu l’esclavatge de dotze anys, al ferit se’l va voler fer passar per contrabandista. I això és una de les coses que més dolen al ferit, ara vivint en una pensió del centre del país a càrrec de l’Estat. Ja hi tornarem. [related:articles:2] Perquè abans cal deixar clar que la víctima d’aquesta trama esclavista no ha cobrat mai ni un cèntim d’euro. I aquesta és una altra qüestió que la Justícia s’ha de fer mirar. En efecte, la resolució via ordenança penal establia que l’arrest nocturn no es faria efectiu si es pagava la responsabilitat civil pertinent. Més de tres anys després d’aquella sentència, la Batllia encara no ha resolt quina és la indemnització que li pertoca. LA INDEMNITZACIÓ L’advocada que assessora Fernando en els tràmits judicials que encara s’han de fer va sol·licitar al seu dia una indemnització de més de 351.000 euros. Això incloïa fonamentalment les hores de més que feia cada dia, els dies festius treballats, les vacances mai realitzades… Per ara, però, ningú no ha respirat. Ben al contrari. La representació lletrada de l’home va demanar que mentre la Batllia no resolia que es bloquegessin els comptes del masover i els seus béns. I que s’abonés el 50% del sol·licitat. La condemna al masover, una broma. I la propietat, lliure de qualsevol responsabilitat. Diu l’ordenança penal: “Condemnar el masover com autor responsable d’un delicte menor d’imposició de condicions abusives de treball, a una pena de dos mesos d’arrest nocturn condicional qualificat a satisfer l’import que es fixi en concepte de responsabilitat civil” La Batllia va considerar excessiva obligar el masover a fer l’aportació que se sol·licitava atenent al fet que era molt alta. I va acordar un acompte de 15.000 euros que el masover va descartar abonar. O, dit d’una altra manera, va recórrer contra la decisió judicial i recentment la sala penal del Tribunal Superior ha estimat el recurs del masover. Considera que en aquest tipus de casos no hi ha lloc a acomptes (i argumentava que la quantia fixada de 15.000 euros no estava justificat de cap manera) com el que havia autoritzat la batlle però també considera que els conceptes pels quals reclamava l’home 351.727,75 euros són correcte. Per tant, a en Fernando li tocarà anar insistint per veure si algú el compensa per tot allò sofert. I si se l’indemnitza per tot allò, després caldrà afrontar un altre repte, aconseguir que l’Estat andorrà li reconegui alguna prestació per invalidesa. A resultes de les lesions sofertes el novembre del 2019, li han quedat seqüeles. Especialment al maluc, que no li deixen fer vida normal. No almenys per poder-se dedicar al camp. Tampoc per fer segons quines tasques més enllà que, ho han reconegut també les autoritats judicials, en Fernando té un recorregut formatiu, cognitiu i d’altra naturalesa limitat. D’entrada té notables problemes per comunicar-se. Però es comunica i fa notar el seu malestar. Ara. Perquè durant dotze anys no va ser conscient que allò que vivia no era normal. Ell que tota la vida havia fet de serraller a Portugal, des de ben jove, nen encara, va venir a Andorra perquè amics que ja vivien al país li van omplir el cap de pardals, diu. Que a Andorra es guanyava més diners, que a Andorra es vivia millor. Sí, cobrava al mes 300 euros més que al seu país. Però sempre en negre, sempre invisible a la societat. Sempre vivint d’amagat. LA VEU DE L’IMPLICAT Fernando mostra el certificat de penals que li van expedir el 2007 a Portugal perquè pogués obtenir el permís laboral i de residència a Andorra. Ara, el masover pel qual va treballar, el masover que l’explotava, fins i tot qüestiona que estigués treballant a la finca des d’aquell any. El certificat és l’original. L’home no és gaire expressiu i massa detalls de la seva vida laboral d’aquells dotze anys a Casa Auvinyà no dóna. Però s’indigna quan explica que el dia que es va fotre de cap per un terraplè de la finca el van deixar abandonat. [related:articles:1] En sentir els crits i tot plegat, el masover es va acostar on estava ell malferit. Veient la gravetat de les ferides i que aquella vegada no es podria carregar el ferit en una furgoneta i dur-lo a la Seu com qui no vol la cosa, va marxar del lloc per dissenyar alguna mena d’estratègia per intentar passar desapercebut. Qui sap a qui va trucar. El fet és que seria un altre veí, alertat suposadament des de Casa Auvinyà, qui va escenificar que se’l trobava allí estès i trucava als serveis d’emergència. Van arribar a dir, explica en Fernando, que es deuria tractar d’un contrabandista. La fletxa assenyala el lloc de la finca on l’home (amb samarreta taronja i molt petit a tocar de la masia) va patir l’accident. S’indigna. Quan l’accident ja no tenia família al país. Durant anys hi van viure un parell de nebots amb qui no va coincidir mai. Però va ser la neboda qui es va moure per aconseguir-li l’advocada que ara l’assessora. Perquè quan va patir l’accident, li van assegurar que totalment il·legal com era no tenia absolutament dret a res. Ni a advocat d’ofici. De fet, va ser l’ambaixada de Portugal amb ascendència sobre Andorra la que es va haver de quadrar davant el Govern. [related:articles:3] A en Fernando se li va expedir una targeta de la CASS amb cobertura al 100% per tal de poder cobrir el cost de les atencions sanitàries derivades del rescat de què va ser objecte i el tractament hospitalari durant uns tres mesos. Quan es va dictar la pírrica condemna al masover, la despesa generada a l’hospital era de 42.770 euros. Quan l’home, encara ranquejant, va sortir del centre sanitari, va esclatar la pandèmia. I no ha pogut fer res més que viure d’ajuts estatals. I residir en pensions de mala mort, que no li serveixen si no tenen ascensor. Durant un parell de temporades, i encara a mitja jornada, ha fet de fregaplats en un parell de restaurants. Des de Nadal torna a estar sense feina. Tres anys després de la condemna ridícula, la Batllia encara no ha establert quina indemnització s’ha d’abonar a l’home per tot allò sofert, per les vacances no fetes o les hores treballades en excés. I la sala penal del Tribunal Superior acaba de rebutjar fins i tot els 15.000 euros d’acompte que inicialment se li havien reconegut però que no ha pas percebut I des de principi d’any torna a tenir atorgada una ajuda d’Afers Socials de mig any. Li paguen la pensió i donen targetes d’alimentació. Res més. Al maig li venç la targeta de residència i treball que per primer cop després d’haver arribat al país al 2007 li van expedir l’any passat, el 2022. Riu per no plorar, molts cops. Els informes forenses mantenen que li costa sociabilitzar i que no es gaire empàtic. Però Fernando fa el que pot per intentar-se fer entendre o consultar no sense dificultats el mòbil. Enviar un missatge de text pot ser una epopeia. I no sembla tenir por malgrat el que ha passat i el que va haver de viure. Perquè estant a l’hospital familiars del masover l’anaven a veure cada dia per tenir-lo controlat. Fins i tot li van insinuar que se l’endurien a Portugal. I mort el gos, morta la ràbia, que diuen en castellà. La policia va haver de cridar l’atenció a aquestes persones i l’hospital va prohibir segons quines visites. Fins i tot algun metge l’urgia a posar-se bé i deixar el centre hospitalari. Hi havia pressa. Quan va sortir del centre sanitari després de més de tres mesos d’estada, va anar a parar a una pensió de Sant Julià. Allí, als pocs dies el van ‘visitar’ una parella de joves encaputxats que el van amenaçar. Que li van anar a fer saber que deixés de buscar raons, que no expliqués segons què i que no busqués problemes. En fi. La policia va rebre la corresponent denúncia i res no se’n sap. Fa pocs dies, encara, algú de Casa Auvinyà el va contactar per si volia tornar anar a treballar a la finca. Increïble. Com si no n’hagués tingut prou amb dotze anys. Dotze anys d’esclavatge. I, per cert, ¿qui paga per tot allò?