Revelació de secrets

Des de fa un temps es parla del cas del suposat delicte de revelació de secrets en què podria haver incorregut una consellera general en revelar el complement salarial d’un altre conseller general, que en aquest moment es troba “sub iudice”, és a dir, pendent de decisió judicial, per la qual cosa donaré la meva opinió únicament tenint en compte les dades que conec a través dels mitjans de comunicació i sense cap ànim de fer un judici paral·lel. Els fets, breument ressenyats, són: la consellera general va demanar a una institució pública un llistat, crec, de les cotitzacions de membres del seu partit polític i, per error, li van facilitar el llistat de membres d’un altre partit polític. En revisar la documentació, va comprovar que no era el llistat demanat per ella, i es va adonar que un altre conseller general estava percebent un complement salarial que, segons sembla, no li corresponia i ho va comunicar a altres consellers. El conseller afectat per la revelació va interposar una querella que va ser admesa a tràmit i ja s’ha assenyalat la data el judici oral. Per fer una comparació, encara que tota comparació és odiosa, imagini el lector que, una persona va a recollir una analítica que li ha demanat al metge, i al centre de salut li donen dins d’un sobre l’analítica d’una altra persona, i aquesta persona, obre al sobre i s’adona que els papers corresponen a un altre i a més a més, el coneix personalment perquè és company de feina, i ho comenta a altres companys que, a través dels papers que li han donat al centre de salut, sap que aquest company de feina té, des de fa temps, una greu malaltia que no havia comentat mai a cap company de feina. Creuen el lector que la persona ha comès un delicte de revelació de la intimitat del company malalt? Jo, personalment, no ho crec. “L’última paraula sobre aquest afer la tindran els tribunals de Justí­cia, però, mentrestant, no he tingut cap notícia de si s’ha obert un expedient sobre aquest assumpte, a l’Agència de Protecció de Dades. Com diuen en l’argot taurí: ‘Que Déu reparteixi sort'” El Codi Penal andorrà, que també es regeix pel principi d’intervenció mínima, tipifica i castiga el delicte de revelació de secrets a l’article 182.1 que, textualment, diu: “El qui per descobrir la intimitat d’un altre sense el seu consentiment s’apoderi de papers, cartes o altres documents qualssevol o efectes personals ha de ser castigat amb la pena de presó de tres mesos a tres anys” i, l’article 189, compte una qualificació més greu quan el delicte és comès per una autoritat, com és el cas de la consellera imputada. Així doncs, en el delicte de descobriment i revelació de secrets (article 182), o vulneració de la intimitat d’altre, la conducta -il·lícita- tipificada és “apoderar-se” i, no pot subsumir-se la conducta de la consellera, ni fent una interpretació àmplia possible, per la senzilla raó que, en aquest cas, el coneixement de la informació ho va tenir perquè li ho va facilitar, erròniament, una entitat pública, és a dir, no es va apoderar de res. A més, la conducta delictiva és apoderar-se o accedir a les dades de forma il·lícita, però no l’ús, per la qual cosa no cap delicte sense acte d’apoderament o d’accés il·legal. Respecte al camí criminal (iter criminis) aquest delicte d’ingerència de la intimitat s’integra en la categoria de delictes d’intenció, i en la modalitat de delictes mutilats o de dos actes un, d’apoderament i, l’altre, intencionalitat o dol penal (voluntat deliberada de cometre un delicte sabent de la seva il·licitud), consistent a l’ànim de realitzar-lo. Per tant, entenc que no es pot donar el tipus de delicte imputat a la consellera. En aquest sentit, la sentència 164/2024, dictada pel Tribunal Suprem d’Espanya, sala penal, del 7 de febrer de 2024, tracta sobre una informació facilitada per un regidor d’un ajuntament a preguntes de l’oposició sobre la indemnització percebuda per una empleada municipal i, resumidament, diu: “No vulnera l’honor de l’empleada. Preval el dret a la llibertat d’expressió i d’informació del regidor -alcalde-. Als fets sobre els quals va informar són veraços i d’interès general. Tampoc va vulnerar al seu dret a la intimitat, perquè no va difondre dades referides a la seva esfera personal, i si bé va citar pel seu nom i cognoms, la seva identitat era perfectament coneguda pels integrants del ple municipal i pels veïns de la localitat”. En tot cas, l’última paraula sobre aquest afer la tindran els tribunals de Justícia, però, mentrestant, no he tingut cap notícia de si s’ha obert un expedient sobre aquest assumpte, a l’Agència de Protecció de Dades. Com diuen en el món taurí “que Déu reparteixi sort”.