‘VOTE’!

No és freqüent trobar punts comuns a les diferents formacions polítiques, per alguna cosa cadascuna (més o menys) defensa uns principis i se situa en una posició concreta del diagrama social. Però si hi ha algun factor on convergeixen i que no crec que deixi indiferent ni a cap polític ni a cap persona interessada per la política, és el de l’abstencionisme. És una qüestió preocupant i que es pot atribuir a diversos motius. En qualsevol cas, afecta a bona part de l’entorn europeu. De tant en tant, apareix el debat públic al voltant de si s’hauria d’implementar l’obligatorietat de votar. No crec que hagi de ser el camí, però en qualsevol cas a Andorra no hauria calgut pas desplegar una llei en aquest sentit, ja que fins fa pocs anys destacava per ser un país amb un alt percentatge d’electors exercint el seu dret a vot. Actualment, la participació encara supera la meitat del cens a totes les parròquies i, per tant, al conjunt del Principat, una xifra envejable si ho comparem amb molts altres països (per exemple, als Estats Units fa molt que s’oscil·la al llindar del 50%), però vint anys enrere no es baixava del 80% en cap convocatòria a les urnes, en moltes ocasions superant-lo còmodament. Com deia, no hi ha una resposta concreta al perquè d’aquesta davallada, alguns parlaran del creixement demogràfic, d’altres ho atribuiran a les dificultats econòmiques de les quals, malauradament, cap societat n’està exempta, i que portarien a un cert desencant amb la política. No pretenc en cap cas obrir un debat en aquesta direcció, però sí que és cert que l’abstencionisme el trobem especialment en el col·lectiu dels joves (no només, però com que encara em considero “jove” és on més he explorat i del que més puc opinar). De tant en tant, apareix el debat públic al voltant de si s’hauria d’implementar l’obligatorietat de votar. No crec que hagi de ser el camí A casa meva, la política s’ha viscut sempre de manera molt intensa, per això em costaria tant desvincular-me’n. He crescut amb el panorama actual com a teló de fons, amb les arrels històriques que ens hi han conduït com a banda sonora, i amb les perspectives de futur del meu país com a objectiu on contribuir. El meu padrí va prioritzar la defensa d’una idea a l’estabilitat de la seva vida. La banda materna de la meva família s’ha significat i compromès políticament tota la vida, i vull creure que jo estic seguint aquest exemple. A l’escola, parlava de política i només un o dos companys compartien aquestes inquietuds; a mesura que he anat fent camí, he escollit (i quina sort!) envoltar-me de persones interessades i militants en política, una en concret molt important, i cada dia corroboro el que la meva mare m’ha inculcat: que tot és política, que a tot arreu hi ha política. I precisament aquesta és una de les seves grandeses. Per això insto, des del màxim respecte, a què aquells que escullen no anar a votar reflexionin sobre aquest gest. És legítim divergir amb un o, fins i tot, amb tots els partits, però per això existeix la papereta en blanc; tampoc critico els vots nuls, que generalment també expressen desacord, potser no de la manera més convencional, però almenys el dia de les eleccions els qui decideixen dipositar el sobre amb alguna reivindicació dins, han anat fins al col·legi electoral. A això em refereixo, a no quedar-se a casa el dia de les eleccions, a sentir-se partícip del resultat final. El poble es pot (i s’ha de) fer escoltar sempre, però potser la jornada electoral és l’oportunitat més important per exposar la nostra opinió, perquè és quan s’imposa la veu majoritària segons els ciutadans, cridada a desplegar el seu full de ruta pels següents quatre anys. L’abstencionisme no és positiu i, en certa manera, acaba perjudicant la democràcia; perquè potser els escollits no han estat exactament els que la gent o la situació requerien. Perquè, estic convençuda que, a banda de la preocupació per l’abstencionisme, un altre dels punts comuns de tots els líders o aspirants a líder és la millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans. És normal tenir, en moments de la nostra vida, un cert distanciament amb la política, per situacions que no ens han agradat o per accions que no ens han convençut. Però no s’ha de deixar mai de confiar en la democràcia.