Clavells de llibertat

“Després del 25 d’abril, la gent es va començar a deixar anar.” I a les llars de Portugal, més lluny o més a prop de Lisboa, es parlava de qüestions que fins llavors havien quedat volgudament oblidades en un calaix. Fa cinquanta anys, una sublevació militar i popular va enterrar gairebé cinc dècades de dictadura i, especialment, 41 anys de ‘salazarisme’, la versió portuguesa del feixisme que va deixar els lusitans sense llibertat. Es compleix mig segle de la Revolució dels Clavells, un moviment gairebé únic al món, en què els militars es van posar al costat del poble per tornar la democràcia allí on hi havia hagut terror. Encara que tímidament, residents a Andorra que van viure l’alçament dels capitans d’abril, els comandaments intermedis de les forces armades que es van aliar per derrocar el règim que havia muntat amb mà de ferro Antonio Salazar el 1933 després de set anys d’un cop militar que, llavors sí, havia servit per portar la dictadura. Militars amb els fusells i els clavells. El 1974 Portugal vivia sumida en una crisi econòmica, en una falta absoluta de llibertats i en més d’una dècada de conflictes armats continus amb les colònies africanes. El desgast era absolut. El terror una constant. “Tenia una amiga que sempre ens deia que el seu pare era mort. De cop, després del 25 d’abril, va aparèixer i vam saber que el que havia estat era pres.” I a poc a poc a casa de la Maria Ferreira de Sousa es va començar a parlar d’allò que no s’havia parlat fins llavors. I, recorda Nuno Ribeiro de Passos, es van poder tornar a veure, per exemple, les pel·lícules que fins llavors no només estaven censurades. Directament s’havien prohibit. Salazar, Antonio, va imposar el 1933 una constitució tan terriblement retrògrada que va sumir bona part de Portugal en una depressió constant. Més emocional i de drets que econòmica, encara que al final tot plegat va confluir. El líder del règim feixista portuguès va morir d’un vessament cerebral el 1968. Segurament va ser premonitori de tot plegat. L’any d’una altra revolució històricament cabdal. Sense la seva ànima, el ‘salazarisme’ va intentar continuar ferm. Però es va anar fonent. Ciutadania i militars es van barrejar pels carrers de Lisboa. Marcello Caetano va perllongar la dictadura ultaconservadora sis anys més. Els sis anys necessaris perquè enmig d’unes estructures d’un Estat cada vegada més dèbil i amb més conflictes i menys recursos econòmics la classe mitjana i la ciutadania de a peu decidís prendre els carrers. Caetano no va veure venir els militars. No va ser prou estrateg per entendre que el poble volia canvis. Sí que ho van tenir clares les forces armades, fartes de veure el seu poble patir. Sofrir. Empobrir. I al ritme de ‘Grândola, Vila Morena’ de José Afonso que va sonar a la ràdio a mode de contrasenya, la segona contrasenya d’aquella nit del 24 al 25 d’abril del 1974. “Sense guerra i sense sang, d’una manera subtil i intel·ligent”, recorda Maria Ferreira la consecució de la llibertat, de la democràcia guanyada a pols. Tenia tot just una desena d’anys. Amb la seva família vivia a uns 30 quilòmetres de Lisboa. El seu germà estudiava a la capital. Aquell 25 d’abril va veure passar, volar, amunt i avall, desenes d’helicòpters. Ja feia dies que es llançaven pamflets des de l’aire. Hi havia por. A casa el pare els deia que deixessin estar aquella paperassa. Era temps de feixisme. D’un feixisme, però, que trontollava. I més que ho faria. Els sindicats van sortir als carrers i es van fer amos dels tancs. A Viana do Castelo, lluny del centre neuràlgic de la revolució i epicentre vital de molts dels residents portuguesos a Andorra, l’impacte era menor, si es vol dir així. Però també es va notar. José Luis Gonçalves Carvalho recorda que “estàvem a classe de primària… vam escoltar pel matí un helicòpter que sobrevolava la ciutat. Al cap d’uns minuts la professora ens va enviar cap a casa i ens va dir que ens tanquéssim. Que tanquéssim finestres i portes, que havien declarat un cop d’Estat”. A l’extraradi no se sabia massa què caram passava. A Lisboa i entorns ho tenien més clar. I lluny de quedar-se a casa, quan van veure que l’exèrcit es llançava al carrer i ho feia per descavalcar el règim ‘salazarista’, milers de ciutadans es van afegir al moviment revolucionari. Amb els clavells d’armes. Perquè van ser, són encara els clavells, els ‘cravos’, la imatge d’aquella revolució. Un clavell al fusell. Un clavell a cada canó dels tancs. Una de les imatges simbòliques del moviment de sublevació: clavells als fusells. I això que la policia dictatorial, el temut Pide, no ho va posar gens fàcil. I quan ja Caetano i algun ministre més del seu equip havien anunciat la seva submissió a les exigències del moviment d’alliberament nacional, del moviment militar en pro de la recuperació de les llibertats perdudes del tot quatre dècades abans, es va llançar contra la població. Una població que, en bona mesura, especialment a Lisboa i entorns, havia sortit en massa al carrer des de les 5 de la matinada del 25 d’abril. Passarien encara més de 24 hores abans que el dictador successor de Salazar volés cap a Madeira simbolitzant la caiguda total del règim totalitari. “Més de 3.500 pel·lícules havien estat prohibides durant aquell temps de censura. La llibertat d’expressió era impossible. Més de tres persones no podien estar juntes, a partir de quatre es considerava manifestació. Per encendre un encenedor calia una autorització. I les dones casades no podien sortir de Portugal si no els ho permetia el seu marit. Tot plegat, penós.” Ho explica Nuno Ribeiro de Passos. Tenia quinze anys. És de Vila Praia de Ancora, una de les localitats, ‘freguesias’, de Viana do Castelo, la capital, la ciutat. El moviment va ser intens però clarament pacífic. Ribeiro de Passos, que durant anys ha estat empresari de mudances al Principat i encara ara editor de ‘A voz lusa’, tenia quinze anys llavors i treballava en un forn al poble. Però, sobretot, els efectes de la dictadura i de la democràcia els va viure ajudant el seu pare. “Era maquinista al cine.” I mentre hi va haver ‘salazarisme’ es podien veure certes coses. A partir del 25 d’abril tot plegat va ser una altra cosa. Aquell dia, el de la revolta, el de la sublevació, a 400 quilòmetres de Lisboa “podies intuir que alguna cosa passava. La ràdio només emetia música”. Fins llavors, per exemple, a casa de la Maria Ferreira, el pare escoltava Radio Andorra per saber quelcom més, per conèixer una mica més enllà de la crua realitat portuguesa de dècades i dècades. No sabia on era Andorra i menys encara hauria pensat mai que hi acabaria vivint -ara ja trenta anys- i parant-hi un negoci propi. La Lurdes Araújo, un pèl més petita que Ferreira, i com altres dels residents lusitans a Andorra provinent de Viana, mai va posar-se a pensar què havia suposat el 25 d’abril del 1974. Però sí té un record clar d’aquell dia. “O potser de l’endemà. Tenia set anys, feia primer de primària. I ens van fer dibuixar la bandera de Portugal. En la meva ment va quedar allò gravat. I va quedar gravat que havia dibuixat una bandera gegant. Però quan anys més tard vaig recuperar aquell quadern va resultar que la bandera era petita, molt petita.” ‘Visca la llibertat, visca la classe obrera’. Poc o molt, tots van percebre canvis i les coses van anar una mica a millor. Econòmicament. Va costar. Molt més que el fet de recuperar la llibertat i fer desaparèixer el temor pel temor. La por gratuïta. “Es va acabar la censura i vam poder exhibir pel·lícules com ‘L’últim tango a París'”, recorda Nuno, que també té un record més clar. Estant com està Viana do Castelo a una trentena de quilòmetres llargs de la frontera amb Espanya, com que el franquisme continuava quan el ‘salazarisme’ ja havia estat derrocat, desenes d’espanyols creuaven la línia per anar a veure les pel·lícules prohibides encara a Espanya. “Després del 25 d’abril, la gent es va anar deixant anar una mica.” I d’allò que durant dècades no s’havia parlat mai al costat d’una taula durant el dinar, durant el sopar, van passar a ser tertúlies normals. Havia caigut el règim totalitari que havia terroritzat durant dècades Portugal. El poble i les forces armades al seu costat havien derrocat el feixisme. Per obra i gràcies d’uns clavells. D’uns clavells que van indicar els camins de la llibertat. De la democràcia. Portugal en celebra mig segle. També a Andorra (aquesta tarda de dijous (19.30 hores, hi ha un acte festiu i institucional a la plaça Germandat de Sant Julià).