Un adeu a la Cristina

No m’he pogut estar de dedicar avui aquest espai a recordar amb afecte a la Cristina Ribas. El càncer li va complicar la vida i per Sant Jordi la vam acomiadar, entre llibres i roses – això segur li va agradar-. Llegia molt, li agradava la poesia i també feia els seus versos, una forma d’expressió pròpia d’algú a qui la vida, que no sempre la va tractar bé, li havia ensenyat moltes coses. Reflexiva amb ella mateixa i amb el seu entorn, aportava el que podia, fins i tot més del que el seu propi cos li permetia, sempre pensant en ajudar i participar activament. Entre altres col·laborava amb ASSANDCA i, de fet, podreu trobar un documental d’aquesta casa-https://www.altaveu.com/cuidar-fins-final_53339_102.html- on ella va participar molt contenta amb l’Altaveu, Assandca i els serveis hospitalaris. A aquests últims cal dir que estava molt agraïda pel tracte rebut aquests últims mesos. Jo la vaig conèixer relativament fa poc temps. La Cristina va arribar al nostre partit el mateix dia que vam fer la presentació pública d’ACCIÓ. Des del públic es va aixecar per preguntar: “Pensen vostès a legalitzar el cànnabis medicinal?, i han de fer que entri per la CASS que tots els productes són molt cars”. Aquest tema li preocupava. La regulació del cànnabis medicinal encara està pendent, segurament perquè es continua mirant des de la visió d’un cultiu alternatiu per al tabac quan s’hauria de regular des de la perspectiva medicinal i ser Salut qui tracti amb més profunditat la regulació clara sobre els usos. Que entri o no a la CASS, ja li vaig dir jo que era complicat ara mateix perquè tenim un sistema de medicina tradicional molt consolidat que li costa molt fer canvis davant de tractaments alternatius, però no estava d’acord. No va ser l’únic tema que defensava des del partit. Li preocupava l’atenció a les persones malaltes, la gran solitud que es pot viure quan et fas gran o l’atenció i cura de les persones amb discapacitat. Ella havia treballat a la residència Albó molt temps i coneixia de primera mà la importància de dedicar recursos i amor a les persones. També creia en el projecte de l’Acord d’Andorra amb la UE, no per ella, sinó pels que venen darrere, sobretot perquè ens pensem que sempre viurem amb aquesta bonança, però les crisis arribaran i sempre és millor tenir bons acords i no quedar-nos sols, deia. El sentit comú l’acompanyava en allò que l’envoltava al carrer, encara que no sempre quan es tractava d’ella mateixa, ja que no acceptava prou les limitacions que la seva malaltia li afegia cada dia. Era una persona amable, agraïda, que no tenia por a la mort, però que volia viure. Li agradava molt quedar amb les seves amigues amb qui viatjava i que tant l’acompanyaven- quina sort tan gran són les amigues-. El passat li pesava en algunes coses, però no li va robar el somriure, per ella el més important era aprendre, continuar i mirar endavant. Li agradava que anéssim a dinar fora, s’arreglava, molt presumida, i no deixava que res l’aturés per poder veure’ns i compartir aquella estoneta de parlar de tot i de res que ens omplia a totes dues. Ara sempre em quedarà no haver-la vist prou, no haver-la gaudit més, no haver-la cuidat millor; aquell vuit que ens deixa i que indica com la trobarem a faltar.