El mur de la discòrdia

Tot rau en el fet que, quan es va construir l’edifici, vist que el projecte podia afectar el dit camí, el promotor es va haver de comprometre a fer-se càrrec “per sempre” de la conservació dels dos murs ancorats que caldrien per garantir l’estabilitat de la via. Aquesta obligació es va transmetre a l’hora de vendre els pisos del bloc i, per tant, requeia en els veïns. Aquests, però, consideraven que la segona paret, la més allunyada de l’immoble, havia de ser assumida pel comú. “L’obligació de manteniment del mur de sosteniment, tant del camí com de l’edifici, forma part del títol constitutiu del règim de propietat horitzontal de l’immoble de referència i recau sobre els propietaris” Per això, van fer un primer recurs administratiu davant la mateixa corporació, que el va denegar per silenci. Després, van anar a la Justícia. En primera instància, la Batllia els va donar una part de raó, però, certament, tampoc sortien de pobres. Es declarava que el comú tenia l’obligació de fer el manteniment del mur, però que, posteriorment, podia reclamar-ne el cost a la comunitat. Ni una part ni l’altra van quedar satisfets amb la decisió i van presentar els pertinents recursos d’apel·lació davant el Superior. I la sala administrativa s’ha pronunciat ara, donant la raó totalment al comú. En aquest sentit, malgrat el fet que el mur de la discòrdia protegeix el camí comunal i, també sosté un terreny superior que també és de titularitat pública de la corporació, es remarca que “es va realitzar per tal de fer possible la construcció de l’edifici”. És a dir, sense aquesta estructura, no s’hauria pogut tirar endavant la promoció immobiliària. “La construcció de l’immoble de referència va fer necessari realitzar importants obres en l’entorn i, fins i tot, es va dur a terme una modificació del traçat del camí comunal preexistent”, es recorda en la sentència. A banda, es remarca que, justament, les diferents llicències obtingudes per poder fer realitat el projecte tenien com a condició el fet que s’havia d’erigir el mur i, també, acceptar “el compromís” d’acceptar l’obligació de revisar i mantenir els murs, els talussos i els ancoratges. Aquest fet, “es va fer constar en les diverses escriptures de compravenda de les diferents unitats immobiliàries”. Per tant, el Superior entén que “l’obligació de manteniment del mur de sosteniment, tant del camí com de l’edifici, forma part del títol constitutiu del règim de propietat horitzontal de l’immoble de referència i recau sobre els propietaris”. I són ells qui, directament, han d’assumir-ne la reparació i no pas el comú, ni tan sols posteriorment reclamant els diners. En tot cas, sí que es recorda que si l’omissió per part de la comunitat es manté, sí que hi pot haver una “execució subsidiària” seguint el que marca la Llei del sòl. I, això sí, reclamant després els diners. Per tot això, la resolució del Superior és clara. Desestima totalment el recurs dels propietaris i, en canvi, estima el presentat pel comú. En aquest sentit, l’anterior sentència, la de Batllia, es deixa sense efecte i, per ara, la corporació no haurà d’assumir aquests treballs de manteniment i conservació.