Ponts de vida

L’hotel Carlemany era el punt de partida. Després d’unes paraules de la cònsol major i candidata a la reelecció, Rosa Gili, per introduir la representació, la trentena d’assistents (totes les places plenes en les dues funcions que s’han fet i fins i tot, llista d’espera) a la representació teatral ‘De pont a pont’ s’han desplaçat fins a la placeta del Madriu, tunejada per a l’ocasió, tenint en compte les obres que s’hi fan en el marc del projecte Caldes. Allí, un picapedrer feia d’amfitrió per començar a posar al públic en situació. Serra en mà demostrava com la pedra tosca és prou mal·leable com per fer-ne unes dovelles precioses, que llueixen impecables al Pont de la Tosca, “una joia” acabada de restaurar. I de la placeta, travessar el carrer i començar a enfilar cap al pont per endinsar-se a les històries que traslladen els veïns del Barri. “Amb b alta i en majúscula, que no és un barri qualsevol”. Qui primer situa els visitants en un context històric d’allò més diferent al que coneixem és un contrabandista. Shhht! No!! “Transportista!” “Què faríem sense el ‘tabaco’? El camp i el bestiar no donen prou per viure”, relata. Així que amb l’ajuda “d’aquell de Sant Julià, ja el coneixen oi?”, ens estalviarem el nom per no ferir sensibilitats, ‘fardos’ a punt i a traginar mercaderia Madriu amunt, matí i tarda, que 25 pessetes el paquet bé s’ho val. Acompanyats d’un pagès de la zona, tothom es desplaça fins al safareig. Quin goig rentar amb aigua calenta “i no com a baix a Andorra que tenen l’aigua gelada!” I a més, de gratis! Que entrats als anys 30 “aquests dels hotels es veu que fan pagar per rentar-se!”. No hi falta tampoc el treballador de la fàbrica de la llana per explicar com s’ho fan “amb la màquina del diable”, és a dir, la de cardar la llana. Però tanta màquina i tanta tècnica atabala a qualsevol. Així que molt millor fer cap tots plegats al Cafè Central -sense deixar de fer un cop d’ull al forn del Jaumetó i a la font del Roc del Metge- per xerrar una estona, explicar alguna xafarderia o fer una partida a la brisca. No em diran que no és un bon pla! El seguici descobreix, però, que hauria estat millor una visita estiuenca, moment ideal per gaudir de la festa major, amb una plaça Santa Anna plena de gom a gom, i del ball de Santa Anna. Això, sí, reservat als escaldencs, “que a baix a Andorra no ens deixen ballar el seu Contrapàs”. A la ruta no hi poden faltar tampoc els grums de l’hotel Pla i l’hotel Muntanya. Quin diuen que és millor? Que si la meva banyera, que si el meu matalàs… però l’autèntic protagonista és l’històric Dodge Fargo, que pacient rememora els viatges fets, portant turistes (o banyistes?) des de França cap a terres andorranes. I quan menys t’ho esperes, un monjo de Montserrat! Maiol Baraut recorda que van refugiar-se a Andorra en temps de la Segona República i van deixar també la seva empremta amb la construcció del Col·legi Meritxell, l’edifici que avui acull el Centre d’Art, i l’hostal Valira, “el primer que va tenir ascensor en tot Andorra!”. Assabentats ja de bona part de la història de la parròquia toca retornar al present. Passant el pont d’Engordany, el picapedrer ajuda a recordar la importància d’uns ponts que permetien salvar el riu i unir, com ho fa ara el guionet, Escaldes amb Engordany. Uns ponts que donaven vida i que ni tan sols l’aiguat més terrorífic que es recorda, el del 1772, va deixar sense futur. [related:galleries:1:{orientation:vertical}]