Un nou compromís per preservar el territori

Des del Grup Parlamentari de Concòrdia som plenament conscients dels sentiments racionals, i a vegades irracionals, que desperta qualsevol qüestió que es vulgui tractar al voltant de l’ordenació del territori i l’urbanisme. És molt probablement una de les matèries del dret on hi pot haver més interferències entre el dret de propietat i l’interès públic o general, atès que el segon afecta i delimita el primer. Per això reiterem el nostre compromís de ser sensibles a tots i cadascun dels drets i llibertats que garanteix la Constitució. Entenem per planificació i ordenació del territori el conjunt de criteris, normes, plans i disposicions sobre el sòl, l’urbanisme i la construcció, que permeten aconseguir una relació racional i equilibrada entre territori, recursos naturals, població, activitats, serveis, infraestructures, paisatge i biodiversitat, en adequació amb els principis de sostenibilitat mediambiental, social i econòmica. L’evolució de la nostra legislació en aquestes matèries ha estat constant des de finals dels anys setanta. No prou ràpida, dirien alguns, però constant. Cal tenir en compte que anteriorment hi havia poca regulació emanant principalment del Consell General. A finals de l’any 1980 i principis de 1981, el Consell General va suspendre les llicències de construcció amb la finalitat d’impulsar (per no dir forçar) els comuns a zonificar el territori parroquial. A la pràctica, aquesta zonificació no era suficient per permetre unes veritables polítiques de planificació, ordenació i urbanístiques, d’acord amb criteris racionals. Per tant, malgrat que l’aprovació de la Llei general d’ordenació del territori i urbanisme (d’ara endavant LGOTU) el 29 de desembre del 2000, i els instruments jurídics que aquesta va instaurar, han suposat un canvi molt important, aquests han intervingut en un territori on el sòl ja estava zonificat per les antigues ordinacions comunals. Estem veient, doncs, com el marc legislatiu vigent no ha dotat l’Administració pública de tots els instruments necessaris per poder garantir un desenvolupament harmoniós del nostre país. S’ha fet un primer pas amb la Llei 32/2022, aprovada sobre la base d’un projecte de llei del Govern, que afegeix una disposició addicional a la LGOTU, i les corresponents directrius d’ordenació que se’n deriven. Però aquesta disposició recorda i precisa, de manera contundent, l’obligació legal i necessària de disposar de dades pel que fa a l’edificabilitat global de cada parròquia, per tal de poder introduir criteris de racionalitat. “Si no fem res, tots patirem les conseqüències d’aquest creixement inassolible. Refusem, doncs, que aquest sigui el nostre llegat, i pensem que ara és el moment de rectificar” Precisament, pel que fa a l’edificabilitat global de cada parròquia (que els comuns han de determinar d’acord amb el que preveu la LGOTU des del seu inici), perquè s’adeqüi als principis de sostenibilitat ambiental, econòmica i social, i no comprometi la conservació del medi natural, la perdurabilitat dels recursos i la capacitat de les infraestructures i les instal·lacions nacionals, els comuns han d’elaborar un estudi de capacitat de càrrega màxima de les seves parròquies, en el termini màxim d’un any a comptar des de l’entrada en vigor de la modificació legislativa. Així doncs, els plans d’ordenació i urbanisme parroquial s’hauran d’adaptar a les conclusions d’aquests estudis. Ara bé, malgrat l’espera, confiem que aquestes siguin tan operatives com sigui possible. En cas de no ser així, haurem perdut un temps molt valuós. Com d’útils haguessin estat aquests estudis en el moment d’elaborar la LGOTU… Ara, doncs, hem de fer l’últim pas: establir un criteri de temporalitat. I aquesta revisió esdevé necessària perquè ens hi juguem: – La nostra qualitat de vida avui i, sobretot, la de les generacions futures. Correm el risc de créixer més enllà del que pot suportar el nostre territori i del que ens poden permetre els recursos naturals dels quals disposem (sense saber quins seran demà), entre els quals l’aigua com a recurs més important; – La possibilitat que Andorra es desenvolupi d’una altra manera, assolint un creixement més qualitatiu. Entre tots hem de saber preservar el paisatge i l’entorn natural que caracteritzen les “nostres” valls. És el nostre principal actiu; – La possibilitat d’assolir un model desitjable de mobilitat sostenible. Estem obligats a mantenir una coherència entre construcció i territori, si volem disposar, a mitjà termini, d’un sistema de mobilitat òptim. El petit percentatge que representa el sòl urbà i urbanitzable de la superfície total del país no reflecteix l’impacte real que aquest pot tenir sobre el territori i els recursos naturals. Si no fem res, tots patirem les conseqüències d’aquest creixement inassolible. Refusem, doncs, que aquest sigui el nostre llegat, i pensem que ara és el moment de rectificar. Tenim l’oportunitat, i la volem aprofitar, de dur a terme una revisió, tant de forma com de fons, de la LGOTU, tenint en compte la realitat existent, fruit de les successives evolucions. Després d’un any d’anàlisi i de moltes converses amb experts en la matèria, estem en disposició de dur a terme aquesta revisió. En aquest sentit, volem abordar, de manera no exhaustiva, els següents punts: -Corregir determinades incongruències. Un exemple podria ser rectificar la manera indistinta d’utilitzar els termes “classificació” i “qualificació” al llarg de tota la llei. Aquestes dues paraules no signifiquen el mateix. -Precisar el criteri de planificació. Més enllà de la dimensió d’ordenació del territori que ja estableix la llei vigent, Andorra ha de poder disposar d’instruments de planificació del territori més precisos, redefinint, per exemple, les directrius d’ordenació. -Consagrar el criteri de racionalitat. Les conclusions dels estudis de capacitat de càrrega màxima parroquials o de l’estudi de capacitat de càrrega nacional (en un futur) s’han de convertir en l’instrument vertebrador de la planificació, l’ordenació i l’urbanisme al nostre país. -Introduir un criteri de temporalitat. Pensem que és indispensable reflexionar sobre mecanismes que ens permetin assolir el creixement òptim d’una manera pausada i equànime. -Valorar la possibilitat d’introduir nous instruments. Com ja apuntava més amunt, ens sembla més pertinent establir l’obligatorietat de dur a terme un estudi de capacitat de càrrega màxima nacional per part del Govern, en col·laboració amb els comuns, com a primer instrument de planificació i ordenació del territori. També es podria introduir la figura dels projectes d’interès parroquial, que tindrien efectes similars als projectes d’interès nacional. Per dur a terme aquesta tasca, començarem a treballar de manera informal amb l’objectiu final d’assolir un consens ampli, que pugui quedar recollit en una proposició de llei, presentada conjuntament per tots els grups parlamentaris. Durant aquest procés, demanarem la col·laboració dels ministeris de Presidència, Economia, Treball i Habitatge, de Territori i Urbanisme i de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia, així com dels comuns (d’acord amb les seves competències respectives), a més de l’assessorament d’especialistes en urbanisme, medi ambient, arquitectura i economia. També voldrem conèixer el parer (durant tot el procés i sempre que sigui necessari) de tots els organismes, associacions i col·legis professionals que puguin tenir-hi un interès. Pensem que una revisió d’aquesta importància requereix un termini mínim de dotze mesos per poder-la dur a terme, sense pressa però sense pausa, partint de la situació actual, l’experiència de gairebé vint anys d’aplicació i havent identificat ja alguns dels eixos de treball. L’hem d’abordar, entre tots, amb els peus a terra i la mirada llarga. I tenint present l’esperit andorrà que es recull en el Breu Compendi del Manual Digest de les Valls Neutres d’Andorra, d’Antoni Fiter i Rossell, Llibre 6 Preludi Les regles de la conservació de l’estat de la nostra terra han estat practicades des de sempre pels homes del Consell “dotats d’una madura, prudent i cristiana discreció”. S’anoten “les més principals”, perquè sempre “tinguen les Valls persones que les sàpien i concorrien a sa millor conservació”. Màxima 35 Prevenir els mals Cal prevenir els mals abans que arribin, encara que es perjudiqui alguna cosa per evitar un mal greu.