Entre poemes que no ho són, autobiografia que no és pròpia i un procés personal que és de tothom es mou l’autora, que no sap com explicar de què va el llibre, però en realitat ho té ben clar. Ja ho ha contat a Barcelona, i ho farà el 12 d’abril a la Trenca, a Andorra la Vella. També signarà alguns exemplars durant la Fira del llibre, posant-se en la pell de l’escriptora que sempre ha dut a dins. Com definiries ‘El que mai et vaig dir’? Té mal definir. A mi m’hauria encantat escriure una novel·la convencional, però no m’ha sortit. Al final ha acabat sent una mena de dietari escrit en prosa poètica, però que no ho és ni vol ser-ho, però que s’assembla a explicar, això sí, una història. Però tampoc acaba de ser una història convencional amb els seus personatges, sinó que és un procés. El que puc dir és que el llibre explica un procés de transformació personal. Autobiogràfic? No és autobiogràfic, però sí que és un llibre molt de veritat. És a dir, que les emocions són genuïnes, els sentiments són genuïns i al final el que busca és mirar de connectar amb la persona que hi ha a l’altra banda. Aquest és l’únic motiu pel qual realment té sentit publicar, per buscar aquesta mena de connexió. Perquè, malgrat que siguem persones diferents, malgrat que tinguem coses viscudes diferents, personalitats i vivències diferents, al final, com a humans que som, ens mouen les mateixes coses. Estimem, sentir que encaixem, tenim un objectiu a la vida d’una manera més o menys clara, donar-li sentit a les coses que passen. En definitiva, transformar aquestes petites merdes que et passen i que acaben convertint-se amb ferides més grans, i que amb el temps i amb una mica de sort, aconsegueixes que siguin cicatrius. Es pot resumir en què és complicat d’explicar. Sí, és un format poc convencional. Si te’l mires per sobre pot semblar un poemari. Quan l’observes al detall, sembla un dietari. Si el llegeixes tot seguit, t’adones que explica una història, i crec que és part de la seva gràcia. Es podria dir que cobra sentit quan el llegeixes sencer? Jo crec que sí. Són petites píndoles, algunes realment petites i autoconclusives. És a dir, no necessites llegir-les seguides i pots anar fent-ho com si fos un poemari. En això sí que s’assembla a un poemari, es pot obrir a l’atzar, agafar qualsevol punt i llegir a veure què et ressona. Però jo penso que la gràcia d’aquest llibre és que està explicant una història, un procés, hi ha l’evolució del personatge i aquesta és la gràcia. Una de les coses que estic descobrint aquests dies és que un cop que acabes d’escriure, deixa de ser teu. Que agradi o no agradi, que la gent s’identifiqui, l’acabi llegint i comprant o no, ja no depèn de tu. La feina ja l’has fet, per bé o per mal, i a partir d’aquí jo crec que la lectura l’acaba completant el lector. T’has trobat, o has pensat, que depèn de qui llegeixi el llibre el pot interpretar completament diferent al que tu has fet? Òbviament, i ja tinc proves fefaents! Estic segura que serà així, perquè els textos tenen un punt críptic i tenen diverses lectures. Hi ha moltes referències a Alícia en el país de les meravelles, especialment, però també a altres llibres, a música, a referents culturals diversos que al final són els que formen part de la teva vida. Perquè quan tu t’expliques, perquè de fet, això no deixa de ser una manera d’intentar explicar-te, pesa tant el llibre com la musica que estàs escoltant, és una barreja de tot. Al final intenta ser molt de veritat i el llibre planteja dubtes i preguntes que estan molt vinculats amb aquesta aspiració humana de buscar una certa transcendència de les coses que ens passen, del sentit de la vida. Has dit que té un aspecte autobiogràfic, fins a quin punt aquestes preguntes també són les teves? En quin percentatge és autobiogràfic? Fa pocs dies una autora nòrdica explicava la diferència entre el que és real i el que és veritat. El que explica el llibre no és real, però tot el que diu és veritat. Per tant, no és autobiogràfic, però tot ens ha passat. Difícilment pots explicar el que sents quan et deixen, o quan t’enamores, o quan et sents com una merda si no t’has sentit mai com una merda, si no t’has enamorat mai o no t’han deixat. Per tant, tot el que s’explica són sentiments reals i viscuts, per mi és veritat. Ara, la història que s’explica no és la meva. Quant de temps t’ha portat escriure’l? Ja neix amb la idea de ser un llibre? La història neix amb el Marc Miró, l’editor de Límits, que em va demanar si tenia textos després d’una col·laboració que vam fer i li va agradar. Li vaig dir que no, però em va insistir, i em va tornar a insistir, i al final li vaig dir que tenia un recull de textos, però que no tenien cap mena de connexió. Eren aquests textos que escrius quan tens un moment que estàs malament i que necessites expressar-te, explicar-te, vomitar-ho. Fer una mena de buidatge. Exacte. Alguns són del 2005 i del 2006, és a dir, són vells, i són una petita proporció dels que hi ha al llibre. Però al Marc li van agradar i em va dir que podíem fer alguna cosa amb ells, però ja li vaig dir que així no es podien presentar. Ens vam posar a pensar i li vaig estar donant voltes durant força temps. De fet, tot el procés de redacció del llibre ha estat els darrers dos anys, i al final em vaig adonar que aquí tenia una història per explicar, que es reflectia el procés de transformació que jo buscava. La diferència de temps m’ha servit per poder contar. Pensa que els últims textos tenen quatre o cinc mesos. Per tant, ni tan sols els ha escrit la mateixa persona que el primer. Ara surts d’un procés de correcció i segurament tindràs més que mirat el llibre, però hi ha escriptors que un cop publicat ja no volen llegir-se més. Creus que seràs d’aquests? Ara l’he revisat tantes vegades que me’l sé de memòria (riu). Els textos estan canviats, corregits, cada cop que fèiem una lectura canviava un punt, una paraula, i alguns anaven caient perquè em sentia massa despullada, o no acabaven d’encaixar, o no m’acabava d’agradar pel motiu que fos. Però jo crec que igual d’aquí a un temps, quan la gent m’expliqui el que li sembla, encara que no sigui coses bones, tindré ganes de tornar a obrir-lo. Arriba en un punt clau, a les portes de Sant Jordi… De fet, això no ha estat cap casualitat. Aquest és un llibre que porta anys darrere i que es va tancar per Nadal. Per tant, teníem molt clar que valia la pena esperar aquest aplec per fer-lo coincidir amb Sant Jordi, perquè era una bona ocasió presentar-lo un dia de festa grossa. Estàs acostumada a estar a l’altra banda, però què sents quan el llibre que es presenta és el teu? Jo he fet moltíssimes entrevistes a autors, vaig a la Fira del llibre d’Organyà, a la Setmana del Llibre a Catalunya. És a dir, estic molt acostumada a parlar amb autors del seu llibre. M’encanta llegir, la meva gran passió és la lectura. Però ara que he estat uns dies amb la prèvia de començar a parlar del llibre he entrat en una sensació de vertigen absolut (riu). No és un llibre massa convencional i no sabia com explicar-lo i vaig començar a pensar ‘Déu meu! Quin horror!’ (riu). No sabia com encarar coses que faig habitualment, però que ara em resultaven extremadament complicades i em fa molt pudor i certa vergonya. “Al final del procés, al final del llibre, t’adones que l’interlocutor que tu esperaves que et vingués a rescatar, ets tu mateix” Per acabar, tornem al principi. No pots explicar molt el llibre, però i el títol? Ho intentaré, no? Quan es parla del que mai et vaig dir fa referència a diverses coses. D’una banda, aquella persona que, pel motiu que sigui, et genera prou confiança com per a poder mostrar-te tal com ets, obrir-te en canal perquè saps que entendrà què és exactament. Quan tens un problema, sempre busques aquella persona amb la qual tens aquest punt de connexió. I de vegades aquesta persona no existeix, ja no vol parlar en tu o la relació s’ha trencat, o és algú que ha mort. I al final del procés, al final del llibre, t’adones que l’interlocutor que tu esperaves que et vingués a rescatar, ets tu mateix.