Mansions

Intento trobar el reflex de la crisi en les revistes de la perruqueria: res. Veient les portades, el sector immobiliari està millor que mai. En una publicació, una aristòcrata ensenya la seva casa de Madrid i en una altra, una habitual de la premsa del cor mostra el seu xalet de Galapagar en una exclusiva absoluta. Serà perquè no hi ha exclusives relatives o potser és el relativisme moral del que acostuma a parlar el Vaticà. El cert és que arriba el fotògraf de la revista i obren les portes de les seves mansions, com si la càmera de fotos fos una clau d’apertura automàtica mentre nosaltres, hem de continuar embellint les nostres vides passant-les pel filtre d’Instagram i esperant que vulgui venir un fuster a arreglar una barana. En una revista, hi surt la residència d’una comtessa reconvertida en filantropa que passa el seu temps a recaptar fons per als animals amb trastorn de personalitat, a abusar del bòtox i a prendre tant el sol que la pell se li ha posat com la cara de conseller comunal de cultura o d’esports disfressat de Baltasar a la cavalcada de Reis. Els seus dies són una successió d’esmorzars, gimnàs, compres, aperitius i més compres; se’n diu una vida al límit, plena d’activitats tan electritzants com fer un curs d’enologia en una teteria de Marràqueix o muntar un equip de bobsleigh a Kingstown Town. “Tal com estan avui els temps, més propers a la presa de la Bastilla que a l’esplendor de Versalles, em costa de creure que encara hi hagi milionaris entossudits a mostrar-nos els seus espaterrants palaus” Tal com estan avui els temps, més propers a la presa de la Bastilla que a l’esplendor de Versalles, em costa de creure que encara hi hagi milionaris entossudits a mostrar-nos els seus espaterrants castells, palaus, mansions i casalots, ja sigui a través d’un estilitzat i setinat reportatge gràfic publicat en una revista, ja sigui a canvi de reconvertir-los en museus o en marcs incomparables de casaments, batejos i comunions. En aquests reportatges ens presenten mansions de somni. Com la d’una hereva d’un imperi del diamant en el fabulós xalet de Gstaad —que podria ser el d’alguna urbanització d’Andorra— on la piscina canvia de color gràcies a la fibra òptica i els convidats es tapen amb mantes de pell de llop. Cal mal gust, a més de diners, per tenir una cosa així. I sobretot, en els temps que corren, cal molta insensatesa per a sortir-ne presumint.