Fent i desfent la tradició (sense massa relleu)

Tres cobles -la Bellpuig,la Jovenívola de Sabadell i la Ciutat de Terrassa- i un centenar i mig de balladors, en algunes estones clarament menys, en d’altres moments potser més, han anat puntejant al terra seguint els compassos de la sardana i durant molta estona han anat mirant al cel. Perquè els núvols durant bona part de la tarda han estat amenaçadors. Però la cosa ha aguantat i els sardanistes han tingut temps per ballar composicions més senzilles i d’altres de més complexes. En fi, que hi ha hagut sardanes de tota la vida, sardanes per al ‘divertimento’ de les cobles i els seus instrumentistes, i sardanes de lluïment, que són les obligades, les que no poden faltar en cap aplec sardanista. En cap cita amb la rotllana que es fa i es desfà. Cada audició està integrada per nou sardanes. Però no es fan ben bé audicions senceres. Cada cobla interpreta set peces i després se’n fan dues de conjuntes. La darrera, ‘L’andorrana’, del mestre Joan Roure. Parlant de mestres, a la plaça del Poble s’han interpretat -s’interpreten, de fet- sardanes de molts compositors. I fins i tot s’ha tingut temps de fer un petit però sentit homenatge al músic compositor de sardanes maresmenc Sígfrid Galvany, traspassat molt recentment, aquest mateix divendres. En fi, 23 sardanes per donar i vendre. I dividides en dues parts. I fins més enllà de la mitjanit. Sí, sí, sí. Això va així. Que l’Associació Sardanista Andorra no s’hi posa per poc. Seran més o menys. Potser hi ha poc relleu. Però ballen sardanes, impulsen concursos improvisats -o millor encara, de colles improvisades- i pel mig encara tenen temps de fer entrepans i menjar-se’ls a mode de sopar. Tot ben popular. I anar fent i desfent. Com és el destí i la manera de fer de la sardana. Gairebé tan andorrana com el contrapàs o la marratxa. [related:galleries:1:{orientation:vertical}]