El catorzè ‘andorrà’ deportat als camps nazis

La tasca, a banda del professorat de l’escola de batxillerat de la Margineda, ha comptat també amb la col·laboració de Velles Cases Andorrana i l’escriptora Francina Pons, impulsora de la iniciativa per recordar, via stolpersteine -pedres d’homenatge a terra- els andorrans que van morir als camps de concentració. Fins ara es tenia constància de tretze. Inglés podria considerar-se el catorzè. Com s’ha dit, el grup d’alumnes s’ha endinsat en la tragèdia del nazisme i en la història de les seves víctimes. Entre altres activitats, van fer un viatge a Cracòvia i van visitar el camp d’extermini més tristament famós, Auschwitz. I, paral·lelament, van investigar i buscar documentació. Tot arran, han explicat, arran d’una conversa familiar quan el projecte encara estava a les beceroles. Robert Font, nebot d’Inglés, va aixecar la llebre. Va explicar que el seu oncle també havia estat víctima del nazisme. I, a partir d’aquí, es va poder tibar del fil. Documentació trobada durant el treball. La tasca conjunta ha estat fructífera. Ha permès recuperar bona part de la memòria d’aquest espanyol que, se sap, el 1931 ja vivia a Escaldes-Engordany on es va casar i va tenir una filla. Treballava a Fhasa fins que el 1938 va perdre la feina. L’any següent -es pot comprovar amb una carta escrita al síndic general- li van denegar el permís de residència. I es va haver de buscar la vida. Tot això s’ha pogut constatar amb documents com ara la partida de naixement de la filla o la de defunció de la dona, el 1941. Per les explicacions de Font, tot fa pensar que es va quedar al país, vivint del contraban però, també, fent de passador. I, fins i tot, que ell podria ser Pierre, l’home que va guiar la família de Carla Kimhi en la seva fugida des del Principat cap a Espanya. D’aquests anys, més foscos, admeten que cal continuar buscant informació. El que sí que s’ha trobat, però, és la constatació del trist final d’Inglés. Va ser detingut a França el 5 d’abril del 1944 i, després d’uns dies al camp de Compiègne es va decretar la seva deportació a Mauthausen, on arribaria el 18 d’abril, al mateix temps, per cert, que l’andorrà Miquel Adellach. Tres mesos després, el 9 de juliol, moria assassinat pel règim nazi. Altres documents localitzats. El projecte i la investigació ha aixecat molt entusiasme per part dels alumnes que hi ha participat. De fet, alguns d’ells, en tenir encara un segon curs al davant, hi continuaran indagant. Per ara, s’ha pogut contactar amb la filla d’Inglés, que viu als Estats Units. Esperen que els pugui facilitar més informació i, qui sap, alguna imatge del seu pare. Tot per completar un trencaclosques que encara “no està tancat”. Paral·lelament, amb el que s’ha descobert i amb les històries d’altres deportats, el grup està ultimant una mena de llibre digital que, en poc temps, es podrà consultar al web de Velles Cases Andorranes. 13 PEDRES D’HOMENATGE La feina ha sorprès “agradablement” l’escriptora Francina Pons. “Veure com un grup de joves s’interessa per aquesta temàtica és positiu”, ha volgut destacar. Pons fa temps que lidera amb altres col·laboradors una altra iniciativa vinculada als deportats andorrans: que ells tinguin, si així ho volen les seves famílies, la seva llamborda de memòria, la seva stolpersteine -“sempre ha d’estar a terra perquè la gent hagi d’inclinar la mirada com a homenatge”, ha remarcat-. Un treball en el qual, a poc a poc, s’avança. De moment, ja es té el permís per posar-ne la primera, dedicava a Bonaventura Casal, justament, prop de la seva casa pairal a la Margineda. “Anem fent però és lent; encara hem de localitzar gent i hi ha familiars que ja no viuen a Andorra”, ha comentat. De moment, es donen de marge fins a finals d’any. Si llavors no es pot tenir el vistiplau de les famílies de tots tretze andorrans, es posaran les primeres. “Farem les que podem. Si en fem sis, ja és un primer pas i després continuarem treballant per a la resta”, ha avançat, tot deixant clar que “el projecte no té data de caducitat”.