El pianista que un incendi ha permès ‘redescobrir’

Hores d’ara no se sap si la vida del senyor Redd, nascut el 8 de maig del 1903 al comtat d’Essex, a l’estat americà de Nova Jersey, va acumular tants despropòsits com la seva col·lecció. Casat amb una alacantina trenta anys més jove que ell -Margarita Morante Fernández, nascuda el 1933-, la parella va anar a petar a Sant Julià i a Sant Julià va morir. El primer a la dècada de 1980. La segona el 2008. Al número 2 del carrer de Lòria. I allí, el matrimoni Redd hi tenia una immensa col·lecció basada en tres potes i uns 30.000 exemplars en conjunt: discs (de pedra i de vinil), llibres i postals. Redd, desconegut encara i del qual l’arxiu de Sant Julià tot just conserva una imatge d’un tríptic, havia estat músic. Pianista per a més referències. I professor de l’escola de música de Manhattan. Era fill d’una família benestant. Fins i tot rica. I que gràcies a la música, aparentment, tenia bons contactes en aquest món i rodava molt. Sobretot per Europa. I era col·leccionista. Discs, llibres i postals, tornem-hi. Redd, desconegut encara i del qual l’arxiu de Sant Julià tot just conserva una imatge d’un tríptic, havia estat músic. Pianista per a més referències. I professor de l’escola de música de Manhattan. Era fill d’una família benestant. Fins i tot rica. I que gràcies a la música, aparentment, tenia bons contactes en aquest món i rodava molt. Sobretot per Europa. I era col·leccionista. Discs, llibres i postals En fi, morta la senyora Morante el 2008 -aparentment tots dos estan enterrats al cementiri vell de Sant Julià- i sense fills, els parents que tenien fora d’aquí no tenien cap interès en res (com a mínim, res del que hi havia a la casa) dels Redd-Morante. I els qui tenien drets sobre la casa on van viure tenien necessitat de netejar l’immoble. Vist que hi havia feina, i vist que tenien els contactes pertinents, van estalviar-feina i diners. I van encolomar a la brigada del comú la neteja del pis. I tot el material va anar a parar a la deixalleria comunal. A la Portalada. I allí s’estava el material morint-se de riure. Fins que, ja se sap, una esllavissada de pedra i aigua va fer engegar a rodar tota aquella zona i va deixar inutilitzat l’edifici que acollia la deixalleria. Au, tot el material cap a les dependències de l’arxiu comunal. Ja abans d’aquest segon trasllat -de la deixalleria a dependències de l’arxiu-, l’arxivera comunal, Laia Farrés, havia començat unes tímides indagacions i una feina que, en una petita part ha culminat aquesta setmana amb el trasllat d’uns tres mil discs de pedra, tres llibres, quatre àlbums de postals i 2.500 postals soltes més sobre l’Estat espanyol, cap a la Biblioteca Nacional d’Espanya. Aquí no ha interessat a cap institució. El comú no té prou recursos de cap mena. I, siguem sincers, a l’arxiu nacional no hi ha hagut ni recursos ni ganes. Ni interès. Que sigui una col·lecció familiar d’un particular no andorrà i amb una col·lecció amb poc material del país -unes quantes postals sí que es conservaran segur- és una excusa de mal pagador. Com si la música no fos universal. Més encara la clàssica. En fi, que els 30.000 discs de pedra han marxat cap a Madrid. Però Madrid tampoc no ha volgut els 60.000 a ull nu que potser n’hi ha de vinil. [related:articles:1] Però, ¿què va portar a accelerar la recerca d’una sortida per a la col·lecció del pianista Redd? Doncs sí, un incendi. El del centre cultural de Sant Julià. L’arxiu documental i cultural que hi havia allí d’una manera o altra es va veure afectat. L’espai, també. I ha calgut buscar nous emplaçaments on guardar aquell material. Però, manoi, el coi de col·lecció Redd ocupava massa a l’arxiu comunal. En Redd, en Redd, en Redd… I ara sabem que al carrer de Lòria i va tenir una ingent col·lecció un pianista americà de poc renom però molts contactes. El col·laborador de l’arxiu lauredià David Ramon treballant en l’embalatge dels discs. I fins i tot l’antropòloga i estudiosa comunal laurediana Teresa Rodrigo, colze a colze amb Farrés, estan mirant de ‘descobrir’ quelcom més del professor de la Manhattan School of Music. Ara ja és una mica més de domini públic. I quan a Madrid facin la feina de catalogació que no s’ha pogut fer al Principat potser (o potser no) algú a Andorra hi haurà qui s’estirarà dels cabells. Perquè el que és clar és que el tracte entre el comú de Sant Julià i la magna institució espanyola -l’única que s’ha interessat a cegues pels discs de pedra i que ho ha fet tot fàcil, celebra l’arxivera comunal- fa que quan la segona ho tingui tot documentat haurà de fer arribar una còpia del document d’inventari i de la pertinent valoració de la col·lecció. Sí, la col·lecció que estava a la deixalleria, que algú es va voler treure de sobre d’un pis que interessava però d’uns discs que feien nosa, i que gràcies a una arxivera formigueta i un incendi mig devastador ara sabem, tots, o molts, vaja, que existeix. I també existeix el pianista Jean Cuvillier Redd. I la seva esposa, és clar. La senyora Morante. Margarita Morante Fernández, que en pau descasin.