“Nosaltres, els forenses, normalment veiem el més penós de la societat, és així”

De fet, hi va haver un any sencer, després de la jubilació de la jubilació de la doctora Carme Moreno, que Herrero, per motius diversos, es va quedar sol. Era el cap i la cua del departament. Un any sencer estan de guàrdia permanent. I no es pensin que això de ser forense és poca cosa per molt que a Andorra, sortosament, ho hi hagi grans assassinats. No només autòpsies fan els integrants del departament de Medicina Legal i Forense adscrit al ministeri d’Interior i Justícia. Fan moltes altres coses. L’elaboració d’informes està a l’ordre del dia. Valoració de lesions, d’agressions… valoracions psiquiàtriques per ajuda al batlle de torn si cal ingressar forçosament a la quarta planta de l’hospital o en alguna institució especialitzada una persona que, pel motiu que sigui, no està en els seus cabals… Avui per avui, són tres forenses a l’àrea que després de dotze anys encapçala. Però això no fa reduir el volum de feina per molt que, de portes en fora, Herrero s’ho agafi de la millor manera possible. Parla de la mort i de la feina amb la mateixa naturalitat que ho faria, segurament, un cambrer, un administratiu o un periodista. Amb la diferència que ell té més a prop la mort que la immensa majoria de professionals. Sí, reconeix que de vegades és macabre el que explica. Però ho explica amb naturalitat i empatia. D’aquí que no es posin gaire les mans al cap si per al doctor, per a Herrero, és normal agafar el bisturí i obrir un cadàver putrefacte en canal. Li ho toca fer més sovint del que potser es pensen. Ni cada dia ni cada setmana, és clar. “Sóc de Barcelona. Però veníem a esquiar, veníem a l’estiu, veníem… I a mi m’encantava Andorra. Llavors jo ja de petit deia: ‘Jo vull viure a Andorra, vull un cotxe amb matrícula andorrana'” Deixi’m que li demani d’entrada. Això de la barba, encara que sigui de quatre dies, ara ja és vici, oi? Que a l’inici se la deixava per semblar més gran. Exacte, ara ja és per costum. Ara ja és per costum i per tapar imperfeccions. Arrugues i coses d’aquestes. Però de fet, sí, sí que és veritat que això, que ho feia per això, eh? Perquè… realment era molt jove. De fet, la d’Andorra deuria ser pràcticament, i li ho demano perquè no ho sé, pràcticament deuria ser la seva primera experiència professional ‘de veritat’. Bé jo havia treballat un mes a Lleida. Vaig estar treballant un mes. No obstant, igualment, quan jo ja havia acabat la carrera havia tingut una experiència laboral no remunerada. Havia estat fent guàrdies amb una doctora, que havia sigut la meva doctora de referència pel tema de forense, i vaig estar amb ella mà a mà. Feia el dia a dia amb ella. Feia autòpsies, anava a judicis… O sigui, el que seria un aprenent, diguéssim. Exactament, sí, sí. Un aprenent a cost zero però a mi em va agradar moltíssim i em va servir. En aquell temps vaig fer set o vuit autòpsies ben bones i vaig continuar fent les pràctiques que eren de la carrera però una vegada ja era metge, perquè em formava per les oposicions. Llavors em va sortir l’opció de fer una substitució a Lleida, vaig estar-hi tot un mes, però jo ja havia demanat informació aquí a Andorra perquè hi volia venir a treballar i a viure. Llavors al mes de maig (2012) ja vaig venir cap aquí. Sé que vostè té altra família aquí. Per això el seu aterratge a Andorra? No, no, no, no. És perquè jo era un enamorat d’Andorra. A mi m’encantava el país. Teníem un pis aquí de ‘pixapí’, de segona residència, bàsicament. Sóc de Barcelona. Però veníem a esquiar, veníem a l’estiu, veníem… I a mi m’encantava Andorra. Llavors jo ja de petit deia: ‘Jo vull viure a Andorra, vull un cotxe amb matrícula andorrana’. I llavors vaig acabar per demanar informació, vaig veure com estava la situació de que estava la doctora Moreno, que en aquell moment estava sola… Sí, havia tingut altres col·legues però en un moment donat es queda sola. Hi vaig contactar i em va dir: ‘Ja et diré alguna cosa’. Però bé, que en principi pintava, i tal, tal. I llavors va ser quan vaig venir cap aquí. “Certament és una professió molt desconeguda, inclús pels propis metges. És a dir, normalment els metges són metges perquè volen salvar vides i perquè volen ajudar a vius, no? Normalment, quan pensem en ajudar és curar, és ajudar… Però sempre persones vives. Jo no deixo d’ajudar, penso jo, penso que segueixo ajudant, en aquest cas a difunts” En fi, que encara va coincidir, és clar, amb la doctora Moreno. Sí, sí. I tant. Set anys he estat jo amb la Carme. El 2019 es va jubilar. Pensava que s’havia jubilat una mica abans. No, del 2012 al 2019 vaig estar amb ella. I així va ser com vaig venir. Sí que després, posteriorment ja ha vingut tota la meva família, però abans… vaig ser jo el primer que obria la porta. I més enllà de l’anècdota aquesta, del fet que des de petit volia pujar a Andorra, des del punt de vista laboral havia analitzat què es podia trobar per aquí? Quina situació? No, no, no. Per a res. Jo no sé si cada territori té algunes característiques concretes, però segurament a nivell d’informes forenses, difícilment a Barcelona vostè en faria per accidents d’esquí. I segurament, aquí, ben poques morts per sobredosi, dic per dir, es trobarà. És cert que aquí hi ha les casuístiques pertinents, això dels accidents d’esquí sense anar més lluny que deia, o a Barcelona, per exemple, et pots trobar ofecs a la platja. Però no… ni m’ho vaig plantejar. Ni m’ho vaig plantejar. Venia amb la ment oberta, venia a veure què, i sí que és veritat que… Un cop vaig arribar aquí, vaig entrar en la ‘intringulis’, ja vaig veure que era diferent, perquè jo m’estava formant a nivell d’Espanya, i a nivell d’Espanya i a Andorra no té res a veure, perquè la valoració de l’any corporal, per exemple, és a la francesa, aquí a Andorra. Va ser a l’hora d’aterrar aquí quan em vaig adonar d’això. Però a l’hora d’obrir el cadàver és igual, no? Sí, sí, això sí. El ganivet el fan servir igual. Al final, el que depèn de la llei… No ho fan amb pallaresa, oi, pel fet de ser més de muntanya que Barcelona?. No, ho fem exactament igual (riu). Amb el mateix ‘carinyo’. Les tècniques són totes iguals, en aquest sentit, però el que depèn de tema legislatiu, el barem que s’utilitza és el que marca la llei. I aquí s’utilitza el francès, que és diferent del d’abaix i, per tant, no té res a veure amb el d’aquí. Carles Herrero sap afrontar la seva feina de manera desenfadada. I hi sortim guanyant o hi sortim perdent? És diferent, és diferent. Hi haurà detractors i hi haurà… que estan a favor. Tècnicament aquí es dona més llibertat al pèrit, perquè ens entenem, fa més la funció de pèrit. A baix està molt més acotat, és a dir, no hi ha tant de marge per desenvolupar la teva tasca com a pèrit. Per tant, en això és positiu. Sí que és veritat que no estaria malament poder fer una revisió o poder mirar a veure com adaptar-ho als nous temps. Però és diferent, no és ni millor ni pitjor. Jo crec que és diferent, és un altre concepte. Després de dotze anys d’exercici, de la formació que va fer, del mes que va treballar a Lleida… realment pensa que està fent allò que volia fer? Perquè crec que a l’inici, quan estudiava, vostè volia ser psiquiatra. Volia entendre la ment de les persones. I ara li toca entendre el cos sencer. Sí. Sí, a veure… Pensi que també he fet molta psiquiatria forense, amb la qual cosa tampoc m’he desvinculat de la psiquiatria, perquè hi ha la vessant psiquiàtrica dels peritatges i després també tenim les modificacions de capacitat, o en aquest cas mesures de suport, que ara s’anomenen així, perquè va canviant, el que antigament eren les incapacitacions. Això també forma part molt del tema de la psiquiatria, per tant, tampoc m’he desvinculat de tot de la psiquiatria. “Les tècniques són totes iguals, en aquest sentit, però el que depèn de tema legislatiu, el barem que s’utilitza és el que marca la llei. I aquí s’utilitza el sistema francès, que és diferent del d’Espanya i, per tant, no té res a veure amb el d’aquí” De fet, és entendre un òrgan o entendre’ls tots. Sí, sí. Comportaments, més aviat, no? Llavors també fem ingressos involuntaris, que també això dins del marc de la guàrdia també té a veure amb el tema de psiquiàtric. Per tant, no m’he desvinculat totalment. No faig psiquiatria assistencial, perquè no puc fer assistència, lògicament, perquè és incompatible amb la perícia, però no deixo de tocar tots els temes que a mi també m’interessaven, que és això sobretot de psiquiatria. Per tant, no, no. I, a més a més, reforçat amb el tema, perquè a mi el que més m’agrada no és tant l’avaluació del dany corporal, que no està malament tampoc, però m’agrada molt més el tema de la tanatologia. Els morts! Els morts i tot això, sí. El tema forense. El tema de les autòpsies i de trencar-se les banyes per poder saber per què aquella persona va acabar expirant, és una mica el que… Em motiva. És el que m’agrada. Queda lleig dir-ho, potser, oi, perquè quan parles de mort és com… Però és el que m’agrada, sí, sí, sí. I, miri, ara em passa pel cap aquella pregunta tant típica i tòpica de… de forense se’n neix o hom se’n fa? El forense, realment, és vocacional total. Vostè tenia algú a casa o a la família que es dediqués a això? Algun amic, algun conegut? No. Jo va ser a tercer de carrera, que vaig fer la primera autòpsia com a alumne, com a estudiant, i allà vaig pensar, ostres, em va fer un com un clic, de dir, potser a això, m’hi podria dedicar, no? Perquè no sé si érem quatre o cinc estudiants, ara no me’n recordo, perquè fa molts anys, d’això. Quatre o cinc, i cap va aguantar. Tots van caure menys jo. I després a mida que ho he anat estudiant m’ha interessat més. Certament és una professió molt desconeguda, inclús pels propis metges. És a dir, normalment els metges són metges perquè volen salvar vides i perquè volen ajudar a vius, no? Normalment, quan pensem en ajudar és curar, és ajudar… Però sempre persones vives. Jo no deixo d’ajudar, penso jo, penso que segueixo ajudant, en aquest cas a difunts… Però també atén a vius. Sí, sí, sí. “Tècnicament aquí es dona més llibertat al pèrit, perquè ens entenguem, fa més la funció de pèrit. A Espanya està molt més acotat, és a dir, no hi ha tant de marge per desenvolupar la teva tasca com a pèrit. Per tant, en això és positiu. Sí que és veritat que no estaria malament poder fer una revisió o poder mirar a veure com adaptar-ho als nous temps” Malauradament la majoria, vius o morts, han passat per un procés violent, però també atén persones vives. Correcte, correcte. Nosaltres normalment veiem el més penós de la societat, això és així. És així. Detinguts, agressions sexuals, no portem nens a la vida, no curem gent que llavors et ve després i et diu: ‘moltes gràcies per haver-me ajudat que m’has curat la cama i jo pensava que la perdria’. Per tant, nosaltres estem sempre envoltats d’aquesta, diguem-ne, ‘penositat’ de la nostra feina, que al final algú l’ha de fer. I per tant, jo crec que sí, que certament s’hi ha de néixer i s’ha de tenir certa vocació per poder-ho fer. Perquè si no… A casa va ser millor que els digués que volia ser forense o hauria estat millor que els digués que volia ser artista? No s’ho creien, a casa. No s’ho creien, perquè, pel que diuen. Jo no me’n recordo, però era molt escrupolós, jo, de petit. Amb la qual cosa, obrir cadàvers els hi sobtava, i deien: ‘Mare de Déu!’ Era molt, molt, extremadament escrupolós. Amb la qual cosa els hi xocava molt. Bé, jo entenc que ha de ser una feina força escrupolosa, vostè no pot obrir un cadàver i anar llançant un ronyó per aquí i l’altre per allà. Ha de ser escrupolós a l’hora de desmuntar aquell tetris. Diguem-ne que jo era molt fastigós. Deixeu-m’ho així, molt fastigós, sí. El tema de brutícia i tal, vull dir, era molt… I, clar, deien: ‘ostres, mare de Déu, no s’ho pensaven, no’. Però bé com qualsevol professió, comences amb una idea, després, quan la desenvolupes, doncs en tens potser una altra, però no vol dir que sigui contrària. És a dir, potser… comences pensant blanc i acabes pensant… no acabes pensant negre, però et dónes compte de com és la feina. Nosaltres toquem moltes, moltes tecles. És impossible que tot t’agradi o que en tot et sentis còmode, desenvolupant-ho. Potser hi ha forenses que anar a un judici li suposa un estrès, o una situació bastant complexa, i potser doncs a mi no. Jo, per mi, una de les més complexes, i ho dic així lliurement perquè és cert, és el tema de les agressions sexuals. A mi em suposa una certa incomoditat que no tinc en cap dels altres que desenvolupo com a forense. Aixecaments de cadàver, assistència a judicis, ingressos involuntaris, psiquiàtrics… tot això no em genera tant incomoditat, si es pot dir així, com una agressió sexual. Parlaríem amb alguna companya meva i per exemple acudir a un judici li suposa ‘el que més’. Per tant, clar, quan comences una feina penses que tot serà meravellós i quan la desenvolupes és quan te n’adones que hi ha alguna cosa que genera… Però això ja és a títol personal. Al final ho gestiones i tires endavant perquè tota la resta t’agrada. Per què la primera agressió sexual que va haver de fer potser li va tocar fer-la aquí o ja n’havia fet alguna altra abans? No, em va tocar aquí, sí. El forense barceloní fa dotze anys que exerceix al Principat. Per tant, no venia preparat d’avançada, diguem-ne? Venia amb tota la teoria, evidentment, és a dir, quines mostres s’han de recollir, què és el que ens hem de trobar, què vol dir, etcètera, amb tot això sí, però això és com sempre, el dia que et donen el bisturí, ho has vist mil vegades, però ets tu qui talla, amb el qual la mà va boja, potser. Sempre la pràctica, evidentment, és un grau. I, certament, quan ho experimentes per primer cop, dius, ostres… Sí que és veritat que a nosaltres, per exemple, moltíssimes de les coses és com si fos per primer cop, perquè per exemple et trobes casuístiques que són impensables. Aquí trobes un aixecament de cadàver que poder mai… tot i que hagis anat a cinquanta, és una casuística que no te l’imagines. N’hi ha d’altres que sí que repeteixen. Però, bé, és molt dinàmica, la feina, això sí que és veritat. És molt dinàmica. A mi m’agrada, m’enganxa, això. Pel que deia, i agafo el fil de fa tres o quatre preguntes, el que fa té molt a veure amb la psiquiatria, perquè, per exemple, ara que parlava d’agressions sexuals, tant de bo en tots els casos d’agressió sexual es pogués recollir la mostra, que si hi ha esperma o no sé què, perquè en moltes ocasions, entre cometes, ha de fer de psiquiatra per saber si aquella persona, normalment la víctima, normalment una dona, expliquen quelcom real, perquè molts casos estem parlant de coses que han passat anys enrere, que no té cap mostra al darrere, que no té cap rastre de semen ni cap lesió. Jo sempre dic el mateix, la ciència arriba on arriba i no arriba més enllà. Si nosaltres poguéssim tenir una màquina, tipus TAC, o ressonància, que ens pogués permetre saber si una persona diu la veritat, si no la diu o si… “És impossible que tot t’agradi o que en tot et sentis còmode, desenvolupant-ho. Potser hi ha forenses que anar a un judici li suposa un estrès, o una situació bastant complexa, i potser doncs a mi no. Jo, per mi, una de les qüestions més complexes, i ho dic així lliurement perquè és cert, és el tema de les agressions sexuals. A mi em suposa una certa incomoditat que no tinc en cap dels altres aspectes que desenvolupo com a forense” El polígraf i aquestes coses no serveixen en la ciència. No, no. Ens arriben aquí sempre pacients, que no cal que siguin d’agressió sexual, poden ser d’una altra casuística, un accident o una agressió, el que sigui, ens arriben, i nosaltres, la funció del pèrit, que aquí és on anem, és on parlem normalment del que comentava abans, del tema de la vessant francesa versus la vessant espanyola. La vessant espanyola es basa en diagnòstics. Si t’han diagnosticat d’una cosa, ja ho tens, ja està. Se t’indemnitza en funció del que s’ha diagnosticat, un esquinç cervical, una fractura o el que sigui. Aquí és diferent. Aquí s’indemnitza en funció de la funcionalitat. En qualsevol cosa, hi ha els conceptes de simulació i dissimulació, que són conceptes medico-legals, que aquí entra el pèrit a valorar. És a dir, si una persona t’entra… Quan ens entra un pacient per la consulta, ja estem avaluant a veure quin paper fa. A part del que ell hagi pogut tenir, de les lesions que hagi pogut tenir, etcètera. Per tant, aquí ja hi ha una psiquiatria bastant aplicada en el dia a dia. Perquè pot entrar a la consulta una persona coixejant que després et surt de la consulta saltironejant. I et dius: ‘què ha passat aquí’. No ens hi trobem sempre, amb això, eh? Però ho avaluem. Hi hem d’anar una miqueta més enllà. Precisament en virtut de ser objectius el màxim possible. És el que dèiem, la ciència arriba fins on arriba. Si no hi ha evidències objectives com a tal, doncs, hem arribat fins on hem arribat. La qüestió és agafar totes les mostres, valorar-les, estudiar-les com Déu mana, i a partir d’aquí podrem dir el que podrem dir. Posteriorment, si hi ha seqüeles o no, psiquiàtriques o psicològiques, evidentment s’ha de valorar i s’han d’avaluar. I això també ho fem nosaltres, evidentment. Això que deia de simulacions i coses d’aquestes, em porta a pensar que si ha d’estar avaluant només passa el pacient la porta, tant si entra com si surt, la feina se la deu emportar molt a casa de manera permanent. I més en un lloc tan petit com Andorra. Vostè pot estar passejant tranquil·lament amb la família per l’avinguda Carlemany i de cop trobar-se amb algú que el dia abans anava coix a la consulta. Desconnectar deu ser complicat. Desconnectar és complicat, sí. Tot i així, he de dir, i és cert, que jo arribo a casa i no me’n recordo ni de la cara del difunt, ni… no sé si és perquè jo m’he fet una cuirassa, no ho sé, ho desconec, però el cert és que no me’n recordo. És a dir… no és una cosa que m’emporti a casa, això. Però sí que és veritat que pot passar, col·lateralment que vagis pel carrer, vegis una persona a casa que has visitat, i pensis: ‘ostres, però si aquest senyor estava…’ O inclús que et parin, que també passa. Vas a comprar el pa i et pots trobar… És així, perquè és un país petit, i, per tant, al final, l’espai és el que és. Llavors pot passar-te que la persona que has visitat fa tres setmanes doncs te la trobis que viu… que viu inclús que viu al teu carrer. És a dir, que jo he anat a fer alguna vegada un servei a domicili… de fet, vaig anar a un domicili, que estava dos números més enllà de casa meva. Amb la qual cosa és molt fàcil trobar-te-la l’endemà al carrer. I per tant, doncs, has de conviure amb això, que també té les seves històries. Perquè hi ha gent que entén la teva feina, però hi ha gent que, doncs, pensa que… que el que has posat és, doncs, per fer-li la punyeta… No acostuma a passar que et trobis a gent així, però sí que és un país petit, i, per tant, és factible. Em deia que ser forense és una qüestió vocacional. No sé si, alhora, i ho dic planerament, s’ha de ser també d’una pasta especial. Perquè no tothom és capaç d’obrir un difunt, i de vegades el difunt està en unes condicions pèssimes, o una mort sobtada, i has d’esbrinar si és una mort natural o hi ha quelcom més… Sí, s’ha de ser d’una pasta molt especial, cert, perquè és el que dèiem, al final toquem moltes tecles, fem moltes coses molt variades, i podem pensar, per exemple, sense anar més lluny, una única tecla que són les autòpsies, els difunts, posem tecla difunts, et pots trobar un difunt en perfectes condicions, en perfectes condicions el cadàver. Vull dir, te’l trobes a caseta, assegudet al sofà, i doncs en aquest cas ha tingut un infart, i l’ha tingut fa 3 hores, i per tant està perfecte, llavors, l’endemà el tens sobre de la taula d’autòpsia, i tot correcte. En la mateixa tecla difunts pots tenir un accident en el qual la víctima ha perdut una cama, o la casuística que heu comentat ara d’un difunt que estigui en condicions de putrefacció, putrefacció, amb cucs, amb unes olors que són molt fortes… Tots són difunts, tots estan dins la mateixa tecla difunts, però són situacions molt distintes. Però sí, s’ha de ser d’una pasta especial i amb amb una resiliència important, perquè al final no és un treball mecànic, no és posar tampons o sempre el mateix. Ben bé el contrari. Vostè ha recordat en més d’una ocasió que no deixa de ser una persona, i que el seu cos reacciona com reacciona. Potser ha fet trenta autòpsies sense que li hagi passat res i, de cop, en una ocasió, sense res que sigui especial, s’encalla i s’ha d’aturar. Marxar una estona de la sala. Anar a fer un cafè, anar a donar un volt. Sí, correcte. “La ciència arriba fins on arriba. Si no hi ha evidències objectives com a tal, doncs, hem arribat fins on hem arribat. La qüestió és agafar totes les mostres, valorar-les, estudiar-les com Déu mana, i a partir d’aquí podrem dir el que podrem dir” No sé si té una explicació o no, o simplement que aquest dia t’encalles perquè jo què sé. El clic d’un record, jo què sé, un parent teu o…? La ment és poderosa, la ment és molt poderosa, molt, exagerada. I et pots bloquejar mentalment. I et fa un clic i et recorda ves a saber què. O aquell dia justament no tens el dia, perquè t’has discutit amb la teva parella o el que sigui. Llavors no ho afrontes igual, i li torno a dir, com que no és un tema, diguem-ne banal, sinó que normalment nosaltres toquem temes amb una certa penositat, doncs bé, arriba un moment en què allò també t’afecta. Però per anar bé no l’hauria d’afectar, no, per poder fer una valoració plenament objectiva, que al final és el que se suposa que se’t demana? Evidentment, no t’hauria d’afectar, no, no. Però al final el que passa és que si no volgués que afectés a ningú ho hauríem de fer a través de màquines. Esperi, que ja vindrà la intel·ligència artificial. Que fos una intel·ligència artificial, per exemple. Però això és impossible. Intentem no encallar-nos. I l’experiència és un grau. El que dèiem, de separar-nos bastant emocionalment del que tenim davant. Però de vegades és complicat perquè no deixem de ser persones. Amb els nostres sentiments, les nostres emocions, els nostres records, i en un moment donat ens hem de poder permetre també tenir un punt de defallida, oi? Que a mi, particularment, he de dir, en aquests 12 anys… no tinc cap record de fallida present, no en recordaria cap, ara mateix. I segur que n’he tingut. Però no en tinc, present, cap. Però podria ser. El fet de començar de zero, de no ser d’aquí, d’arribar a Andorra de nou, segurament durant els primers anys, pel fet de poder tenir distància, el deuria ajudar. Sincerament, no crec que tingui res a veure. Jo ara porto dotze anys però justament ara acabo de ser pare, per exemple. I ara podria ser que si hagués de fer, malauradament, una autòpsia d’algun nadó, em podria afectar. No ho sé, eh. Afortunadament, i toco fusta, no m’ha passat, i espero que no m’hagi de passar. He fet autòpsies de nadons. Però en aquell moment no era pare. Però no és un tema de distància amb Andorra. Al contrari. És a dir, jo al final sóc de Barcelona. I a Barcelona les distàncies encara són més grans. No crec que sigui un tema de distàncies sinó més aviat un tema d’emmirallament amb la teva vida personal, potser. El que li deia: jo ara ha sigut pare i si hi hagués d’afrontar l’autòpsia d’un nadó difunt, no ho sé, però ara potser m’afectaria d’una altra manera. O no, no ho sé. El cos realment parla? El cos parla. Tant dels vius com dels morts, eh? Sí, sí, totalment. Més els dels morts que els dels vius, o els dels morts t’exprimeixen més… O sigui, t’obliguen més a buscar la resposta. Perquè el viu et pot ajudar la mateixa persona. Carles Herrero durant la conversa al seu despatx. O no. O dificultar-ho. També et pot mentir, posar traves. Però com a mínim, com que ja ets prou viu tu per la teva praxis, veus que t’està mentint. Que no li fa mal aquí sinó allà. Ho veig. També té la seva reacció, la del viu. Que el mort també deu reaccionar, però d’una altra manera. De les opcions que tenim, científicament parlant, el mort és transparent. El mort no enganya. No enganya, exacte. “Sí, s’ha de ser d’una pasta molt especial, cert, perquè és el que dèiem, al final toquem moltes tecles, fem moltes coses molt variades. I amb amb una resiliència important, perquè al final no és un treball mecànic, no és posar tampons o sempre el mateix. Ben bé el contrari” Com el cotó, vaja. Exacte. Si saps on buscar, si tens ja una sospita prèvia, ja vas dirigit, i quan ho trobes, tu ho reconfirmes. Que tot i això les autòpsies blanques existeixen. Blanques vol dir que… Que no trobes res. M’ha passat, sí, sí, existeix. Perquè, li torno a dir, la ciència arriba fins on arriba. Per exemple, una arítmia cardíaca no et deixa cap marca, a priori, ni a nivell macroscòpic, ni a nivell microscòpic. Amb la qual cosa, moltes vegades, ha de ser per descart. No he trobat res més, doncs faig això. No obstant, m’ha passat poques vegades. Jo penso que el cos parla sense haver d’utilitzar l’expressió verbal, que és la que necessitaries del viu. Perquè l’expressió verbal, moltes vegades, et pot portar a confusió. Deu dependre. I, ep, confusió però no sempre per enganyar-te a favor de la persona. Jo he tingut aquí pacients rudes com una mala cosa, que jo m’estaria morint del mal que ells tenen igual, i ells estan minimitzant. Minimitzant perquè bé, és el… Normal. Sí, viure amb doloret. Potser el teu doloret és el dolor… d’una fractura. No és un doloret, és un dolor. Per això dic que moltes vegades pot arribar a contaminar. El mort, no. El mort no parla. El mort no… No et condiciona. No et condiciona, no et confon. Escolti, i iniciar el treball forense partint d’una base, d’una hipòtesi, i acabar l’autòpsia i dir… òndia, era totalment el contrari del que pensava… pot passar. Sí. De fet, ha passat. “Jo ara porto dotze anys però justament ara acabo de ser pare, per exemple. I ara podria ser que si hagués de fer, malauradament, una autòpsia d’algun nadó, em podria afectar. No ho sé, eh. Afortunadament, i toco fusta, no m’ha passat, i espero que no m’hagi de passar. He fet autòpsies de nadons. Però en aquell moment no era pare” Això no és criminal. I llavors què sigui criminal. O al revés. Òndia, que l’han matat. O potser no, que va caure i no el va empènyer ningú. Exacte, sí. I ja no només d’això. Jo parlo d’hipòtesi, no tan circumstancial, sinó de causa de la mort. Tu et trobes, no sé. Poso un exemple, que és bastant recent, un difunt que ha tingut un accident de trànsit, i que et penses que ha mort de les lesions derivades d’aquell accident de trànsit però llavors no trobes que hi ha cap compatibilitat. Que no hi ha cap lesió important com per explicar la mort. I és que potser li ha donat un atac de cor previ. Exacte, jo que inicialment pensava trobar-me, mare de Déu, 34 fractures, però no en té cap. Llavors, amb els estudis que després demanem, histopatològics sobretot, es veu que hi ha hagut un infart. Doncs, bé, tens una primera hipòtesi que acaba sent descartada i totalment canviada gràcies a l’autòpsia. Per això de la importància de fer autòpsies. De vegades canvies les hipòtesis inicials. I això és una de les coses que trobo més maques, perquè al final, és el que dèiem, el cos parla. I és l’última paraula que et pot donar aquell cos, que l’has de saber interpretar. Aquesta última paraula és el que, en el cas dels difunts, és el que a mi em va més motivar de la feina. I la motivació aquella que el va portar a aquesta feina, la pràctica del dia a dia li confirma que era això el que volia fer? No arriba a 40 anys i li’n queden gairebé trenta en l’àmbit laboral. I veurà molts morts encara. Correcte. Però miri, recentment, parlo dins d’aquest any, aquest any o l’any passat, vam tenir una de les troballes més… si es pot dir ‘xules’, perquè queda una mica macabre dir-ho així. Més ‘xules’ en un difunt perquè pensàvem que havia mort d’una cosa, i es va poder demostrar que havia sigut d’una altra cosa. La hipòtesi 2 es va poder demostrar gràcies a l’autòpsia i a un treball que, he de dir, va ser molt ben fet, molt bo, conjuntament amb el servei de policia, que ens assisteix i ens acompanya en les autòpsies, per tal de realitzar un recull fotogràfic, per una sèrie de coses que ells fan i que gràcies també a això vam poder determinar que no era la hipòtesi 1 sinó la hipòtesi 2. A veure, una hipòtesi 2 que ja la sospitàvem, però la teníem… Al calaix. Sí, bastant guardadeta al calaix, perquè, ostres, n’hi havia una que era molt plausible, i resulta que la plausible no va ser la que tocava. Però està bé tenir la idea de poder contemplar les dues hipòtesis. Escolti, ara em ve per demanar-li quelcom de més filosòfic. La seva feina el fa més conscient de la mort o el fa viure més la vida? Em fa viure més la vida. Em fa viure més la vida. Literalment. Carles Herrero va aterrar a Andorra havent treballat només un mes abans, a Lleida. Perquè ets conscient que en qualsevol moment pots morir-te. Sense esperar-t’ho. Certament, me’n recordo d’un cas específic que em va fer fer el clic, i d’això li estic parlant de fa molts anys. Ho poso poc en pràctica. Circumstancialment ho poso poc en pràctica. Però sí, va ser un accident d’un senyor que molt probablement havia sortit de festa i, al tornar cap a casa, no va arribar a casa. I penses… No va arribar a casa perquè va tenir un accident de cotxe? Va tenir un accident i va resultar difunt. I ja no va arribar a casa. Llavors, aquí és on vaig fer jo un primer clic. Després, la teoria la tens molt clara, la pràctica és diferent. Parlo no només de viure la vida intensament, sinó de valorar coses o no valorar-les i relativitzar la vida, bàsicament. Això és important, això no és important, això m’ha d’afectar, això no m’ha d’afectar. Parlo tant de la vida personal, com de la vida laboral… Te n’adones que la vida és molt bàsica. Tan bàsica que avui hi ets i demà no. Més encara, avui hi ets i d’aquí una estoneta no. Amb la qual cosa, sí, em fa valorar molt més la vida, valoro molt més el ‘carpe diem’ que diuen, viure el moment, i bé, al final no és incompatible en tenir present la mort, però a mi m’ha donat més per valorar més la vida. “Jo penso que el cos parla sense haver d’utilitzar l’expressió verbal, que és la que necessitaries del viu. Perquè l’expressió verbal, moltes vegades, et pot portar a confusió. De les opcions que tenim, científicament parlant, el mort és transparent. No enganya” Això no vol dir que si se li mor un parent no l’afecti. Clar, clar, evidentment. Vull dir-te, al final no deixa de ser que es barregen sentiments, per tant, el sentiment és el que és. La diferència de la resta de gent és que no hi ha aquest vincle, amb la qual cosa és més fàcil sobreportar-ho, està clar. Però té impacte, igualment té impacte, evidentment. Però a mi particularment em fa que valori més la vida. Jo, en aquest cas, no li tinc por a la mort, o sigui, no m’ha afectat, diguem-ne, o no m’ha… Condicionat. Condicionat, exacte. No m’ha condicionat en tenir més present la mort, tot i que hi treballo cada dia. Però sí m’ha condicionat o sí m’ha afectat en el vessant de valorar més la vida. El temps, el valores molt. És coincident amb tots els professionals d’aquest sector? Sí, crec que sí. És força semblant. Manté vostè trobades amb altres professionals del seu sector? Ja no dic d’aquí, que ja entenc que sí i que són poquets, sinó d’altres llocs. I més enllà de la cooperació estricta professional. Bé, això queda més en l’esfera personal, de coneixences, d’amistats. És més la col·laboració que tenim i que a la vegada ens coneixem i, per tant, sempre demanes que com va tot etcètera. És més personal, més distès que no pas laboral. L’acompanyament de la doctora Carme Moreno, què tal? Van ser els seus últims anys d’activitat professionals i el seus primers. Ella era la referent de la Medicina Legal al país. No sé si també ho ha estat per a vostè. Clar, per mi va ser el referent. Al final ha sigut el referent. Perquè jo vaig venir aquí i, de fet, me’n recordo, la vaig anar a veure abans de començar a treballar i jo li vaig ser molt franc i molt clar. Li vaig dir: ‘Mira, jo tot just surto de la carrera…’ Bé, crec que la meva carta de presentació va ser prou bona. I no perquè la fes jo, però bé. ‘Mira, jo tot just he acabat la carrera. Això pot ser un hàndicap o pot ser un avantatge. El hàndicap és que no sé fer massa coses. Sí, he fet algunes autòpsies, he treballat un meset a Lleida, vull dir, sé el que és, però tinc moltes ganes, sí. Soc recent sortit de la facultat i, certament, això pot ser un avantatge, i és que em pots fer…’ A la seva mida. Exacte. ‘Em pots fer a la teva mida. És a dir, a nivell d’això, no vinc amb cap mena de vici. Clar, jo no tinc ni idea de…’ És que clar, el que es fa a Espanya comparat amb el que es fa aquí, en matèria de valoració de dany corporal, és tan diferent. Que qui ve aquí se li ha d’explicat tot. Si ve d’Espanya, és clar, que en cas que vingués de França ja ho sabria, evidentment. En cas que algú vingui d’Espanya s’ha d’explicar com funciona. Hi ha molts conceptes que, a baix, o no existeixen o no es tracta en el cas dels forenses. Bé, en tot cas, jo li vaig exposar això i crec que ella va valorar el fet de poder-me ensenyar, de poder-me formar. I bé, durant set anys, el que vaig aprendre ho vaig aprendre d’ella. No ho vaig aprendre de ningú més. Encara hi manté algun tipus de contacte? Estem en contacte, certament, ara, des que s’ha jubilat el tenim més distant, certament, sí, sí. Però sí, encara… Al principi, encara més sovint, ara s’ha distanciat tot una mica. És normal. I també és veritat que jo tinc molta feina. A més, ara amb la nena se’m menja el temps, inclús el personal, vull dir. Els que són pares ja suposo que saben de què parlo. Però la relació no és pas dolenta, al contrari. “La vida és molt bàsica. Tan bàsica que avui hi ets i demà no. Més encara, avui hi ets i d’aquí una estoneta no. Amb la qual cosa, sí, la feina em fa valorar molt més la vida, valoro molt més el ‘carpe diem’ que diuen, viure el moment” Parlava de la feina, que té molta feina. I li enllaço amb el seu dia a dia. Perquè vostè durant molt temps, no sé si anys, i ara ja fa alguns anys, d’aixo, va ser el treballador de l’any d’Andorra segur. Vostè era l’únic forense en tot el país. Estava de guàrdia permanent. Les 24 hores del dia els 365 dies de l’any. Això em va passar sí… va ser tot un any. Si només va ser un ai, rai. Li’n feia més temps. Si no es va separar llavors, si a casa no el van engegar llavors, ja no ho faran. Tinc molta sort. Ella és del ram de la salut, també, i ho entén. Treballa a l’UCI. Ui, estan a prop. ‘Carles, que malauradament te n’envio un…’ Perquè això no és privat, que sinó seria un bon negoci! (Somriu). Ho entén i tinc molta, molta sort. Perquè, certament, tenim el volum de feina que tenim i, per tant, sí. Aquell any va ser difícil, cert. Ha estat molt complicat organitzar un petit departament a Andorra. Hi ha hagut un munt de convocatòries de places de forense que han quedat desertes. No hi havia manera de trobar forenses. Tan poc interessant és Andorra a nivell professional, laboral? No és només un problema d’Andorra. Hi ha pocs forenses en general. És un problema generalitzat. Al final és el que parlàvem, s’ha de ser metge i dins dels metges algun il·luminat surt que vol ser forense. Més o menys com jo. Carles Herrero va coincidir durant set anys amb la doctora Carme Moreno. Quants forenses poden sortir cada any de les universitats catalanes, per exemple? No li ho sabria dir. El que sí que li puc ara dir és que hi ha hagut un període de temps, que no s’oferien places MIR. És a dir, la medicina legal i forense és una branca estranya, és rara, perquè depèn de medicina, però també depèn de la via judicial. Per tant, per la part de medicina, hi ha l’oferta de places via MIR, que ara li diré quantes n’hi ha, però aquesta oferta via MIR no ha existit sempre. És a dir, jo, quan vaig acabar la carrera, que va ser el 2011, no existia, això. És a dir, encara que jo hagués volgut fer l’especialitat de medicina legal i forense, no existia, no s’oferia. Amb la qual cosa, això, per la via de la medicina, va via MIR. Com podria ser un cardiòleg, un traumatòleg… que fas l’especialitat per la via del MIR. Però després la medicina legal i forense està ‘esquitxada’ per la via judicial. I la via judicial és igual podria passar amb un fiscal o amb un jutge, que és un lletrat, un advocat, que es presenta a unes oposicions i guanya la plaça. I, per tant, és fiscal. Però has de guanyar la plaça en unes oposicions. Tu pots ser especialista, però si no guanyes la plaça, no pots exercir la medicina legal i forense. Miri, el que dèiem, aquest any, per a tot Espanya, s’han ofert vuit places. Vuit! Imaginin-se. I la gent es continua morint en condicions que de vegades cal aclarir. Sí, sí, clar, i els forenses es continuen jubilant. Per tant, això no és només un problema endèmic d’Andorra, sinó que no hi ha personal, no hi ha metges forenses. Perquè els metges normalment tendeixen a voler curar i a salvar vides. Quan entres a medicina no hi penses mai. Jo vaig entrar pensant en ser psiquiatra. Després, amb la carrera, em va agradar, em va interessar, em vaig informar i, al final, m’ha portat a espetegar on estic. Però no comences pensant en això. Per tant, els metges no acostumen a tirar per aquesta branca. I, certament, és una branca que és fonamental. Al final, el metge forense és la mà dreta del batlle a nivell mèdic. Per tant, compte, que és una professió, i no ho dic només perquè jo m’hi dediqui, que també, però és una professió a la qual li dono molt de valor. “La manca de forenses no és només un problema d’Andorra. Hi ha pocs forenses en general. És un problema generalitzat. Al final és el que parlàvem, s’ha de ser metge i dins dels metges algun il·luminat surt que vol ser forense. Més o menys com jo” Ara son tres, oi? Ara som tres. I estan ben dimensionats? Mmmm… Si vostè pogués fer el pressupost n’hi posaria un parell més? Per demanar que no quedi, però això no depèn de mi. Em consta que tot i ser tres van molt de bòlit amb els informes. Emeten molts informes al cap de l’any i encara fan curt. Fem molts informes, molts, molts. Fa un parell de setmanes parlava amb un forense espanyol i m’explicava que també tenen molt volum de feina. I del retard que porten. Però sí que és cert que els informes de baix són molt concisos. Nosaltres ens hi trobem, sense cap ànim de crítica ni molt menys, però per la forma que tenen de treballar… En fi, ens arriben informes de Catalunya, d’Espanya en general, perquè ens n’ha arribat algun inclús de Sevilla, que he d’adequar a la pràctica andorrana, i que és allò que dèiem, que és diferent, que els informes no tenen res a veure. Són més concisos, més breus, sense detalls. Són més pim-pam-pum. Precisament pel que parlàvem, perquè és molt més… Si hi està diagnosticat, ni em plantejo cap a altra cosa. Diagnòstic, tal, tal, qual. Nosaltres ho desenvolupem més. Són uns informes més, i ho dic sense cap ànim de crítica, valga’m Déu de criticar cap company espanyol, no és pas això, però els nostres informes sí que són més treballats, més elaborats. Són una miqueta més extensos. Llavors això també, certament, treu temps. I cada expedient és un món. Et trobes amb expedients amb mil milions d’informes mèdics assistencials, que te’ls has de mirar i remirar. Per això el volum de feina ha experimentat un increment important. Però a baix també ha passat i també estan saturats. Deia abans, i també enllaça amb la pràctica al dia a dia, que vostè, que vostès, treballen amb la ‘penositat’, que veu el més macabre entre cometes de la societat. Porta dotze anys treballant i veient aquesta ‘penositat’. En aquest temps, ha canviat gaire Andorra? Tracta el mateix ara que el que tractava fa dotze anys? La ‘penositat’ en sí no ha canviat, perquè al final no deixa de ser… Igual de penós. Sí, exactament. És a dir, veiem el mateix. Seguim veient les mateixes casuístiques, que no deixen de ser penoses. Però el que sí que ha augmentat, potser, és, en algunes coses les quantitats. És a dir, sí que nosaltres, per exemple, estem veient molt ara temes psiquiàtrics, probablement abans n’hi havia menys. I vostè ha d’avaluar de què ve derivat aquest problema psiquiàtric. Depèn de què, però normalment ho fa el propi psiquiatre. Nosaltres, a nivell psiquiàtric, treballem en diversos aspectes. És el que dèiem, el que parlàvem de les tecles. A la tecla dels psiquiàtrics hi ha diverses vessants. Una d’elles, sense anar més lluny, és el tema dels ingressos involuntaris. Els ingressos involuntaris sí que hem vist un cert augment. Això, moltes vegades, pot tenir diversos factors, que ho generin, que ho causin, però sí que amb els ingressos involuntaris sí que s’ha vist. Després, per exemple, toquem molts temes també de modificacions de capacitat, el que antigament eren les incapacitacions. Això també déu-n’hi-do, el que ens ha augmentat. I, a més a més, hi ha hagut un volum de feina sobreafegit que deriva del propi codi de procediment civil, que hi ha, que ara contempla que hagis d’anar a declarar. Antigament fèiem l’informe i aquí quedava. Ara és l’informe i, a més a més, és anar declarar. Per tant, això ens ha generat, també, un volum de feina que, antigament, no hi era. “Seguim veient les mateixes casuístiques que fa dotze anys. Però el que sí que ha augmentat, potser, és, en algunes coses les quantitats. És a dir, sí que nosaltres, per exemple, estem veient molt ara temes psiquiàtrics, probablement abans n’hi havia menys. En el tema psiquiàtric hi ha hagut un augment. I en els ingressos involuntaris ho hem notat moltíssim” Però això no és una qüestió de ‘penositat’. No, no, exacte. Ja li dic, quant a la ‘penositat’, no és que hagi canviat. Hem vist com augmentaven certs aspectes. En el tema psiquiàtric hi ha hagut un augment. I en els ingressos involuntaris ho hem notat moltíssim. Fa unes setmanes vaig fer dos ingressos involuntaris al cap de setmana. Els ingressos involuntaris són aquells que ha dictaminat el batlle en un moment donat perquè el pacient ha manifestat que no vol anar a l’hospital i, en canvi, ho necessita. Fa un temps vaig tenir la sensació, i potser és només una sensació meva personal, que es localitzaven persones mortes, per exemple, en pensions, soles. I en alguns casos que feia dies que havien mort. No sé si això és ‘penositat’ i vostès hi han d’actuar. Nosaltres tècnicament, teòricament, només hem d’actuar amb morts judicials, morts que tinguin signes de violència. Si un metge del SUM, per exemple, certifica una defunció per mort natural nosaltres ja no ens n’assabentem. Si es tracta d’un cadàver en un avançat estat de descomposició, hi ha d’anar necessàriament? Hi hauria d’anar perquè… Per poder confirmar si es tracta d’una mort natural? No per si és mort natural o no, és més per un tema d’identificació del cadàver. Que encara que porti un passaport o un DNI… Però l’has d’identificar científicament. Clar, no fos cas que li haguessin col·locat el document per inculpar o per despistar algú. Estic fent ciència-ficció, és clar. Sí, però la ciència-ficció a vegades… La realitat supera la ficció, com diuen. Sí, correcte. Vaja, que vostès han d’eliminar qualsevol indici de dubte. Per tancar tots els serrells. Perquè no no hi hagi dubtes, sempre que hi ha un difunt que està irrecognoscible, o bé perquè està podrit, o bé perquè estava a la muntanya i els animals s’han menjat el rostre… Poden haver-hi moltes casuístiques. Si no el podem reconèixer amb un document d’identitat, una foto i dir que sí, que és ella persona, nosaltres sempre recomanarem al batlle que es realitzi una autòpsia. I una autòpsia per quina funció. Doncs no només per confirmar les causes de la mort, que tot sovint seran causes naturals, no cal haver estat assassinat, sinó per identificar-lo. Identificar-lo com? Agafant empremtes, que això ho fa la policia i nosaltres agafant les mostres que siguin necessàries per resoldre un suposat cas per ADN. Si no tenim aquestes mostres no podríem mai saber. Acabo demanant-li si s’ha trobat res de molt estrany en tots aquests anys. Hi va haver una cosa que sí que em va semblar rara. I suposo que no hi haurà problema per dir-ho. Resulta que es van trobar uns intestins. Que va resultar que no eren d’humà. Eren d’un animal. Però hi va haver d’anar el forense perquè al final s’ha de descartar tot. Vaja, que llavors va canviar la tasca de forense per la de veterinari. Més o menys. (Riu)