De Canibardes a Galonillo

Ja en vida, Galobardes i el seu espai van ser un de sol, gairebé, tot i que la seva vida transcorria moltes hores, els darrers temps, a la seva habitació estudi de la residència Salita. Però el pintor d’olis i d’aquarel·les, i també de brillantíssims treballs en canya i tinta, tenia una especial predilecció per Canillo, és clar. I des d’avui, i encara que sigui a través del seu cavallet i la seva obra, l’Espai i l’artista són més encara una sola cosa. De Canibardes a Galonillo. Una fusió gairebé eterna amb la descoberta, aquest vespre, d’un retrat de l’artista de Ridaura establert a Andorra des del 1961 pintat pel jove Arnau Sánchez. I de la inauguració d’una mostra d’obres a canya i tinta, segurament “el seu vessant més desconegut”. Els familiars de l’autor pictòric, la ministra de Cultura, els diferents cònsols que han tingut relació amb l’Espai Galobardes, mossèn Ramon, Francesc Oriol… tots han participat de l’homenatge al ‘pintor de les neus’ Ho explicava un dels artífexs de l’Espai Galobardes, el responsable del departament de Dinamització Turística i Cultural del comú de Canillo, Francesc Oriol. Després de l’acte d’homenatge, de les al·locucions familiars, del discurs del cònsol actual, Jordi Alcobé, i les al·lusions als seus antecessors que van parir el museu del ‘pintor de les neus’, els cònsols Josep Mandicó i David Palmitjavila, i Francesc Camp i Marc Casal, la presència de la ministra de Cultura, Mònica Bonell, Oriol parlava de l’acte, de Galobardes, de l’homenatge. De tot una mica. De tot i potser de res. I és que el tècnic comunal i el pintor traspassat el gener als 93 anys van passar d’una relació professional per bastir un museu, una pinacoteca galobardiana a una “amistat personal i una admiració”. Francesc Oriol recordava que es trucaven sovint, que es demanaven coses, i que “la seva obsessió era si ell podria veure l’Espai Galobardes”. I tant que el va veure. De fet, fins i tot va mig preparar l’exposició pòstuma que s’ha inaugurat formalment aquest vespre al museu de l’Edifici del Telecabina i que reuneix una seixantena llarga d’obres a canya i tinta, “que és una tècnica molt difícil” i que Galobardes va executar, mentre s’hi va dedicar, a la perfecció. Perquè va produir força perquè Galobardes produïa molt -Canillo custodia més d’un miler d’obres del pintor de Ridaura-, però la seva dedicació a la tinta xinesa i la canya no és res comparat als anys i panys a les hores i dies que va dedicar a la paleta, a l’oli, a l’aquarel·la. Un jove observant dues de les obres de tinta i canya. Canillo ha fet aquest dimecres “un homenatge a la figura de Francesc Galobardes” a través d’una part de la seva obra i en presència dels seus fills, Joan i Rosa, que també han passat a formar en certa manera família canillenca. Inestimables també al costat de Francesc Oriol, que recorda el paper important que també va jugar al costat del pintor el ‘cuinetes’ cultural Josep Maria Ubach. El tècnic del comú de Canillo, que aquí actua més com una mena d’emissari de Galobardes ni que sigui pel respecte i l’admiració que li va professar, recorda com n’era de divertit i avisa que al custodi hi ha prou material del Galobardes petit, del pintor quan només era un nen però ja dibuixava, que són material preciós per alguna altra retrospectiva. De fet, explica Oriol, el repte és poder mostrar a base de temps tota l’obra que guarda Canillo a redós de l’Espai Galobardes. Anar rodant obra. Anar emmarcant els treballs del pintor. De fet, Francesc Galobardes va veure totes o pràcticament totes les obres a tinta i canya que s’exposen ara -o s’exposaran en un temps- ja emmarcades abans de morir. Una mostra que segueix un ordre cronològic. El custodi del museu guarda prop de 200 treballs fets amb aquesta tècnica. Se n’exposaran una vuitantena. No tots de cop. Alguns aniran rodant. És el destí. Que vagi passant obra i més obra. Galobardades ben enteses. Aquells paisatges que pintava de memòria. D’ara per ara mateix. El pintor de Ridaura brodava el record. Fins al darrer detall minimalista de qualsevol indret d’Andorra. De l’Empordà. De la Garrotxa. Tot o gairebé. El pintor de Ridaura va veure totes o pràcticament totes les obres a tinta i canya que s’exposen ara -o s’exposaran en un temps- ja emmarcades abans de morir. Una mostra que segueix un ordre cronològic “Hem d’anar canviant quadres, anar emmarcant”, es proposa Francesc Oriol que recorda l’exposició ‘Canillo, els ulls de paisatge andorrà’ com el tret de sortida del projecte que avui s’ha elevat definitivament i en eterna harmonia, amor i consideració cap al pare de tot el que es veu a l’Espai Galobardes. O tot tot no ben bé. Perquè, s’ha dit, aquest dimecres d’homenatge s’ha descobert un retrat del pintor fet per un pintor novell. “L’Arnau Sánchez i el seu pare -el també pintor Francesc Sánchez- van venir el museu l’endemà del traspàs del Francesc en assabentar-se del fet…” I aquella visita va fer fer un clic a Oriol. Pam! Hi hauria un retrat i el faria una jove promesa de la pintura. El retrat presidirà l’Espai Galobardes, juntament amb una pintura de la vall d’Incles. La resta podrà anar canviant. “Una exposició són molts mesos de feina”, recorda un Francesc Oriol que no resta ni un gram d’admiració, ni una dècima de respecte, a Galobardes. A l’Espai s’hi fan moltes coses. Actes culturals, tallers de pintura… Però sobretot, s’hi respira oli, aquarel·la, ara tinta xina i canya. S’hi veuen paisatges. S’hi sent Galobardes. El pintor de Ridaura. El pintor de la neu. El pintor que s’ha integrat per sempre a Canillo i que Canillo vol fer rodar obra a obra, quadre a quadre. Fins a l’eternitat. REPORTATGE FOTOGRÀFIC: XAVIER PUJOL / COMÚ DE CANILLO [related:galleries:1:{orientation:vertical}]