Fer fora algú per faltar a la feina si sospitava que tenia la Covid-19 no estava justificat

Els fets es remunten a finals d’estiu del 2020, quan l’epidèmia causada pel coronavirus encara marcava decididament -i encara ho faria força temps- la vida social i econòmica del país. I, també, la laboral. L’empleada en qüestió no es va presentar tres dies consecutius al seu lloc de treball. Es trobava malament i sospitava que podia ser Covid-19. S’havia fet la prova i estava esperant els resultats. L’empleada va justificar que estava esperant el resultat d’un test Covid per saber si s’havia contagiat, motivació que el TC considera “admissible” en el context en què es trobava la pandèmia aquell setembre del 2020 Al quart dia, ja no va fer falta saber què deia el test. L’empresa li va comunicar per carta que l’acomiadava. Entenia que en no haver-se presentat a treballar tres dies consecutius, havia comès una falta greu i, per tant, se la podia fer fora. La dona va decidir portar el cas a la Justícia. La Batllia no li va donar la raó. Llavors, va presentar recurs d’apel·lació al Superior. I aquesta segona instància va revocar la decisió anterior. Entenia que s’havia produït un acomiadament injustificat i condemnava l’empresa a indemnitzar-la amb 20.060 euros, costes processals a banda. La societat va decidir presentar un recurs d’empara al Constitucional, tot argumentant que s’havia vulnerat els seus drets. I, més concretament, a tenir un procés degut i obtenir una decisió fonamentada. L’acció, però, no ha estat ni tan sols admesa a tràmit. En un aute, el TC recorda que és la jurisdicció ordinària qui ha d’apreciar, qualificar els fets, interpretar la llei i aplicar-la i que només li correspon a actuar quan les decisions “no estiguin motivades o siguin absurdes, irraonables o arbitràries”. En aquest cas, s’entén, no és així. L’escrit apunta que “la sala civil [del Superior] va una anàlisi detallada dels fets i examina les seves conseqüències en virtut dels drets laborals a la llum dels protocols sanitaris vigents en el moment dels fets”. I s’apunta que “la treballadora va justificar des de l’inici la seva absència mitjançant aquests protocols” i, per tant, aquesta era “admissible”. S’entén, doncs, que es va fer “una interpretació clara del dret laboral i la seva conclusió és igualment racional i està desproveïda de qualsevol caràcter arbitraria i il·lògic”. Per aquest motiu, es considera que el recurs d’empara no té “contingut constitucional”. I, per això, s’opta per, ni tan sols, admetre’l a tràmit. D’aquesta forma, es valida la decisió. I el fet que, durant la pandèmia, faltar a la feina si se sospitava que es podia estar malalt de coronavirus no era un motiu per fer fora ningú del seu lloc de treball.