Un estudi mostra les divergències a la societat però també entre els coprínceps per la ‘reformeta’

Ugo Thomas ha estudiat a l’Escola Normal Superior de París i l’Escola Nacional de Chartres. És coneix amb el nom de’ reformeta’ la proposta de reforma del sistema polític andorrà elaborada pels coprínceps. És un nom despectiu que els andorrans feien servir per tal queixar-se de l’actitud de França i el copríncep episcopal. La reforma, però, és el resultat de lluites constants entre el Consell General i els serveis dels coprínceps. El procés es va iniciar a partir del 1975 amb el treball polític encaminat a reformar les institucions a fi de superar les disfuncions produïdes per la inadequació d’aquelles a les necessitats originades pel creixement del país i, en general, a la societat moderna. Un conflicte puntual, originat per la promulgació dels veguers, el gener de 1975, d’un decret sobre residència d’estrangers va fer que el consell general, plantegés als coprínceps Valéry Giscard d’Estaing i Joan Martí Alanis la necessitat d’una reforma profunda de les institucions. Cal tenir en compte que el consell reivindicava tenir les competències en matèria de residència d’estrangers. El procés va desembocar el 15 de gener del 1981 amb la promulgació per part dels coprínceps del decret de reforma de les institucions. L’aspecte més interessant va ser la creació d’un òrgan executiu, el 8 de gener de 1981, amb Òscar Ribas com a primer cap de Govern. Aquest decret va ser innovador a nivell institucional, però molt aviat se’n van veure els límits d’acció, ja que si bé part de les aspiracions dels andorrans estaven assolides, els continguts de la plena sobirania no s’entenien igual a Andorra, que a París o a la Seu d’Urgell. Aquesta ‘reformeta’, qualificada així per molts andorrans, va ser finalment qüestionada pel Consell d’Europa que volia i, de fet, es preocupava que no hi hagués separació de poders ja que els coprínceps tenien dret de veto. França es veu en l’obligació de cedir i acordar el dret a autodeterminació a Andorra. Els estira-i-arronses entre l’administració andorrana, França, Espanya i el Vaticà, porten a una renovació dels Pariatges amb una Constitució que fa entrar Andorra en una nova era.