Creix al Pas de la Casa el sentiment d’abandonament per part de les administracions

L’argument fonamental per justificar que el Pas de la Casa és el de gairebé sempre. Més enllà de ser la porta d’entrada del Principat des de França, el fet que les transaccions econòmiques que es fan a la localitat vindrien a equivaldre al 20% o més de la riquesa que es genera a tot el país. A partir d’aquí, diferents persones amb prou influència i arrelament al Pas exposen, especialment els darrers temps a través de les xarxes socials, el sentiment de preocupació per la desatenció que senten de les administracions. Una de les persones que més ha alçat a veu els darrers dies a través de les xarxes socials, per exemple, és Edith Quirós. Encara que per poc temps, però va arribar a ser consellera de la majoria comunal d’Units per al Progrés d’Encamp amb Jordi Mas al capdavant de la corporació. Les seves reflexions són compartides per ciutadans d’allò més implicats en el dia a dia del Pas de la Casa. Alguns d’ells amb activitats econòmiques. I defensen tant l’abandonament que senten com els encants de la localitat. Una queixa reiterada i compartida per una majoria, per posar un cas, són les limitacions que comporta, per exemple en matèria d’habitatge o de lloguer d’establiments comercials, el sistema del cens emfitèutic Així, un dels primers laments és que la localitat fronterera no es promou prou. No ja fora de la demarcació estatal, més enllà d’Andorra, sinó entre els propis ciutadans del Principat. En general es lamenta que es dona una mala imatge del Pas des d’Andorra mateix quan, les xifres econòmiques, evidencien una altra cosa. O quan per l’activitat comercial, el pes de la localitat és molt major a la importància que se li dona a la població. També es lamenta com costa poder encarrilar mà d’obra cap a la localitat. I el fet que no s’articulen mecanismes per facilitar l’arribada de personal al Pas de la Casa quan les empreses dedicades al sector del comerç, de la restauració o l’hoteleria ho necessiten. I també es queixen en gran mesura, per exemple, de les limitacions que comporta, per exemple en matèria d’habitatge o de lloguer d’establiments comercials, el sistema del cens emfitèutic. En aquest sentit, es considera que aquesta figura ja pràcticament abolida d’arreu -a Catalunya encara es poden trobar alguns exemples d’aquesta fórmula, i potser a algun lloc més, però en pocs indrets més- suposa una trava perquè queda fora dels ajuts que, per exemple des de l’administració central, es donen per algun tipus d’actuació mercantil, ja sigui per exemple el lloguer d’un pis o d’un local comercial. De fet, ja durant la pandèmia alguns empresaris amb interessos al Pas de la Casa van denunciar com de difícil era tenir accés a ajuts derivats de les palanques que es van articular per fer front a la crisi econòmica sorgida de la crisi sanitària perquè el cens emfitèutic suposava tot un maldecap. És per això que en algun moment, i ara és un d’aquests, comença a eixir la necessitat de poder disposar de la pròpia autonomia administrativa, en l’àmbit parroquial almenys, i d’aquesta manera assolir un funcionament més d’acord amb les pretensions ciutadanes.