Resurrecció

Va entrar a casa caminant com un simple mortal, però la seva arribada ens van semblar com la d’un ésser sobrenatural, envoltat d’encegadora llum, surant sobre els núvols tot i que li faltava el cavall del cinquè genet de l’Apocalipsi. L’aparició del fuster va ser l’equivalent a la segona vinguda de Crist a la Terra, no perquè es complís una profecia de l’Evangeli segons Mateu però perquè l’esperàvem (al fuster) des que la pols d’un meteorit va extingir els dinosaures. Des d’aquella època ens havíem sentit com els protagonistes de la tragicomèdia en dos actes de Samuel Beckett, ‘Tot esperant Godot’. Com Vladimir i Estragon, que esperen en va al costat d’un camí un tal Godot, amb qui (potser) tenen alguna cita. Mai no arriben a saber qui és Godot. A cada acte hi apareixen el cruel Pozzo i el seu esclau Lucky, seguits d’un noi que fa arribar el missatge a Vladimir i Estragon que Godot no vindrà avui, “però demà segur que sí”. Tot va començar quan va anunciar que vindria el dilluns però sense especificar de quina setmana. Vam intentar establir comunicació amb ell per tots els mitjans tret dels senyals de fum i del xiulet gomerenc i vam arribar a la conclusió que els whatsapps són dòcils i efímers, que els correus electrònics no són seriosos malgrat la solemnitat del llenguatge utilitzat, sempre apareixen allà colgats entre ofertes del Groupon, propostes d’assegurances, suposats avisos de paquets i cartes amb suculents negocis nigerians. Per un moment vam pensar a recórrer a la ouija com el guanyador de les darreres eleccions a l’Argentina, Javier Milei que consulta les més greus decisions polítiques amb l’esperit del seu gos, Conan, mort el 2017 i clonat després en un laboratori de Massachussets. Sempre hi havia una opció més terrenal i era intentar-ho arreglar sense recórrer a un professional, de manera casolana. “A dins de l’armari no hi ha una màgica terra coberta de neu com a ‘Les cròniques de Nàrnia’ sinó part de la roba d’hivern” El record, però, de l’estanteria d’Ikea que vam muntar, que quan canvies un llibre de lloc (com El de Pau Chica ‘Andorra i la Guerra Civil Espanyola’), ens cau al damunt el pes de tota la literatura occidental ens va fer desistir. A més, les frontisses d’un armari eren un vestigi arqueològic i per obrir la porta de l’altre calia que els cònsols de les set parròquies introduïssin les seves respectives claus com si fos el de la Casa de la Vall. Tot això, amb l’agreujant que a dins no hi ha una màgica terra coberta de neu com a ‘Les cròniques de Nàrnia’ sinó part de la roba d’hivern. I aleshores va aparèixer ell (el fuster) com Sergi Samper marcant el gol de la victòria contra l’Osca al minut 90. La seva trucada va ser tan sorprenent com si haguéssim trobat un exemplar de ‘Crítica de la raó pura’ d’Immanuel Kant a casa d’un militant d’ultradreta. Per un moment vam pensar que en comptes d’acostar-nos a Nadal ho fèiem a Setmana Santa. El fuster havia ressuscitat.