Andorra, el bressol de la cacera de bruixes

La cacera de bruixes ha estat un tema molt estudiat, bàsicament en el món germànic i anglosaxó, tot i que no tant a Andorra. Així ha començat la seva conferència Castell qui ha posat en relleu que “les nocions populars tenen poc a veure amb la realitat històrica”. Etimològicament, la paraula bruixa vol dir ‘la que esclafa’. No era concebuda com una persona sinó com un esperit que entrava a les cases de nit i oprimia els nens. El final de l’època medieval va coincidir amb uns anys de crisi profunda i és on les bruixes comencen a ser jutjades per un nou crim, el de bruixeria. En què consistia? Doncs, el suposat delicte, segons l’historiador es formulava “davant una creença sobre l’existència d’una sèrie de persones que formaven part d’una secta que es reunien de nit per adorar el diable i provocar el mal com la mort”. Tot plegat, amb la mentalitat que “el dimoni té la capacitat d’actuar en el món”. Majoritàriament, les dones eren considerades bruixes i en el cas d’Andorra suposaven el 95% de les jutjades al Tribunal de Corts. De fet, hi ha documentats 180 casos. Aquest fenomen es comença a donar en tres zones del continent europeu. Es tracta dels Alps, Itàlia i els Pirineus on s’inclou Andorra. Per tant, “el Principat es troba en el bressol de la cacera de bruixes”, tal com ha explicat Castell. Majoritàriament, les dones eren considerades bruixes i en el cas d’Andorra suposaven el 95% de les jutjades al Tribunal de Corts. De fet, hi ha documentats 180 casos. “Al contrari del què es pugui pensar, la majoria de les acusacions no provenen de les elits, sinó dels veïns i veïnes d’aquestes dones i en un context d’epidèmia que provocava morts de familiars”, exposava. No hi ha un perfil concret, però diu, que “són dones forasteres, vídues i en una situació de vulnerabilitat”. En aquest sentit, ha remarcat la importància que tenen els rumors veïnals i la fama pública, que en alguns casos duraven anys. De fet, “el fet de tenir fama de bruixa és un fet essencial per l’acusació davant el tribunal”. Un dels exemples que ha posat durant la seva al·locució és el del judici contra Maria Tomassa d’Encamp l’any 1499. Castell explicant el naixement del crim de bruixeria Els procediments judicials eren molt durs, sobretot perquè els testimonis no aportaven proves. Ho feien a partir de rumors com “he escoltat que..; m’han dit que…”. Si aquests judicis s’haguessin celebrat en l’actualitat, hauria estat impossible condemnar qualsevol persona per bruixa. En aquella època les penes eren penjar les acusades a la forma i desposseir-les dels seus béns, tal com marcaven els tractats. Amb el pas del temps, la cacera de bruixes deixa d’estar perseguida penalment, però la creença va ser ven viva fins al segle XX.