Els pobres amb qui convivim i no veiem

Gent que vostè no ho diria, que ells no ho volen admetre, però que el món els cau a sobre. Sense acceptar-ho. Sense voler-ho. Evidentment sense haver-ho buscat. És el que es denomina pobresa invisible. Aquells pobres, potser entre cometes, però pobres al cap i a la fi amb qui convivim i que no veiem. Que no sabem veure o que no volen que els veiem. L’estigma de la pobresa és quelcom dur. És un cop doble. Ser pobre i ser descobert (o descobrir-se) com a tal. Una taula rodona al vestíbul del Consell General ha evidenciat aquesta tarda davant de la classe política andorrana -o una part important almenys- que al Principat cada cop hi ha més gent amb greus dificultats per arribar a final de mes, persones que malviuen sense que el seu entorn moltes vegades ho sàpiga. I que triguen molt, potser massa, a demanar ajuda. A acudir a Afers Socials o les ONGs i tot plegat encara ho complica més. La xerrada s’ha fet al vestíbul del Consell General. | CONSELL GENERAL El director dels centres de dia de la Creu Roja, Jorge Pérez; el sociòleg i vicepresident d’Unicef, Joan Micó; o el president de Càritas Andorrana, Amadeu Rocamora, n’han parlat obertament. Sense dades quantitatives. Sense xifres. Però amb noms al cap. Amb exemples reals. Gent que veuen anar a les seves institucions. Que amb més vergonya que una altra cosa, però amb muntanyes de dignitat, acudeixen a demanar ajuda. Suport. Són parelles que han deixat d’ingressar un dels dos salaris perquè han patit un accident, perquè un d’ells s’ha posa de baixa o perquè ha perdut la feina. Són famílies monomarentals o joves amb un per sota del mitjà, o parelles que es queden sense un dels dos sous per una baixa o una pèrdua de feina. I és que a Andorra viure només amb un salari diguem-ne normal comença a ser impossible. O ja ho és, vaja Són famílies monoparentals o monomarentals. Des del moment de la separació entren en un espiral de dificultats econòmiques. Per això, ara, hi ha parelles que trenquen però conviuen sota un mateix sostre. Malgrat detestar-se. Són joves que malgrat guanyar un salari substancialment per sobre del mínim, tot i ingressar 1.500, 1.600, 1.700 euros, han de continuar vivint a casa dels pares perquè sinó, no arriben. Perquè en cas contrari han de deixar de ser ells. I és que en aquest país, ha quedat clar, amb un únic sou diguem-ne normal no s’hi pot viure. Hi ha molta gent que deixa d’afrontar tractaments mèdics perquè no se’ls pot sufragar -ah!, però el tercer pagador no cal implantar-lo, no hi ha pressa!-. Es deixa d’anar al dentista o l’oftalmòleg per poder-se fer unes ulleres noves. Perquè si no hi ha prou misses per abonar la consulta, menys encara n’hi ha per adquirir els binocles nous. Un desastre. I això a Andorra. “A Andorra també hi ha pobres.” Però són dels invisibles. Persones de les quals mai no ho diria, i que ells tampoc mai ho haguessin dit. Però que han d’acabar acudint a Càritas, a la Creu Roja. A Afers Socials. Jorge Pérez, Amadeu Rocamora i Joan Micó han estat els intervinents en la taula rodona. | CONSELL GENERAL Perquè més enllà dels quatre milions que es dediquen a pensions de solidaritat o complementàries de la gent gran, es necessiten moltes més prestacions puntuals per poder fer front a certes coses que, en cas de no afrontar, de no poder abonar, et deixen al marge. T’exclouen. I potser no només t’exclouen a tu. També als fills. Perquè tu deixes de fer coses, però el teu fill tampoc no acudirà a anglès com ho havia fet. O a les classes de música. O a fer un esport extraescolar. I llavors es queda enrere respecte dels seus companys. I igual que aquell que necessita tapar una càries i no ho pot fer, quan vol remuntar queda tan enrere que refer el camí costa el doble. El triple. O potser més i tot. Per això Pérez, Rocamora i Micó han demanat als polítics, als legisladors, que es posin mans a l’obra, i que facin una radiografia real de quin serà el panorama a quinze o vint anys vista. I com es podrà afrontar. Amb una societat cada vegada més envellida, amb un habitatge insostenible, inabastable -perquè és més fàcil entrar en la pobresa si estàs de lloguer que no pas si tens una propietat-, amb uns joves que cada cop tenen més dificultats per poder deixar la casa dels pares. En fi, que a Andorra no hi ha pobres. No hi ha pobresa. I un colló de mico!