Qui va provocar a qui?

Hi hauria un element que seria decisiu: que els agents haguessin activat la càmera que duen (o haurien de dur) a la part frontal de l’uniforme. Però no, no hi ha cap gravació d’aquestes característiques. I davant d’això, sorgeixen els dubtes i les contradiccions entre els intervinents. La paraula de l’un contra la dels altres. Cert que la paraula dels agents val més, més encara quan, contràriament al que inicialment van indicar les fonts policials consultades, qui va acabar arrestat no és la primera vegada que té algun que altre enfrontament i compte pendent amb el cos. [related:articles:1] Però l’home nega de totes totes haver iniciat res. Clar que s’hauria esverat. Però, segons l’ara processat, hauria estat a conseqüència d’una primera reacció policial. El ciutadà, d’una quarantena d’anys i que sofreix alguna petita patologia mental, va ser detingut acusat de sengles delictes contra la funció pública, contra l’honor i contra la llibertat. Hauria insultat, cridat, amenaçat de mort als funcionaris. I durant un forcejament que tampoc no sembla del tot clar com va anar, l’arrestat hauria colpejat la mà d’un dels agents i s’hauria trencat la cadena del rellotge que duia. La Batllia va declinar condemnar per la via ràpida el detingut. I té previst, segons fonts judicials, ordenar algunes diligències, com ara alguna prova pericial en relació amb la salut mental de l’home en el marc d’una instrucció ordinària que s’allargarà un temps. L’autoritat judicial, com a mínim, pretén entendre fins on poden anar les reaccions del processat i quin pot arribar a ser l’abast de la seva conducta irada. I sí pot ser espontània o ha de respondre a algun estímul concret.