Un nou estel visible pel 2024

La nit del 12 de maig de 1866, l’astrònom irlandès John Birmingham observava el cel com feia habitualment, quan el temps ho permetia, des de l’observatori que havia construït a casa seva, a Millbrook Estate, en el comtat de Galway, al Nord-Est d’Irlanda. Aquella nit va ser el testimoni d’un esdeveniment extraordinari quan, en la constel·lació de Corona Boreal, va presenciar l’aparició d’un nou estel que ràpidament va esdevenir un dels més brillants del cel nocturn. Desprès de la seva aparició sobtada, Birmingham va notificar immediatament tant els mitjans de l’època com la comunitat astronòmica de l’època. Aquest nou estel, anomenat T Corona Borealis, ja era conegut, doncs amb la seva magnitud al voltant de 10 era fàcilment observable amb els telescopis de mitjans del segle XIX. Però ningú sabia encara de que es tractava d’una nova recurrent i que aquell 12 de maig, la llum de la seva explosió havia arribat a la Terra. El fet que esdevingués un objecte de magnitud 2, entre els objectes més brillants del cel nocturn, va facilitar que en aquell moment fos la primera nova de la historia a ser observada globalment i estudiada fins i tot mitjançant espectroscòpia. “Hem d’estar atents i observar curosament el nostre cel els propers mesos en direcció a la constel·lació de la Corona Boreal, una constel·lació que veiem fàcilment des d’Andorra, no gaire lluny de la d’Hèrcules, el Bover i l’Ossa Major. Qualsevol dia tornarà a ser visible la nova i podrem gaudir novament d’aquest espectacle efímer però que ens connecta a un gran cicle còsmic de vida i mort que ha acompanyat a la humanitat des de fa mil·lennis” Quan parlem de nova recurrent, de quin tipus objecte es tracta? En realitat no es un sol estel, sinó un sistema binari de dos estels, en rotació l’un al voltant de l’altre. El més gran i calent és un estel gegant vermell, com serà el nostre sol en les fases finals de la seva vida d’aquí uns 4.000 milions d’anys. En aquesta instant de la seva vida, l’estel ja no té prou hidrogen per cremar en el seu cor i comença a fusionar àtoms d’heli, el que provoca una temperatura superior en el seu interior i doncs l’expansió de totes les capes exteriors multiplicant per diverses vegades el seu diàmetre. El seu company és un estel nan blanc, més massiu que el gegant vermell. Aquest ja va cremar tot el carburant del seu nucli i només en queda un romanent massiu, fred i compacte. La força de la gravetat que exerceix el nan blanc fa que el material de les capes exteriors del gegant vermell estigui com xuclat cap a la superfície del objecte massiu i es formi al seu voltant un disc d’acreció similar al remoli que es forma al voltant del desguàs d’una banyera. A mesura que passa el temps i s’acumula més i més material, la temperatura i la pressió va augmentant fins que finalment, quan s’arriba a una massa critica, provoca una enorme explosió termonuclear. És el moment de la nova, el que va observar Birmingham i que va fer passar l’estel de totalment invisible a ull nu a ben brillant. L’enorme lluminositat de l’explosió es manté durant varies setmanes fins que finalment es dispersa l’energia i torna a desaparèixer per a qualsevol observador sense equipament. L’explosió també elimina gairebé tot el material acumulat a la superfície del nan blanc i re-inicia el cicle fins a tornar a arribar a la massa crítica necessària per l’explosió de la nova. En el cas de T Corona Borealis, això va passar altra vegada el 9 de febrer de 1946, quan de nou va esdevenir un dels estels destacats del cel nocturn. Aquest cas ja no va ser tant sorprenent, ja que era un estel força vigilat aleshores i s’havien observat fortes variacions de la seva lluminositat com a indicis de l’arribada del moment de l’explosió. Si entre 1866 i 1946 van passar una mica més de 80 anys, s’havia d’esperar que entre el 2025 i 2026 assistíssim de nou a l’espectacle de l’explosió de la nova i l’aparició de nou de l’estel en el cel que podem observar sense instruments. Però ja durant aquest 2023, s’estan detectant els canvis de lluminositat, similars als anteriors a 1946, indicadors de que l’explosió és imminent. En una revisió de les seves previsions, els astrònoms estimen ara que T Corona Borealis explotarà entre mitjans i finals del 2024, com ho anat fent regularment, cada més o menys 80 anys, almenys els darrers 2 milions d’anys. Representació artistica d’una nova recurrent en el moment de l’explosió. | David A. Hardy / AstroArt – STFC Tot i que Birmingham va ser el primer que oficialment la va detectar, el fet que T Corona Borealis esdevingui tant brillant que sigui visible per a qualsevol en el moment de la nova, ha permès que segurament ha sigut observat per molts al llarg de la historia encara que no sabessin de que es tractava. L’investigador Bradley Schaeffer, de la Louisiana State University, s’ha dedicat a recercar registres històrics a fi de trobar alguna traça escrita de la nova recurrent. En un article publicat recentment ha documentat les observacions del desembre del 1787 fetes per Francis Wollanston i de la tardor del 1217 per part del Abat Burchard, com a coincidents tant per posició com per temps amb les explosion de la nova. Encara queden segurament moltes traces històriques a analitzar, i Schaeffer espera que al trobar-les podrà determinar amb més precisió, que el que ens permeten les poques observacions actuals, el temps entre explosions i estudiar la seva regularitat al llarg dels segles. Hem d’estar atents doncs, i observar curosament el nostre cel els propers mesos en direcció a la constel·lació de la Corona Boreal, una constel·lació que veiem fàcilment des d’Andorra, no gaire lluny de la d’Hèrcules, el Bover i l’Ossa Major. Qualsevol dia tornarà a ser visible la nova i podrem gaudir novament d’aquest espectacle efímer però que ens connecta a un gran cicle còsmic de vida i mort que ha acompanyat a la humanitat des de fa mil·lennis.