“Deixo de ser la secretària general del SEP però no deixaré mai de ser sindicalista”

Plega satisfeta de la feina feta i sense cap mena de recança vers la resta de la junta. Ben al contrari, hi ha hagut bona entesa però ara necessita, Santos, “deixar de banda certs conflictes”. Ha intentat poder seguir però, diu, “he vist que no me’n sortiria” i comentada la situació amb la resta d’integrants de l’executiva han respectat escrupolosament la decisió. I ara hauran de posar en marxa els mecanismes per substituir la secretària general. D’entrada es pot fer remodelant l’actual junta i, en principi, sense ni tan sols incorporar cap membre nou. Però aquest és un pas que haurà de fer el comitè executiu amb els integrants que queden. Marisa Santos plega i ho fa, també, fent una crida a la mobilització. En un text tramès a l’Altaveu explica que “després de dos anys i mig al capdavant del Sindicat de l’Ensenyament Públic (SEP), anuncio el meu cessament del càrrec de secretària general per motius personals. Han estat dos anys molt intensos, treballant temes transcendents per al nostre cos especial tant amb el ministeri d’Educació, com amb el de Funció Pública, així com amb els grups parlamentaris”. “Em nego a pensar que els andorrans som una colla de conformistes. Penso que, independentment del color polític de cadascú, som un poble que té clar, si més no, allò que no vol. I quan ho té clar, sap sortir al carrer per clamar-ho” Explica la sindicalista que la feina ha estat “complexa, molt tècnica, i a voltes ingrata perquè no sempre s’obtenen resolucions positives”. Enumera la “carrera professional horitzontal, aVac, interinatge, processos de reclutament de personal, conflictes en centres educatius o neguits personals, projectes de creixement del sindicat, col·laboració amb la Plataforma Sindical i els cossos especials…” Assegura que marxa “orgullosa d’haver posat el meu granet de sorra, colze a colze amb un equip excepcional tant a nivell humà com professional, en la lluita per a la millora de les condicions laborals del meu col·lectiu, i de les condicions laborals i salarials del país”. I a partir d’aquí se centra en el clam més generalista. Més de crida a la participació en el bé públic. “Andorra no té una tradició de protesta com els països veïns. No som de manifestacions, no ens agrada massa significar-nos, ens fa patir rebre conseqüències negatives si ens expressem lliurement i pública, no tenim recursos per assessorar-nos, ni representants laborals que ens emparin en cas de necessitat per defensar els nostres drets… Així que sovint acabem lluitant sols, cadascú lo seu, i és tan difícil i sovint frustrant, que desistim. Per això crec fermament que la lluita sindicalista és un gran mitjà per generar canvi, a curt, mitjà i llarg termini, i que encara no en som prou conscients”. Es nega Santos “a pensar que els andorrans som una colla de conformistes. Penso que, independentment del color polític de cadascú, som un poble que té clar, si més no, allò que no vol. I quan ho té clar, sap sortir al carrer per clamar-ho. Amb la resta dels companys de la Plataforma Sindical, amb qui també he tingut el plaer de treballar aquests últims anys, sovint lamentem el poc quòrum que reben els actes de protesta que s’organitzen. I tanmateix, molts hem sortit al carrer pel tema de l’habitatge digne. Manifestació històrica. Les coses estan canviant, poc a poc. Hi ha esperança”. I conclou: “Deixo doncs de ser la secretària general del SEP, però no deixaré mai de ser sindicalista. No deixaré mai de lluitar, des de la meva parcel·la, per allò que és de justícia per mi i per tots els ciutadans d’aquest país. I espero que pas a pas, aquesta lluita esdevingui part de l’ADN de la població andorrana. Perquè, com diu el nostre escut, junts, som més forts.”