“Gestionar un no és molt difícil”

Té una gran capacitat d’organitzadora i es considera “una malalta de l’excel”. Un cop cursat el batxillerat a l’Escola andorrana de la Margineda va endinsar-se en l’única opció que anhelava per al seu futur professional: el món del teatre. Amant de les pel·lícules de Tim Burton i de les cançons de Madonna, es va dedicar a practicar el kickboxing que va haver de deixar per manca de temps. Com va decidir ser actriu? De petita era d’aquelles nenes que els pares diuen que tenen molta imaginació, que són molt creatives i que imiten personatges de pel·lícules o construint relats de coses que passen per casa. Els meus pares van decidir canalitzar aquesta creativitat o imaginació apuntant-me a teatre, una cosa que ni m’havia plantejat. La meva mare va dir que havia de triar una activitat extraescolar i la meva mare va dir que podia ser el teatre. Un cop a l’Aula de Teatre vaig descobrir el món de la interpretació i tot allò que feia de petita es podia professionalitzar però no m’havia plantejat que això es podia estudiar. Alguns dels companys de l’aula es volien presentar a l’Institut del Teatre i vaig decidir anar-hi. Vaig veure que era una carrera i vaig decidir que s’hi estudiava seria actriu. Per sort vaig poder entrar a l’Institut perquè, de fet, no tenia una pla B. Tria una feina que és complicada i on és molt difícil consolidar-se. És molt complicada i has de tenir el cap molt ben moblat si vols tenir-ho tot molt clar perquè som les persones a les que més diuen que no i gestionar un no és una cosa molt dificil. Cal molta psicologia en aquest tema perquè és molt important. S’en parla poc però cal remarcar que treballes amb tu mateixa i això, a vegades, pot generar molts conflictes i inseguretat. És una professió en què has d’aprendre a gestionar-te en tots els àmbits professionals i personals. “Ara que tinc 30 anys penso: quina oportunitat tan xula que vaig tenir amb ‘La Pista'” Va debutar amb un espectacle realment complicat com ‘La Pista’ una adaptació teatral de ‘Danzad, danzad malditos’, la pel·lícula de Sydney Pollack, estrenada el 1969. El muntatge va funcionar molt bé i van fer molts bolos. ‘La Pista’ va ser començar amb un esperit de donar-ho tot. En aquell moment necessitèvem reivindicar la nostra manera de fer teatre. Vam tenir l’oportunitat de crear una companyia i d’explicar les coses com volíem. Va ser amb la companyia Menú Teatre, que va sortir d’uns quants alumnes de l’Institut del Teatre. Ens van donar la beca Despertlab de la sala Atrium de Barcelona i ens va produir el Teatre Gaudí. Ens va tocar el primer premi. Vam estar quasi dos mesos en cartellera i vam fer gira per Catalunya. De cop i volta estàvem en un espectacle molt exigent i físic amb l’estrena a Barcelona. Ja fa deu anys. És un espectacle on estàvem tota l’estona ballant. Començaven amb molt ritme i al final estàvem tots cansadíssims. Va ser una passada. Amb la mateixa companyia vam fer un altre muntatge i després tots vam tirar per una altra banda. Ara que tinc 30 anys penso quina oportunitat tan xula que vaig tenir. Després van venir coses com ‘L’esfondrament de la casa Usher’ dirigida per Pablo Ley en el Teatre I+D d’Eòlia, ‘Motxiles’ o posant-se a la pell de la pintora expressionista alemanya Gabrielle Münter al Museu Carmen Thyssen Andorra . Es considera una actriu eclèctica? No sé si és caràcter eclèctic o dificultat de dir que no i després quan t’hi trobes dius ‘¡Dios dónde me he metido!’. ‘L’esfondrament de la casa Usher’ és la història de dos germans, Roderick Usher i Lady Madeline, víctimes d’una estranya malaltia que fa que la mort sobrevoli en tot moment l’escena. La història l’explica un amic de la infància de Roderick amb qui manté llarguíssimes converses. Vaig tenir la sort de treballar amb el Pablo Ley i vaig estar sola amb ell en aquest monòleg treballant amb allò que aportava jo com a personatge amb la meva veu i amb el meu físic. La Gabrielle Münter va servir per reivindicar la seva figura que va ser més de musa que d’artista. Era una excusa per donar veu a la seva faceta de creadora. “D’ajudant de direcció de ‘Els Pastorets’ vaig aprendre moltíssim” Sempre que pot participa en muntatges i espectacles a Andorra, com ‘Els Pastorets’. Va ser dos anys ajudant de direcció. La Cris [Cristina Pericas] que estava com a directora em va proposar ser la seva mà dreta. I vam muntar un musical i no m’imaginava que estaria immersa en un musical. Va agradar molt i vaig aprendre moltíssim. Va sortir bé i va ser una altra d’aquelles ocasions en què no saps dir que no i després em trobo en un ‘berenjenal’ increïble. El setembre té dos rodatges a Andorra. Un és ‘La Dama Blanca’ que dirigeix el David Haro i l’altra una cosa que es porta molt en secret. Rodem la segona part de la Dama Blanca i l’altra és una cosa de la qual el director no ha volgut comentar encara res.