Futur incert, acords inestables i canvi

Incertesa és una de les paraules més utilitzades per descriure el futur que podem preveure. Tot s’ha complicat molt, i els canvis són tan constants i ràpids que el terme innovació s’ha convertit en una constant infinita. Sembla que som la generació de la transició a una nova era, la de la revolució tecnològica. Els grans canvis històrics sempre impliquen temps i impacte transformador principalment perquè, per molt ràpid que evolucioni la tecnologia els tempos de les persones són uns altres i aquesta asincronia comporta desajustos com una gran resistència als canvis, incomprensió social i gran dificultat en la presa de decisions entre altres. Llegia fa uns dies un escrit d’en Genís Roca, expert internacional en la transformació digital, definia de forma sintètica els grans reptes sobre aquests canvis que no podem evitar i que ens fiquen en un curtterminisme exasperant que fa que tan bon punt tanquem una qüestió s’hagi de tornar a obrir perquè algun aspecte, factor o fins i tot la totalitat ja ha canviat. Això, per exemple, ho veiem en l’àmbit legislatiu i normatiu on els canvis normalment són feixucs per intentar adaptar el que és vell al que és nou i novament el que és nou per allò que ja ha canviat. Al nostre país tenim la capacitat de ser relativament ràpids en canviar la norma quan cal – també som capaços d’endarrerir-ho molt – però, la velocitat de la implementació no és la mateixa i això provoca disfuncions importants en l’aplicació afectant directament als ciutadans. “Aferrar-se a no voler canviar res és negar-se a l’adaptació als canvis inevitables. De fet, la nostra història és la d’haver sabut canviar les coses a temps precisament per mantenir la nostra independència durant segles, canviar les coses perquè res no canviï” Sovint, els mateixos treballadors públics no poden donar cap resposta a les consultes fetes per manca de temps per disposar d’una interpretació clara de la norma que s’ha d’aplicar, i la resposta de “si no esteu conforme podeu fer un recurs” és més habitual del que hauria de ser. Aquesta és una conseqüència directa de la velocitat del canvi en el nostre dia a dia. El que abans eren planificacions estratègiques a llarg termini ara són plans d’acció de curt termini, dinàmics, flexibles i adaptables als canvis. Fins i tot l’acord d’associació amb la UE se li diu “dinàmic”. I aquí és a on hi ha qui pensa que millor no, que no volem sorpreses i que tot el que signem sigui estable no sigui que tinguem canvis imposats que no ens vinguin bé. Una molt mala lectura del que implica una negociació d’aquestes característiques en un món cada cop més canviant i on el dinamisme de la norma per totes les parts serà necessari. Aferrar-se a no voler canviar res és negar-se a l’adaptació als canvis inevitables. De fet, la nostra història és la d’haver sabut canviar les coses a temps precisament per mantenir la nostra independència durant segles, canviar les coses perquè res no canviï. Les negociacions inclouen un comitè mixt on poder fer les aportacions i esmenes necessàries a aquella norma de la UE que contínuament s’ha d’adaptar als canvis igual que nosaltres i tot mantenint la nostra sobirania en determinar el text de la norma des del nostre Consell General. També és voler tancar els ulls a obtenir un acord amb un organisme que també li marca normes als nostres dos països veïns els quals tenen més tendència a vetllar pels seus interessos que no pas pels nostres, com tots els estats, oferint-nos una taula de debat multilateral on defensar els nostres interessos, cosa que ara no podem fer. Moure’ns cap al futur accedint a les oportunitats i eines que una estructura com la UE ens ofereix no serà el mateix que fer-ho sols. Davant de la incertesa i de la necessitat la col·laboració transparent i responsable amb institucions capdavanteres és molt necessària per no quedar-nos aturats en un futur molt més immediat del que voldríem, però que ja ha arribat.