La fulla i el paquet de tabac

Aquell dia es va tancar un projecte iniciat, una idea visionària, durant el consolat de Josep Maria Felipó (1983-87) i que va culminar amb el de Ricard Riba -pare de l’actual ministra d’Exteriors, Imma Tor- que va dirigir el comú entre 1987 i 1995. El cònsol menor era Josep Maria Cairat que també va ser conseller d’obres amb Felipó. “Aleshores es va treballar l’estructura i els tancaments i quan nosaltres vam arribar, ho vam acabar”. Els responsables del projecte van ser Josep Maria Gutiérrez i Pere Riera. La idea s’inspirava en el desaparegut Centre de Cultura Laurèdia, que havia existit en un local al costat de l’església i que generava molta activitat: allí havien nascut, per exemple, l’Esbart Laurèdia i la Coral Rocafort. Fins l’obertura del nou espai, va ser l’edifici del Molí -actual seu del comú i del ministeri de Relacions Institucionals, Educació i Universitats- el que va acollir els actes i l’espai de les entitats. En un edifici annex hi havia una piscina coberta que després del seu tancament es va convertir en un aparcament de vehicles comunals. Entre els primers inquil·lins hi havia l’Escola d’Art, que s’hi va traslladar des de l’edifici del Molí En un principi, va ser Govern qui es va fer càrrec de totes les despeses però dos anys després es va arribar a un acord mitjançant el qual seria el comú qui assumiria el cost econòmic de la instal·lació a canvi de la cessió del camp de tir de la Rabassa que acolliria aquesta disciplina durant els Jocs dels Petits Estats de 1991. El gran dubte que es va plantejar durant la construcció del centre seria si tindria prou ocupació i activitats. “S’hi va treure bon rendiment aviat”, assegura Cairat. Entre els primers inquil·lins hi havia l’Escola d’Art, que s’hi va traslladar des de l’edifici del Molí. Entre les segones, la biblioteca, que va obrir el 20 de gener de 1993. També es va arribar a un acord amb l’empresa Cassany per aprofitar el Rocafort com a sala de projeccions i perquè Sant Julià recuperés el cine, i de seguida, va arribar el teatre. La funció inaugural va ser ‘Un xou ben viu’ de Lloll Bertran. La primera directora de Cultura laurediana, Teresa Areny encara manté contacte amb ella i assenyala que el segon espectacle que es va poder veure va ser de la companyia Vol Ras. Una de les parts que va quedar més malmesa del centre. Abans d’accedir al càrrec, Areny, nascuda a Sant Julià de Lòria, estudiava i treballava a Barcelona. Mentre no es va crear la figura de directora, la cultura era competència del conseller del ram. “Quan pujava a casa veia com l’edifici anava creixent i pensava com m’agradaria de treballar-hi. Vaig parlar amb el conseller de Cultura que era el Joan [Nito] Vergés perquè em deixés visitar l’edifici”. Poc després va sortir l’edicte de cap de Cultura, s’hi va presentar i el va guanyar. El primer encàrrec que va rebre va ser dotar de contingut un edifici que ja havia aixecat la curiositat dels lauredians, especialment per la façana. El centre cultural s’ha convertit també, amb la plaça de la Germandat, en el centre neuràlgic de la parròquia La tèorica fulla de llorer i la suposada finestra de la cultura ideades per un dissenyador de Barcelona es van convertir ràpidament pels parroquians en una fulla i un paquet de tabac com si fos homenatge a la tradició del poble en el seu conreu i elaboració. Curiosament, però, aquest disseny va aconseguir reconegut premi internacional per la seva representació de la cultura. El centre cultural s’ha convertit també, amb la plaça de la Germandat, en el centre neuràlgic de la parròquia. Per Cairat, va des de l’església fins a la plaça Laurèdia. Malgrat el bon funcionament sempre hi ha alguna cosa que grinyola. Per Areny és la representació de ‘Quartet’ amb Anna Lizarán i Lluís Homar que no va tenir l’acollida esperada. Dirigida per Ariel García Valdés. Era una versió actualitzada de Heiner Müller de ‘Les amistats perilloses’ de Choderlos de Laclos. Per Cairat, va ser una exposició de joieria que va tenir un cost molt alt i poca repercussió. Bastides en una de les sales del centre. Tots dos coincideixen, a nivell d’estructura, amb el muntacàrregues. Cairat reconeix que es van equivocar posant-lo a la part posterior de l’edifici. “Cada vegada que s’utilitza s’ha de tallar la circulació a l’avinguda Francesc Cairat”. Areny, per la seva banda, ja ha parlat amb la cònsol menor, Mireia Codina per saber si amb la reconstrucció es pot variar la ubicació del muntacàrregues. La ubicació del muntacàrregues va ser l’únic aspecte negatiu de la construcció També recorden amb tristesa la matinada de l’incendi ja que per Areny “va ser com perdre una part de la família”. Va ser la responsable del centre durant nou anys fins el 2001. Fa esment a ‘Els Pastorets’ i a les temporades de teatre conjuntes amb Andorra la Vella que es van posar en marxa l’hivern de 1993 amb la representació a l’Auditori Claror de ‘La extraña pareja’ amb Joan Pera i Paco Morán. Pel que fa a ‘Els Pastorets’, la primera funció es va fer el Nadal de 1994. Areny té molt clar que sense el centre cultural no s’haurien recuperat com també es recuperarà, i a ple, rendiment l’edifici i el seu interior. Aquell de la fulla i el paquet de tabac.