Visibilitzar la urticària crònica

L’1 d’octubre se celebra el Dia mundial de la urticària crònica amb la finalitat de conscienciar el món sobre aquesta malaltia de la pell, ocasionada per l’al·lèrgia a aliments, medicaments o altres agents externs i que genera trastorns psicoemocionals en les persones que la pateixen.
 Aquest dia va ser creat per iniciativa de l’Associació d’Afectats d’Urticària Crònica (AAUC) amb la finalitat de conscienciar d’aquesta patologia de la pell. Una malaltia que afecta el 20% de la població mundial, sobretot dones. En el meu cas, la meva patologia, urticària per pressió, és una forma poc comuna d’urticària física, un subconjunt de la urticària crònica, que es presenta amb angioedemes interns als llocs on s’ha produït una força o pressió. És una malaltia minoritària i autoimmune, que la pateix 1 persona de cada milió. Quina sort la meva! Els angioedemes apareixen entre les dues i les 12 hores després d’haver aplicat una pressió (roba interior o de vestir, estar dormint, estirada, o dreta, tallar o preparar el menjar, etc). 
Quan em van diagnosticar la meva major preocupació era: “com serà la meva vida a partir d’ara?
” La part emocional juga un paper molt important en la urticària, com en moltes patologies. 
Aquesta malaltia afecta la nostra qualitat de vida. És desesperant veure el teu cos ple de marques, picor o angioedemes interns (que no es veuen com és el meu cas), un dolor que no es calma amb res, una sensació insuportable.
 És frustrant no saber com t’aixecaràs l’endemà o fins i tot si no ho podràs fer pel dolor, una cosa normal, en una situació com la meva. 
 Havia d’acceptar moltes coses que no voleu sentir. 
Vaig arribar a prendre decisions dràstiques en el seu moment, ja que la sensació que tenia era estar morta en vida. 
Molts pensareu que és una barbaritat el que estic dient, però que et diguin, com va ser el meu cas, amb 36 anys tot el que no podia fer… acabaria abans explicant el que sí puc fer, que resumint, i en el cas d’una persona jove, és viure un infern en vida. “Aquesta malaltia afecta la nostra qualitat de vida. És desesperant veure el teu cos ple de marques, picor o angioedemes interns, un dolor que no es calma amb res, una sensació insuportable” L’any 2015, quan va començar tot, era molt jove per sentir tot el que em deien i no tenia suport. La meva malaltia era molt poc coneguda i no hi havia cap ajuda grupal a Andorra. Els meus especialistes són a Barcelona. Però he d’agrair l’ajuda que vaig obtenir per part dels meus metges (Andorra i Espanya). Burocràticament ho vaig passar molt malament. Això va ser el que més mal em va fer, em va destruir per complet. No puc ficar tothom al mateix sac, però la meva malaltia va empitjorar i molt amb tanta paperassa i visites que no van ajudar en res.
 Perquè se’n facin una idea, voldria dir-los que la Covid, per a mi, va ser la fugida perfecta de la societat.
 L’any 2022 vaig conèixer l’AMMA (Associació de malalties minoritàries d’Andorra). Gràcies a ells, vaig veure un raig de llum al final del túnel. Un grup on em van ajudar molt. És ben cert que cadascú pateix diferents patologies, però al final, és el fet de fer suport i veure que tots, a la nostra manera, patim de diferents formes, però ens podem ajudar. Qui necessiti informació no dubteu a buscar-los! Us explicaré també la meva situació actual: he perdut musculatura, no continc el sistema urinari, no puc fer exercici físic ni recuperació perquè és fer pressió, esternudar o tossir em provoquen ofec… No puc, no puc, no puc… i així contínuament.
 En fi, que és una malaltia i que cadascú ho pateix de manera diferent. La Cristina pateix urticària per pressió i li apareixen marques com les de la imatge. És ben cert que mai no es pot perdre la fe, ni les ganes de continuar endavant. Però sí tens dret a caure i aixecar-te al teu ritme. 
Deixem als metges que porten bata dir als pacients el que han de fer. No diguin a ningú pel carrer “jo si fos tu, jo vaig fer allò, això t’aniria bé…” Ja pago psicòleg, psiquiatre i els meus metges (no sé què faria sense l’ajuda de la CASS!) Tingueu en compte que no sabeu el que l’altra persona viu. I mai es viu igual.

 Poden ajudar les persones amb aquesta malaltia preguntant si necessiten alguna cosa o estant al seu costat, encara que no entenguin què se sent.
 Aquestes malalties són molt solitàries, i quan són minoritàries és molt més difícil.
 Sé què és estar envoltada de gent i sentir-me sola en un pou fosc. Però no s’entén perquè no saps què és si no has passat per alguna cosa semblant o et trobes en aquest pou, del qual, us prometo, tots volem sortir.
 Tant de bo no existís aquest dia marcat al calendari, significaria que existeix la cura, alguna cosa que tots desitgem que passi. Però fins aleshores fem difusió d’aquesta malaltia i que no és fàcil per a ningú, ni pacient ni familiars ni amics passar per tot aquest procés.