Absolen d’estafa un empresari que va cobrar a Andorra comissions excessives per una obra a Algèria

OHL és una constructora espanyola que està vinculada a la família Villar Mir, a través de la mateixa societat que ara està darrere de la construcció de dues torres a prop de la rotonda de la Dama de Gel. El cas que va ser inicialment enjudiciat el 2021 deriva del 2007. OHL va fer un contracte per valor de 18.300.000 euros, dels quals n’abonaria 4.200.000 al representant de la constructora a Algèria a través d’una societat panamenya que l’home tenia i amb la qual operava a Andorra. L’empresa va acusar el seu representant a Algèria d’un delicte d’estafa per, suposadament, haver inflat el contracte per poder-se’n quedar una part. Alternativament, si no se’l considerava autor de l’estafa, creia l’acusació particular que se l’havia de condemnar per apropiació indeguda. La sala penal de l’Audiència nacional espanyola el va absoldre inicialment en considerar que no es donaven els elements del tipus, entre els quals l’engany és fonamental. L’acusació particular va recórrer contra la decisió inicial i la sala d’apel·lacions de l’Audiència espanyola va estimar el recurs. El Suprem raona que havent l’acusació particular acusat d’estafa l’empresa i, de forma alternativa, considerant que si no es donava el primer motiu, que se’l penés per apropiació indeguda, conclou el tribunal que ha de prevaldre el dret a la defensa i davant la manca d’acusació pel delicte d’administració deslleial s’acaba absolent l’empresari Per aquest motiu se’l va condemnar com a “autor d’un delicte continuat d’estafa a la pena de cinc anys de presó i multa de nou mesos amb una quota diària de 50 euros, amb l’accessòria d’inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu; i com a autor d’un delicte de blanqueig a la pena de dos anys de presó i multa de 3.486.671,58 euros. Se li imposa la inhabilitació especial per a l’exercici de la indústria o el comerç durant el termini de 3 anys, i com a accessòria la inhabilitació especial per al dret de sufragi passiu durant. el temps de condemna”. A banda d’això també se’l va condemna al pagament “de les 2/6 parts de les costes de la primera instància incloent-hi les de l’acusació particular”. Això sí, es manté l’absolució pel delicte de corrupció entre particulars i es declara d’ofici 1/6 part de les costes. També estava acusada la dona de l’empresari, que va continuar absolta pels delictes d’estafa, corrupció entre particulars i blanqueig. I es declaren d’ofici 3/6 parts de les costes de la primera instància. En concepte de responsabilitat civil, el condemnat havia d’indemnitzar OHL amb la quantitat de 4.280.106,96 euros, més els interessos legals. I es va acordar el comís de les quantitats que es trobessin en els comptes corrents de Banc Sabadell d’Andorra a nom de la panamenya Edmonton Overseas. El condemnat en segona instància va recórrer en cassació davant el Suprem i aquest, de forma definitiva, absol l’home. En certa manera evoca els raonaments de primera instància. “Com es pot apreciar, la sentència que va absoldre l’acusat va considerar que els fets no podien constituir un delicte d’estafa, en vista de la manca d’acreditació probatòria que demostrés que el pagament de les quantitats amb què es va lucrar l’acusat va tenir com a causa una maniobra enganyosa que va determinar el consentiment prestat per al contracte de prestació de serveis estratègics, logístics i de relacions públiques en el marc del projecte que OHL desenvoluparia a Algèria”. En certa manera, diu l’Alt tribunal, com que l’acusat era el màxim representant de la constructora a Algèria, seria com si s’hagués enganyat a ell mateix. I després afegeix que “l’acusat va enganyar l’empresa per a la qual treballava està fora de qualsevol dubte. Però no n’hi ha prou amb aquest engany que va estar present en el procés de negociació per entendre que concorre un delicte d’estafa. L’engany no va ser la causa determinant de la prestació d’un consentiment viciat per part d’OHL, sinó l’exemple emblemàtic d’un acte de deslleialtat que té al codi penal un nom propi: administració deslleial prevista i penada a l’art. 252. No tot engany lucratiu pot ser qualificat com a constitutiu d’un delicte d’estafa”. Llavors analitza si hi pot haver una tesi alternativa, si es pot condemnar per administració deslleial, però el Suprem raona que havent l’acusació particular acusat d’estafa l’empresa i, de forma alternativa, considerant que si no es donava el primer motiu, que se’l penés per apropiació indeguda, conclou el tribunal que ha de prevaldre el dret a la defensa i davant la manca d’acusació pel delicte d’administració deslleial s’acaba absolent l’empresari i, en conseqüència, si hi havia diners encara bloquejats a Andorra s’hauran de ‘descongelar’.