Andorra a l’ONU: del télex al Whatsapp

“Era un moment de molta efervescència. En dos mesos, des de l’aprovació de la Constitució fins a l’entrada a l’ONU passen moltes més coses, com la firma del tractat trilateral amb Espanya i França. Un moment que va acabar sent el tret de sortida per l’Andorra que coneixem avui”. Amb aquestes paraules ha definit Jordi Cinca, secretari general del Govern d’Òscar Ribas Reig, el moment previ a l’adhesió d’Andorra a l’ONU. “Un moment que va acabar sent el tret de sortida per l’Andorra que coneixem avui”, ha explicat Jordi Cinca “La Constitució o l’entrada a l’ONU no van canviar la història, no ens van fer diferents, però a vegades calen moments que ho consolidin i aquests ho van ser”, ha assegurat. Cinca ha afirmat que ningú tenia dubtes del pas que es volia fer, “per això va anar tot tan ràpid”. El 2 de juny del 1993 el Govern decideix demanar l’adhesió. El 24 de juny ja es va anar a Ginebra a reunir-se amb el secretari general i el 8 de juliol se’ls notifica que el Consell de Seguretat havia aprovat recomanar a l’assemblea aprovar l’adhesió. “És un ritme de bogeria. Es van alinear tots els astres”, reconeixia. Vist des d’ara el procés pot sembla senzill, però “veient com és ara el ministeri d’Exteriors i com era llavors que anàvem amb un esclop i una espardenya…”. I és que tot just s’havia nomenat el ministre feia quatre dies i tenia, com aquell qui diu, només una becària per ajudar-lo. Però potser l’exemple més clar per adonar-se de com anava tot, va ser el sistema de notificació emprat per informar de la resolució afirmativa sobre l’entrada d’Andorra a l’ONU: “Pot semblar prehistòric, però ens ho van notificar per télex!”, s’ha exclamat qui va ser el secretari de Govern. Això era el 8 de juliol i l’endemà mateix, per telèfon, el secretari general de l’ONU els informava dels 7 punts que havien de complir: fixar una data pel discurs; portar l’himne i la lletra per poder-lo incloure a la seva biblioteca; se’ls permetia fer el discurs en la llengua pròpia, però llavors calia portar una persona per ajudar els traductors i portar el discurs per escrit en un dels idiomes oficials de l’organisme; la delegació només podia estar composta per un màxim de 5 persones, havien de portar la bandera per poder-la hissar i donar-los les seves característiques i les de l’escut perquè poguessin fer-ne producció i finalment, qualsevol cosa que calgués comunicar, per fax. Realment, tot d’una altra època! O com ha admès Cinca: “poc glamur i poca sofisticació, però va ser així”. Per parlar del discurs, aquell que tothom recorda, ha faltat la peça més important: Òscar Ribas. Ell va fixar els punts més importants que havia d’incloure i va comptar amb un excompany d’universitat per traçar-ne el primer esborrany: Francesc Sanuy. “El guió el va gestar el cap de Govern hi havia una clara voluntat de fer conèixer al món que no érem uns nouvinguts, que teníem més de 700 anys d’història, que som petits però que tenim coses a dir i després ell tenia molt interès en recordar que som un país d’acollida”, ha recordat Cinca. La història va tenir poc glamur i poca sofisticació, però demostra com es feien les coses en aquell moment I la recepció per part de la resta de països. Allí “tot va ser molt formal i la delegació andorrana anàvem a toc de pito”, ha exemplificat. La transcendència, en canvi, va ser molt més notòria aquí, també per l’impuls donat per la “sobreexposició” del discurs que en va fer la televisió catalana. “Ells en podien treure rendibilitat perquè era en català. No era la nostra voluntat però és veritat que li va donar molta difusió”, ha apuntat Cinca. I del poc glamur del moment també n’ha pogut parlar Juli Minoves. En aquell moment un estudiant que havia acabat els exàmens doctorals a la Universitat de Yale. A la sortida del discurs, Ribas li va encarregar “que em cuidés una mica de tot això”. La seva resposta: “durant el mes d’agost faré un informe de com posar en marxa la missió”. I així es va convertir en el conseller encarregat dels negocis. “És com un ambaixador quan no hi ha ambaixador”. Analitzava tot el que hi havia, anava a les cabines telefòniques i trucava al ministre per demanar com s’havia de votar. A ell li va tocar lidiar fer entendre a l’ambaixador francès l’abstenció d’Andorra en la votació sobre l’illa de Mayotte. El 1994 es va haver de córrer a muntar la missió, just en tocar-los la representació del grup d’estats de l’Europa Occidental a més d’Estats Units, Canadà, Nova Zelanda i Austràlia. “Jo anava de casa a la seu de l’ONU”, ha recordat Minoves, qui gràcies un contacte de la universitat va trobar un espai en un pis per encabir-hi la seu. L’1 de juny assumien la presidència amb un fax i poca cosa més. “Però va sortit tot relativament bé”. Òscar Ribas va encarregar a un joveníssim Juli Minoves que es fes càrrec d’articular la primera missió a l’ONU I amb els anys, l’experiència, l’aprenentatge i la modernitat. “Jo ho vaig tenir molt fàcil. Em vaig trobar un despatx estupendo, tot organitzat i ja teníem Whatsapp”, ha bromejat l’actual representant permanent d’Andorra a l’ONU, Elisenda Vives, que ha reconegut, però, “que els valors i les idees són els mateixos”. Vives ha insistit que ser a l’ONU és “absolutament imprescindible” perquè és l’espai on s’estableixen diàlegs i crea recursos. “És una fàbrica d’idees i en podem recollir molts rèdits”, ha garantit. Per contactes tots tres han coincidit a situar-lo com un espai de primera, perquè “amb pocs recursos tens accés a tot el món”. A més, dona credibilitat i tot recordant Ribas, Vives ha destacat que “hi podem aportar la nostra manera de fer, que ens sabem expressar a través de les paraules i no de les armes”. Tot avantatges, si els fem cas. Aquell espai on la petitesa es fa gran, on Andorra té el mateix poder que els Estats Units i on es demostra que la cooperació és l’única forma de sobreviure. I que vinguin 30 anys més!