Feminisme necessari

Aquest dissabte, 25 de novembre, era el Dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones. Aquest és un dia per reivindicar, per visibilitzar la forma més extrema de la discriminació envers les dones, les formes violentes, i per a reclamar mesures per a eradicar-la. Al nostre país, segons dades del ministeri d’Afers Socials, en el que portem d’any 2023 (de gener a octubre), el Servei d’Atenció a les víctimes de la violència de gènere (SAVVG) ja hauria atès 261 víctimes. El que fa preveure que, fins a finals d’any, ens podem moure en les xifres que ja venen essent habituals des del 2019, al voltant de les 300 dones que finalment acaben acudint a aquest servei. Aquesta xifra es posa en context si sabem que només una petita quantitat de les dones maltractades busquen l’auxili institucional. En xifres de Nacions Unides, menys del 40% de les dones que pateixen violència busquen algun tipus d’ajuda (i d’aquestes, la majoria acut a família i amics), i menys del 10% acaben formalitzant denúncia. “La violència de gènere és la forma més extrema de la desigualtat entre homes i dones, desigualtat que es va alimentant de les petites discriminacions. Cal que entre totes i tots eradiquem, sobre el paper dels textos legals però també de forma efectiva en la nostra societat, totes les expressions d’aquesta desigualtat perversa” Seguint en clau de les xifres de l’ONU (ja ens agradaria tenir aquestes dades macro pel cas d’Andorra, però calen estudis específics respecte dels que no disposem), una de cada deu dones (des dels 15 anys) de la UE ha patit ciberassetjament. Més de cinc dones moren cada hora al món a mans de l’entorn familiar. En general, sense incloure l’assetjament sexual, una de cada tres dones ha patit violència física o sexual almenys una vegada a la vida. Si fins i tot el canvi climàtic (en zones afectades per catàstrofes naturals augmenten les dades de violacions, tràfic de dones o venda de nenes per a matrimonis forçats), o la Covid-19 (fenomen que també hem observat a Andorra, amb el rècord de víctimes ateses pel SAVVG durant l’any 2020), empitjoren les dades de la violència de gènere. La reflexió que vull plantejar amb aquesta opinió d’avui és que, amb aquestes dades a sobre la taula, com és possible que hi hagi ‘senyors’ que encara qüestionin la necessitat del feminisme? En els meus 47 anys de vida, he participat d’una evolució social que, en el meu cas, inclou quatre generacions familiars. Si comparo l’autonomia i l’empoderament de les meves àvies, és abismal la diferència amb el que tenen avui les meves filles. Però n’hi ha prou? Veient, sense anar més lluny, les xifres de la violència de gènere crec que la resposta és òbviament que no. És cert que avui les dones tenim més oportunitats que tres generacions abans i també un dret a la igualtat davant la llei pacíficament reconegut, almenys en l’entorn europeu. Però també és d’una certesa absoluta que els qui creiem en la igualtat real i efectiva entre dones i homes, ens hem de partir el llom per a continuar trencant els esquemes, heretats al llarg de tota la història, que atribueixen als homes una jerarquia i dominació sobre les dones que no té cap sentit ni raó de ser. La violència de gènere és la forma més extrema de la desigualtat entre homes i dones, desigualtat que es va alimentant de les petites discriminacions. Cal que entre totes i tots eradiquem, sobre el paper dels textos legals però també de forma efectiva en la nostra societat, totes les expressions d’aquesta desigualtat perversa. Per responsabilitat, no consentim aquestes actituds d’odi contra els qui volem que les filles, netes, besnétes… del futur ho vagin tenint cada cop més fàcil. Només cal veure les dades per saber que estem encara molt lluny d’una societat igualitària, on les diferències entre ambdós sexes/gèneres, siguin una oportunitat i no un motiu per manllevar-la.