Casat amb Canillo

Segurament que alguna cosa temia el capellà quan ha arribat a l’esplanada, ara degudament urbanitzada, de l’esglesiola del Tarter, i ha vist càmeres i gent que potser en altres ocasions no haurien estat a missa. Per molt que fos Sant Pere. Però mossèn Ramon ha fet la missa com la tenia prevista. Amb aquella veu a voltes apagada, a voltes enèrgica. Amb bona part de l’eucaristia amb els ulls tancats. I amb els càntics del Grup Sardanista Montserrat de Lleida (que celebra cinquanta anys i en fa quaranta que passa les colònies d’estiu a l’aixopluc del capellà de Canillo). Mossèn Ramon tenia previst parlar dels seus seixanta anys de sacerdoci. I les tres grans pedres ha sustentat la seva vida. Un moment de la missa a Sant Pere del Tarter. Bellcaire d’Urgell, on va néixer (1939) quan encara el poble estava sumit en la destrucció per la guerra civil espanyola. Organyà, on va començar la seva trajectòria com a capellà i on ja va muntar els primers campaments i altres gresques, com ensenyar català quan estava prohibit. I Meritxell, la seva gran referent des que el 1966 va ser destinat a Canillo. I a Canillo, a contracor, tot s’ha de dir, va anar. Tres pedres i una gran obra: AINA. Una casa de colònies única. Un projecte personal no exempt de dificultats tal i com ha recordat el cònsol menor de Canillo, Marc Casal, que ha estat l’encarregat de versar l’agraïment de tota la parròquia per la dedicació del mossèn. Tota una vida dedicada a Canillo. TRAJECTÒRIA Rossell ha aprofitat l’homilia per repassar alguns detalls de la seva trajectòria, des que el bisbe Ramon Iglesias Navarri el va ordenar a la Pobla de Segur. Més que repassar la trajectòria, en la missa el que ha fet és lloar l’amor, l’estima que després la ciutadania li ha demostrat a ell. Avui i sempre, de fet. “L’amor és la clau de la vida”, ha deixat anar per admetre que a Canillo hi ha passat moments de tot. D’alegries i de tristors. D’errors i de fracassos. Però que amb amor tot es pot, ha vingut a dir el capellà. El cònsol Marc Casal li ha fet els honors: “Conseller, savi, mestre, amic fidel. Has estat el primer en ajudar i transmetre valors. No t’aturis. L’agraïment és sincer. Et donem les gràcies” Abans de demanar als joves que facin el mateix que el seu pare li va dir a ell (“que ningú no et regali res, guanya-t’ho”), mossèn Ramon ha comparat l’amor amb la sardana. “Anar tots a l’una. Agafar-nos les mans. Saltar ben amunt. Mirades de complicitat.” Ramon ha enaltit poder “formar part d’un conjunt, d’una parròquia” i ha lloat “la convivència” i l’esperit de “comunitat”. D’aquí que ell es trobi bé dient missa. Però més i tot jugant a la botifarra, com ja feia fa seixanta anys a Organya sota la claror de la llum del carbur. Mossèn Ramon ha parlat de grandalles i gaverneres. D’AINA, és clar. I després de l’homenatge, encara afalagat pels presents que li ha lliurat el cònsol, obra del veí artista Toni González (una cistella i una esquella de ceràmica d’allò més especial), Rossell destacava les seves ganes, encara, d’estendre la mà per si algú li vol agafar. “El que sóc és tot el que m’han donat”, deia. Destaca la necessitat dels capellans de poder-se “encarnar amb el poble” i, doncs, la importància d’haver pogut estar tants i tants anys a Canillo. Toni Gonzàlez (artista), mossèn Ramon Rossell lluïnt l’esquella de ceràmica amb què l’han obsequiat, i el cònsol menor, Marc Casal, que ha traslladat els agraïments de la parròquia, El bisbe Joan Martí Alanis l’hauria volgut canviar de destinació perquè tocava, però no tenia ningú més que li hagués anat a fer classes a Aixovall. Ser mestre, ha explicat el mossèn, també el va salvar. I sempre més ha fet vida a Andorra, a Canillo, a Meritxell. I això que quan essent a Organyà el van enviar cap al Principat li va caure tot al damunt. Recorria llavors, amb moto, un territori de 132 quilòmetres de camins dolents. Però “m’encantava”. Ja havia posat campaments en marxa i Santa Fe era per a ell tot un símbol. Però havia fet els vots d’obediència i celibat, i quan el bisbe el va enviar cap a Canillo, no va poder dir que no. [related:articles:1] I a Canillo i ha fet vida. I Canillo, aquest migdia de Sant Pere li ho ha agraït. En presència del ministre Guillem Casal, o dels consellers generals Jordi Jordana i Meritxell Alcobé, tots canillencs, el cònsol Marc Casal ha reblat el “reconeixement incontestable” de la parròquia i, probablement, de tot el país. “Has estat el primer en ajudar”, ha esmentat el mandatari comunal, que ha parlat de mossèn Ramon con d’un “conseller, un savi, un amic fidel” que ha estat present en els millors i en els pitjors moments de moltes famílies. Mossèn Ramon: “Mai no he buscat cap títol. Jo no crec en els èxits. L’important és sembrar” Vaja, allò que després el propi capellà n’ha dit fer “obra social” i oferir la mà per si algú la vol agafar, perquè “la llavor queda”. Marc Casal ha esmentat “el compromís” de Rossell. No només a la vida eclesiàstica, també a projectes com el d’AINA, a la parròquia i a la seva gent o a la muntanya. Escriure i fotografiar han estat dues de les passions que el cònsol ha esmentat també del religiós, a qui li ha deixat anar un “pots estar orgullós de la feina feta” després de destacar tot els valors que ha propulsat. “No t’aturis. L’agraïment és sincer. Et donem les gràcies.” Ramon s’ha emocionat. Potser imaginava quelcom, però no esperava res. De fet, després que també el titular de Medi Ambient i Agricultura -que, com Casal, Marc, i molts altres canillencs curiosament van tenir molta relació amb el mossèn però no van anar mai de colònies a AINA perquè no era tradició entre els joves canillencs a diferència dels de la resta del país-, el mossèn de Canillo, de Meritxell, d’AINA, afirmava rotund: “Mai no he buscat cap títol. Jo no crec en els èxits. L’important és sembrar.” I el mossèn ha sembrat tant a Canillo que s’hi ha acabat casant. Per sempre.