El dia que el servei (penitenciari) es va quedar sense ningú

Sols hi ha un intern. I el nombre de vigilants també és baix. Equiparable, és clar. Va resultar que un bon dia, no fa pas gaire, l’únic reclús que fa estada en l’esmentat mòdul estava encara duent a terme una activitat concreta. El funcionari en qüestió va veure que arribaven els cinc minuts de gràcia i va tocar el pirandó. Ni va prestar atenció amb què estava fent l’intern ni va tenir l’olfacte de comprovar si havia arribat el relleu. Cinc minuts per plegar, adéu i fins demà. O fins quan torni a tocar. Quan el fet va arribar a orelles de la direcció, el funcionari en qüestió va ser degudament sermonat. Sense que, almenys que consti, això hagi tingut conseqüències a nivell disciplinari més enllà de l’esbroncada que es va guanyar En fi, que durant una estona, el mòdul va quedar sense vigilància. Certament, quan el fet va arribar a orelles de la direcció, el funcionari en qüestió (funcionari en genèric, per no refer-se a cap gènere explícit) va ser degudament sermonat. Sense que, almenys que consti, això hagi tingut conseqüències a nivell disciplinari més enllà de l’esbroncada que es va guanyar. “Coses de joventut, de tenir poca vista”, apunten algunes fonts. I l’exemple el posen sobre la taula per evidenciar les poques ganes amb què arriben alguns dels integrants de les noves fornades o, sobretot, per posar de relleu el poc tacte amb què actuen. I com de poc atractiva està esdevenint la feina, una circumstància que queda més que clara, recorden les fonts, amb el fet que en la darrera convocatòria, de les vuit places en joc, només se’n va poder adjudicar una de directa. I és que només una de tots els aspirants al concurs va superar unes proves que, també ho reconeixen les fonts, com més va més abaixen el nivell per mirar de poder cobrir les vacants. En fi. Que el servei es va quedar momentàniament sense ningú. Però és que els concursos no estan gaire millor.