La 23a, a Istambul

Qui li havia de dir aquell ja llunyà 1999. Un any abans, el seu Madrid havia guanyat la setena. Llavors, amb el seu fill Héctor i va voler regalar, per la comunió, la possibilitat de veure una final en directe i van aprofitar que se celebrava a Barcelona. “Llavors l’entrada en va costar 12.000 pessetes”, recorda. I poc abans d’entrar al Camp Nou hi havia qui els n’oferia 300.000. No van caure en la temptació. Van entrar i van veure un dels moments mítics del futbol europeu. Hormigo lamenta la mala organització patida a Istambul, que titlla de caos: “La UEFA s’ho ha de fer mirar. No es poden buscar ciutats que no estan preparades per rebre 60.000 persones en un dia” Tot hauria pogut quedar aquí, però no va ser així. I una professora que es jubilava i Eurodisney en tenen la culpa. El grup escolar de la filla feia l’any següent, el maig del 2000, un viatge a París i allà, els mateixos dies, es jugava una altra final (Madrid contra València). “I vam decidir que també hi anàvem el nen i jo. I, des de llavors, que aniríem sempre tots”, explica Hormigo. Amb el temps, ja es va optar també perquè tots quatre estiguessin també al partit. Les entrades les demana amb temps, tot just quan acaba la fase de grups. No explica, però (i fa bé) quin és el secret per tenir-ne cada any. Les de dissabte, per cert, a un preu elevat: 490 euros per cap. I, des de llavors, no ha fallat a cap en la qual pogués haver-hi públic. Ha viatjat cada maig (ara juny) per tota Europa: Londres, Berlin, Roma, Madrid, Moscou, Kiev… Només s’ha perdut la final del 2020 i la del 2021, a Lisboa, amb grades buides per culpa del coronavirus. I admet que “va ser estrany veure-les per televisió”. Hormigo i la seva família entre el públic. Com a madridista, ha viscut grans alegries, amb els títols conquerits pel seu equip. I, estoicament, li ha tocat viure les quatre aixecades pel Barcelona. Justament en una d’aquestes, la de París, recorda un dels moments més negatius de tota aquesta aventura. I no pas futbolístic ni perquè el títol fos pel seu rival. La culpa de l’hotel. “Havíem fet la reserva al febrer. I quan vam arribar-hi, ens van dir que ens l’havíem cancel·lat. Sé que van vendre les habitacions tres vegades més cares. I ens vam quedar allà, en plena nit, buscant un lloc on dormir”, relata. Dissabte passat tocava Istambul. Un altre cop. Ja hi havia estat el 2005, veient en directe la remuntada del Liverpool davant el Milà (de 0-3 a 3-3 i victòria als penals). Enguany, però, marxa decebut. “El dissabte va ser un caos. Molt dur. A les tres del matí encara estàvem a la porta de l’estadi i com jo un munt de gent. Tot estava col·lapsat”, explica. A més, lamenta que la ciutat, realment, no va viure un ambient de final. L’estadi es troba a cinquanta quilòmetres del centre i les fan zones es van situar allà. I això va fer que “tret de quatre cartells mal posats no veies que es jugava allà el partit”. Caos a la sortida de l’estadi. Per això, no amaga una certa crítica als organitzadors. “La UEFA s’ho ha de fer mirar. No es poden buscar ciutats que no estan preparades per rebre 60.000 persones en un dia”, afirma. Sobre la ciutat, apunta que “vam estar fa 18 anys i ens ho vam passar bé, però ara ha canviat molt i a dolent”. D’aquests 23 anys, d’aquestes 23 finals, es queda amb “totes les que ha guanyat el Madrid” i, com a ciutat, amb Glasgow, on “vam passar una setmana molt bona”. Tot i això, atorga un accèssit a Atenes, Moscou o Roma. I és que, en definitiva, “és l’excusa per a viatjar”. En certa forma, admet, “la UEFA ens escull cada any on anem i hem recorregut tota Europa”. I, si res falla, així seguirà sent. “Mentre pugui, ho continuaré fent. Ja hem començat a fer guardiola per a l’any vinent”, indica. El destí? Londres. I ja el 2025, a Munic. Aquesta, si tot va bé, seria la 25à final tant per a Hormigo com per al seu fill. “Suposo que cap aficionat més ho ha fet”, apunta.