“La satisfacció és veure que poden seguir una carrera que potser haurien hagut de deixar”

Per què es va decidir a crear la Fundació? Perquè la meva mare sé que ajudava persones que no podien estudiar i sempre m’ho deia així com un secret: “saps què he fet? He donat uns diners a tal perquè m’ha dit…” I em va semblar, quan ella va morir, que ho havia de continuar d’alguna manera i d’una manera més oficial. Ella ho feia molt de tu a tu amb tota la bona fe. És ella la culpable. Va seguir el llegat que li va deixar la seva mare. Sí sí, exactament. Les seves beques arriben només a estudiants del país o també de fora? Nosaltres també en donem a fora. Com que vaig estudiar música conec molta gent de fora. De fet, per això les dono per temes musicals, que és de l’única cosa que hi entenc una mica. Llavors en dono algunes d’aquí, a la Jonca, sobretot, i altes a l’Esmuc, que és l’escola oficial de música de Barcelona, i al Taller de Músics també de Barcelona. Cal que els estudiants tinguin un determinat nivell? O quins requisits que han de complir? Es fa una prova. Se’ls convoca un dia a les escoles per fer una prova a qui demana la beca i justifiquen que la necessiten, però també es fa una prova musical per veure si tenen el nivell per accedir a la beca que demanen. En la taula rodona en què participarà parlaran de les empreses amb impacte social. Considera que és bàsic el component social de les empreses o els negocis privats? Sí, jo crec que és una obligació. Si algú té capacitat de fer uns estudis i no hi arriba, doncs hem de donar un cop de mà en la mesura que es pugui. Trobo que s’ha de fer. Crec que és una obligació. Si algú té capacitat de fer uns estudis i no hi arriba, doncs hem de donar un cop de mà en la mesura que es pugui I no és una feina que podria fer l’administració pública i no el privat? O el privat també ha de tenir aquest compromís? És un complement, suposo que hi ha beques, sé que hi ha organització que també funciona, però això és més íntim. És més de tu a tu, persones que coneixes, que són de bona fe, com intentem fer nosaltres. Què creu que li aporta a un privat poder fer aquest tipus de contribució? Crec que és una satisfacció personal quan veus nois joves que potser s’haurien hagut de quedar a casa perquè la carrera de músic, si guanyaràs diners o no es veurà amb els anys, perquè no és una cosa gaire segura, però uan veig que continuen, que els surt bé i que van tocant pel món, és una satisfacció de veure que aquests diners s’han aprofitat. Amb el context economicosocial que vivim, són més necessàries aquestes ajudes? Sí, sobretot perquè com deia no se sap el resultat d’una carrera com la de músic. En altres casos pots anar a buscar feina en un lloc determinat, però en música acabes la carrera i què? Has d’anar a un concurs, per exemple, i per tant, guanyar-se la vida fent música no és gaire clar. Aquesta setmana es va anunciar que l’Institut de Música d’Andorra la Vella començarà a donar títols oficials. Com valora aquesta aposta pels títols oficials i el fet d’apostar per un conservatori? Fan falta projectes com aquests, perquè els estudiants d’aquest institut no tenien una sortida molt clara i això els ajudarà. Podran demanar una beca o poder treballar com a professors perquè tindran un títol oficial. Està molt bé. Andorra va endarrere en la cultura del mecenatge? Potser una mica perquè s’animés molta més gent que són capaços de fer-ho i que tenen les possibilitats. Estaria bé que hi hagués un progrés evident en aquest sentit. És una aportació important sobretot en els àmbits artístics. Sí, perquè són àmbits on és més difícil trobar feina. No és fàcil fer carrera i guanyar diners i poder viure tranquil·lament. Estaria bé que hi hagués un progrés evident en el camp del mecenatge Les xarxes socials han obert moltes portes perquè els artistes es puguin donar a conèixer. Creu que és més fàcil que abans o segueix sent un món complicat? En certa manera potser una mica més fàcil sí perquè per exemple, les persones que contracten artistes, poden conèixer l’artista a través d’internet o a través de les xarxes socials, cosa que abans s’havien de fiar el què explicaven els representants. Ara en aquest sentit és més fàcil, però no crec que hagi canviat tant com això. De tots aquests anys en què ha estat en marxa la Fundació, de què se sent més orgullosa? Que sembla que funciona, que els estudiants estan contents i que poden seguir una carrera que potser l’haurien hagut de deixar. I aquesta és la satisfacció. S’imaginava que tindria tant recorregut? No, quan vaig començar era una cosa tal com havia començat la meva mare, amb gent que coneixia i amb bona fe. I jo ho vaig ampliar una mica amb les escoles directament. De moment funciona. I quin futur li veu a la Fundació? De moment continuar i si puc ampliar les bequés les ampliaré. Depèn una mica del sector econòmic com funcioni. Seguir per aquest camí.